El vigilant

Què ho farà que perquè esdevinguem més responsables ens han d’estar vigilant constantment? Com pot ser que no hi hagi manera que els anys ens curin la rebequeria infantil?

La setmana passada vam haver d’assistir impassibles a la presentació de les polèmiques mesures d’estalvi del govern espanyol.
Sense entrar en el terreny de la valoració econòmico-política-social (aquí sol ja hi ha quatre o cinc articles que em guardaré a la màniga per si de cas), el que s’ha destacat des d’alguns àmbits és el fet que en Zapatero i companyia han necessitat que els piquessin el crostó des de fora per representar el seu paper de l’auca.
Fins que l’amic Obama i les altes instàncies del Banc Europeu no van aixecar el que s’entreveia com un ultimàtum, l’actuació dels nostres representants es desenvolupava entre el passotisme i una matisació del problema real que quasi bé vorejava la cega negació.

Que uns governants que han d’exercir un tipus tal de representació actuïn d’aquesta manera no té excusa, sembla obvi; ara bé, i els mortals “normals i corrents”? nosaltres ens ho hauríem de poder permetre?

Certament, molta gent (segurament massa) són uns experts en l’art de desentendre’s de les coses. Tendim a acceptar les obligacions d’una forma molt més convençuda quan ens penja del clatell una mirada vigilant.
Per posar un exemple, gairebé tots conduïm amb més cura quan ens ve darrere una patrulla dels Mossos. I això no vol dir que normalment ho fem malament o d’una forma irresponsable, però sí que hi posem un major èmfasi.

Una altra cosa que té una gran influència és si l’activitat sobre la qual hem de dipositar la nostra garantia és realitzada d’una forma individual o bé col·lectivament.
I és que el benestar propi (o familiar) sovint és suficient motivació per actuar d’una manera ferma i decidida. Així, qui més o qui menys té la casa neta, ja que l’escombra perquè és conscient que s’hi juga el benestar i la higiene que suposarà les bones condicions de salut per als fills.
Però, en canvi, en els nostres llocs de treball no sempre tenim aquest sentit comú. A vegades deixem d’ordenar perquè ja ho farà “el que ve darrere meu” o no tenim cura del material laboral a emprar.
Aquesta trista perspectiva ha causat que fins i tot el món empresarial s’hagi hagut d’inventar metodologies de gestió com l’anomenada 5S (conformant del Lean Management), que no fan res més que donar pautes perquè el treballador actuï a l’oficina amb la mateixa sensatesa que ho faria al rebedor de casa seva.

Tot i que les tendències actuals de gestió atorguen un pes majúscul a la noció de responsabilitat, aquest mot sembla no viure un moment de bonança fora dels ambients professionals.
I el que és pitjor: la joventut que puja està preocupada majoritàriament per temes fútils, sobreprotegida com està per nous termes (bullying, drets sexuals, llibertat per prescindir de l’opinió adulta als 16 anys, línia estreta entre càstig i maltractament, ...) que pot ésser necessari que existeixin, però als quals els adolescents s’aferren amb desmesura per foragitar qualsevol traça de responsabilitat.

La conseqüència són situacions tan paradoxals com que l’actual govern espanyol s’està gastant preuats recursos en ministeris d’Igualtat que pretenen alliçonar per tenir adolescents que creixin amb la impressió de tenir molts drets i poc deures; però llavors la Unió Europea els ha de cridar a ells (que ja no poden excusar-se darrere de la cuirassa de la inexperiència) l’atenció en temes econòmics d’extrema gravetat.
Dues maneres diferents però convergents d’atacar els principis d’una responsabilitat a hores d’ara en perill d’extinció.