Televisió de Catalunya va dedicar la setmana passada a la gestió del temps. I és que aquest tema és un dels que ens turmenta quotidianament, però ho fa d’una forma anònima, callada, discreta.Moltes vegades no som conscients de la problemàtica, malgrat que sovint reconeixem patir-la. Gairebé tothom ha sabut en algun moment o altre que el que li falten són hores, però potser és justament per no gastar-ne més que quasi mai pensem en la forma de solucionar-ho, de tallar d’arrel l’embolic.
I és que la noció de gestionar els nostres horaris és percebuda encara com quelcom frívol, innecessari; com una d’aquelles propostes de l’àmbit marginat de l’autoajuda a què tan sols s’han d’acollir els que realment no es vegin en cor de superar-ho de cap altra forma.
En realitat, però, això tan pretensiós de “gestionar el temps” no es tracta de gran cosa més que fer el que hem estat fent sempre, però amb una consciència plena d’estar-ho executant.
Si de cas, l’única diferència és que prenguem més cura en la planificació, realitzant si cal taules horàries per escrit o meditant amb certa profunditat els pros i contres de gastar temps fent algunes accions que a vegades duem a terme simplement per inèrcia.
En definitiva, ésser coneixedors de l’immens valor que tenen cadascun dels instants d’aquesta vida, i apreciar-los!
Quan es fa la pregunta sobre què compraríem si tinguéssim ocasió de fer-ho, recurrentment surt com a resposta que adquiriríem temps.
Justament aquí deu raure la importància d’aquest ens: que no admet transaccions de cap mena, universal, igualitari i insubornable com és.
Estem condemnats a seguir la batuta de les hores, compassant el nostre ritme de vida a l’estrofa de la seva tornada.
Irremeiablement, acabarà arribant en algun moment o altre l’allegro de la pressa, arremolinant les nostres accions al voltant de la giravolta asfixiant de la tardança.
Tots dalt de l’escenari del mateix teatret.
En el dia a dia intentem encabir-hi un munt d’activitats, conseqüència natural de l’acceleració imposada per la societat.
Però, per l’altre cantó, provem de rebaixar les exigències temporals o bé aplaçar-les, ja sigui mitjançant la delegació d’algunes de les tasques que hauríem de realitzar personalment o havent de fer ús de l’eina de la priorització.
Avui deixem els nostres infants en guarderies, recorrem a familiars que facin de mainaderes i contractem mans que supleixin les nostres.
Tot i això, estem a la feina durant un grapat d’hores (sovint a mig gas), amb un sistema laboral que prima la quantitat a la qualitat, i una conciliació laboral-familiar que brilla encara per la seva absència.
Potser ja seria l’hora de canviar el sistema. Els empresaris haurien de mostrar-se oberts a la possibilitat d’atorgar-nos més llibertat horària; però nosaltres, al nostre torn, hauríem d’estar disposats a canviar el xip i a rendir contínuament, no pas limitar-nos simplement a justificar la presència.
I és que la noció de gestionar els nostres horaris és percebuda encara com quelcom frívol, innecessari; com una d’aquelles propostes de l’àmbit marginat de l’autoajuda a què tan sols s’han d’acollir els que realment no es vegin en cor de superar-ho de cap altra forma.
En realitat, però, això tan pretensiós de “gestionar el temps” no es tracta de gran cosa més que fer el que hem estat fent sempre, però amb una consciència plena d’estar-ho executant.
Si de cas, l’única diferència és que prenguem més cura en la planificació, realitzant si cal taules horàries per escrit o meditant amb certa profunditat els pros i contres de gastar temps fent algunes accions que a vegades duem a terme simplement per inèrcia.
En definitiva, ésser coneixedors de l’immens valor que tenen cadascun dels instants d’aquesta vida, i apreciar-los!
Quan es fa la pregunta sobre què compraríem si tinguéssim ocasió de fer-ho, recurrentment surt com a resposta que adquiriríem temps.
Justament aquí deu raure la importància d’aquest ens: que no admet transaccions de cap mena, universal, igualitari i insubornable com és.
Estem condemnats a seguir la batuta de les hores, compassant el nostre ritme de vida a l’estrofa de la seva tornada.
Irremeiablement, acabarà arribant en algun moment o altre l’allegro de la pressa, arremolinant les nostres accions al voltant de la giravolta asfixiant de la tardança.
Tots dalt de l’escenari del mateix teatret.
En el dia a dia intentem encabir-hi un munt d’activitats, conseqüència natural de l’acceleració imposada per la societat.
Però, per l’altre cantó, provem de rebaixar les exigències temporals o bé aplaçar-les, ja sigui mitjançant la delegació d’algunes de les tasques que hauríem de realitzar personalment o havent de fer ús de l’eina de la priorització.
Avui deixem els nostres infants en guarderies, recorrem a familiars que facin de mainaderes i contractem mans que supleixin les nostres.
Tot i això, estem a la feina durant un grapat d’hores (sovint a mig gas), amb un sistema laboral que prima la quantitat a la qualitat, i una conciliació laboral-familiar que brilla encara per la seva absència.
Potser ja seria l’hora de canviar el sistema. Els empresaris haurien de mostrar-se oberts a la possibilitat d’atorgar-nos més llibertat horària; però nosaltres, al nostre torn, hauríem d’estar disposats a canviar el xip i a rendir contínuament, no pas limitar-nos simplement a justificar la presència.
1 comentari:
Trobo que sí que s'hauria de dedicar unes hores a gestionar el temps. Un temps a favor del temps. I, laboralment, hi ha moltes feines que es podrien fer des de casa i no s'hi fan.
Publica un comentari a l'entrada