Clarors de seny

Ja gairebé tenim aquí allò que els vallencs portem quasi bé deu anys planejant. Uns pocs dies i les Decennals seran una realitat constatable, una espera conclosa, un final esperem que feliç.

Aquesta és una característica molt humana: destinem nombrosos esforços i molt de temps a un objectiu que, tot i que pot efectivament arribar a complir-se, s’esfuma en un tres i no res. I llavors ens trobem orfes, mancats d’alguna cosa.
Es veu que el nostre destí és anar relligant projectes contínuament, destil·lant una lluita impacient o bé una paciència ben lluitadora.
És clar que més val aquesta persecució perenne que no pas esdevenir un subjecte passiu i quedar-nos al marge de tot. La desídia seria molt pitjor que el cansament arreplegat durant l’afany.

Ara que han arribat, però, hauríem de fer de les Decennals l’excusa que més hagi valgut la pena. Un motiu per foragitar la rutina i cercar una nova ruta que empenyi una batalla que de tant en tant es veu desmotivada o se li acaben les bateries.
I què millor que bastir un projecte col·lectiu que inclogui tota una població? Què pot resultar més beneficiós que plantar un pal de paller al mig de la plaça que faci de guia del tot-plegat que durant uns dies serem nosaltres?

Unes festes que es plantegen tant de tant en tant com són deu anys bé mereixen ser considerades quelcom més que una expressió lúdica o un mostrari de fe, celebracions i tradicionalitat. Han d’esdevenir el motiu per, reunits a la mateixa cambra, posar-nos a parlar (i, més que parlar, fer ús d’un verb actualment tan poc considerat però amb tant de sentit com és enraonar) sobre el grapat de temes que afecten la nostra ciutat i que, sense adonar-nos-en, hem anat aparcant.

Diuen que les taules al voltant de les quals ens arrecerem en dies de festa constitueixen un dolç fermall que ens proporcionarà el temps que normalment diem no tenir per connectar amb familiars i amics. Aquelles sobretaules prolongades són la veritable unió; una amalgama a vegades fàcilment alterable de serenitat i de descontrol, de converses i de mirades de no-cal-que-diguis-més.

Precisament, el mateix esperit és transposable a una ciutat com Valls, de mida encara continguda, humana.
Les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela haurien de servir-nos per, a més de gaudir plegats de la disbauxa i de l’extraordinarietat, començar a dibuixar la societat del futur. Planejar com volem que sigui la localitat on viurem els nosaltres-deu-anys-més-grans i els nostres fills… Gargotejar uns primers esbossos no simplement dels carrers i places que somiem reformar, sinó també de l’orgull de pertinença a la vila que imaginem un dia poder arribar a sentir.

Per molta gent els moments actuals no són propicis a fomentar plannings com el que en les anteriors línies he somiat per escrit. Hi ha nombroses persones que passen dificultats i, en aquests casos, les individualitats ofusquen qualsevol altra cosa, que passa a ésser considerada un excés, un luxe.
Tanmateix, justament per contrarestar aquesta tendència hauria de ser bo reforçar la col•lectivitat. I no n’hi ha de més pròxima que la que conformen els nostres veïns i conciutadans.
A més, diuen que la gana és la millor cuinera. Per què no, doncs, aprofitar aquest moment de canvis per reciclar tots aquells valors que teníem podrits o abandonats?

Tant de bo que les Decennals sàpiguen recuperar l’esperit de confraternitat. Per començar a bastir a partir de la joia nous projectes de ciutat que aconsegueixin despertar Valls d’aquest son massa allargat.
I que, tal i com anuncia el Virolai a la patrona vallenca, baixin clarors de seny. Però també la ració de rauxa que calgui per animar el panorama.