Llaurar

La cultura referent a temes agrícoles ha anat minvant durant els darrers anys, segurament a causa de l’injust descrèdit que l’opinió pública està atorgant a la pagesia i a la seva vital tasca per a la conservació del territori i de la producció tradicional.
I una de les coses que comporta el distanciament entre aquesta disciplina i la societat és el creixent desconeixement de les tasques que els treballadors del camp realitzen en la seva rutina.

A poder ser, l’idoni seria conèixer el funcionament de totes les professions. Això segurament ens ajudaria a valorar la feina dels seus treballadors i a saber quan els podem exigir quelcom i quan no. Però com que tenir un detall tan alt de sapiència és summament complicat, ens hem de limitar a saber únicament sobre un percentatge ínfim de coses.

Però si haguéssim de triar una professió a conèixer, una ferma candidata hauria d’ésser la d’agricultor. Per diversos motius.
Primerament, per saber d’on venim: l’agricultura va ser un dels passos que va marcar els nostres avantpassats més llunyans, obligant el cuidatge de les zones cultivades al sedentarisme, i d’aquí a la cadena d’esdeveniments que ens ha dut on actualment som.
En segon lloc, perquè aquest coneixement és una bona metàfora de la vida: al capdavall, a tots ens sembren, ens reguen mitjançant unes idees i una educació, creixem i anem repartint fruits durant el trajecte (més o menys saludables, indigestos o verinosos; això ja depèn de l’espècimen…).
I d’altra banda, a partir d’aquesta coneixença podem abraçar el respecte a la naturalesa: si se la cuida, la terra (la Terra) ens bescanvia treball per aliment. Anys d’història que han comportat uns canvis que no afecten pas els principis bàsics.

Per exemple, de tota la vida un dels processos bàsics per obtenir una bona collita ha estat el llaurar. Llaurar per eliminar les males herbes, esponjar la terra per facilitar la sembra i acumular aigua en el sòl.
El primer propòsit és el més dràstic i actualment s’està aconseguint a través d’herbicides o dalladores, mètodes menys contundents. Però els altres dos són plenament vigents, tant en l’àmbit purament agrícola com en d’altres terrenys menys abonats a aquests mots (mai més oportuna la metàfora).

I és que llaurar és precisament el que fem molts cops rutinàriament sense ni tan sols adonar-nos-en.
És possible que mai s’hagin parat a pensar-ho, però quantes vegades no hem “preparat el terreny” quan les veiem venir? Qui no ha cercat una excusa que l’exculpi del fracàs que tenim com a ben possible o fins i tot imminent? Qui no ha tantejat mai el terreny amb insinuacions i indirectes abans de deixar caure una notícia o una petició?

Tot això no difereix gaire dels camins que traça l’arada en el sòl, dibuixant el mapa que ha d’eliminar futurs destorbs per a les llavors que encara estan per plantar.

En el fet de llaurar hi ha ben present tota l’ànima de la previsió, aquest sentiment tan racional.
I tot i que al marge del camí de tant en tant hi floriran roselles silvestres d’una bellesa colossal, per un mateix res lluirà tant com una espiga de blat estirada de la terra mitjançant la corda de l’esforç.