Additius

Un i un no sempre són dos.
Aquesta igualtat numèrica pot ser sempre certa quan parlem de síndries o de fórmules matemàtiques, però quan ens referim a persones ha d’entrar en joc el pes de la individualitat. I dos éssers humans que van junts o els ha passat alguna cosa plegats són massa diferents, per iguals que siguin, a l’hora de conferir-los la propietat additiva.

La passada revetlla de Sant Joan, els esdeveniments de Castelldefels ens van tocar l’ànima a tots plegats. Va ser el veritable petard, l’estrèpit que ens despertà d’aquell somni d’una nit d’estiu.
Per molt que constantment rebem estímuls exteriors que ens entren als sentits parlant-nos de desgràcies i mals aliens, no ens hi acostumem (i malament el dia que ho fem!) i ens continuen fregant la pell amb aquella coïssor tan característica, barreja de proximitat, solidaritat i empatia.
Quan ens parlen d’un esdeveniment que ha sacsejat de cop tantes famílies, ens commovem i l’efecte s’amplifica.

Ara bé, quan presenciem un accident “aïllat”, encara que aquest tingui l’alt cost d’alguna vida humana, no som ben bé conscients de la seva importància.
La prova és que cada cap de setmana tenim notícies d’un inesgotable degoteig de morts a les nostres carreteres, però la informació ens passa desapercebuda, com una nota estadística més.
No sabem donar la mateixa transcendència a deu accidents ferroviaris amb una víctima cadascun que a un accident ferroviari que hagi causat deu víctimes.
I és que el valor absolutista de les xifres a vegades ens mareja.

A què es deu aquest fet? Doncs suposo que som fràgils davant la imatge desoladora de la vulnerabilitat humana.
Quan algú, en singular, té una desgràcia diem que és víctima de les probabilitats, d’un comportament irresponsable, d’una incapacitat per dirigir allò que duia entre mans o d’alguna combinació d’aquests tres elements. Que allò ens passi a nosaltres es veu com una possibilitat remota.
Ara bé, quan els afectats són una col·lectivitat i a la televisió apareixen ànimes retratades com a cossos, amuntegables i esmicoladissos, prenem consciència de la indiscutible igualtat de tots plegats davant l’infortuni més recalcitrant.
És complicat que en un grup d’un sol individu hi poguéssim estar inclosos nosaltres o un dels nostres familiars o coneguts; però en un grup ja més nombrós les probabilitats augmenten de forma proporcional.

Quasi tot és perfectament reduïble. I nosaltres, per molts sofisticats que ens pensem, productes privilegiats d’una evolució que ens ha ofrenat la cúspide de la piràmide, també som al capdavall reduïbles i simplistes.
Ens mouen els instints: l’instint de supervivència, l’egoisme de la pervivència... En enfrontar-nos amb els “grans” temes (que bàsicament es redueixen a un: la mort) podem prescindir de Freud, ja que les primitives ensenyances extrapolables a qualsevol espècie animal de Darwin ja ens basten.

Sort en tenim que ens diferencien els detalls. La humanitat que ens desvia del viarany comú es basteix d’afers que algunes vegades creiem superflus, però que de veritat poden ésser els veritablement importants.

Mentre romanguin les expressions que durant el camí hem sabut fer senyal d’identitat estarem vius com a reis de l’evolució.
Cal que ens exigim una autocomplaença basada en saber posar-nos en el lloc dels altres i saber-los bé, que contraresti l’egoisme natural que ens marca el crit de la supervivència. I tenir la capacitat d’apreciar en la visió d’una desgràcia aliena quelcom més que una alerta, sinó també les oportunitats de la millora i de la solidaritat.
Sobretot, no permetre mai que un i un siguin dos...