La felicitat

La satisfacció depèn de les expectatives que haguem posat en quelcom, és una fórmula quasi bé intransgredible.
Si aquestes expectatives són altes, ja pot ser elevat el mèrit que la conformitat serà com un rèptil esmunyedís que se’ns escaparà fàcilment de les mans. Contràriament, si esperem ben poquet d’una cosa, hi ha moltes possibilitats que ens faci esbossar un somriure. El blanc sobre negre ressalta de seguida, ja se sap.

I la felicitat, la felicitat sobretot, tampoc escapa d’aquesta norma.
I és que aquest sentiment (que pot considerar-se com la satisfacció màxima) es pot fonamentar sobre les bases de l’aparició d’una gran notícia, d’un esdeveniment transcendental i amb repercussió; o bé sobre un petit fet aïllat que sigui ampliat per la subjectivitat.

Quan fem els nostres plans, tracem rutes més o menys complexes per la trajectòria vital i anomenem a aquests traços projectes o bé somnis, depenent de la proporció de la línia que en dibuixa el perfil.
Malauradament, no sempre el recorregut previst és el que s’acaba concretant. Som mal·leables i ens deixem pertorbar fàcilment pel vent de la desídia, i fins i tot per les pedres i la grava del camí. Però l’avenir que tenim en comú els humans ens obliga a intentar-ho de nou, un i altre cop, contra tots els elements que puguin presentar-se.

Al final, i d’això més val no dubtar-ne mai, la recompensa acabarà arribant.
Segons com, ho farà sota la forma d’un esdeveniment superb, d’una gran xifra… quelcom que cridi l’atenció. Però segurament aquesta alegria no serà més alegria que el petit fet que trasbalsa la vida d’algú a nivell particular, potser fins i tot quotidià, d’una manera molt més íntima i reservada.

Com és natural, si la percepció vincula la nostra felicitat a alguna cosa amb tan poques probabilitats com que ens toqui la grossa de Nadal o que rebem un Nobel, tenim molts números per acabar totalment frustrats.
Ara bé, si anem bastint les il·lusions sobre detalls menys pretensiosos, complirem un doble objectiu: el primer, la bellesa intrínseca d’aquelles escenes efímeres que nosaltres i només nosaltres som capaços de valorar, com una característica única i personal de la nostra persona, com un segell identitari o un codi de barres que ens descriu (aquella mirada, aquell capvespre, la companyia, un adéu que és preludi del Retorn, l’alè, una paraula o la lliçó...); el segon objectiu, que aquests petits premis que anem obtenint durant els jorns seran l’indicador que estem conduint la nostra ruta pels viaranys correctes. En definitiva, que som allò que volíem ser (o que vivim el que desitjàvem viure).

Seguint aquesta argumentació s’extreu com a epíleg que la felicitat no deu existir, sinó que no pot ser altra cosa que una invenció, quelcom relatiu, una fal·làcia resultant de l’escenari per on ens movem i de les expectatives dipositades.

Un català (o un francès, un alemany o un australià) pot necessitar per sentir-se ple i realitzat una democràcia autèntica, una feina millor, les mínimes factures per mantenir el rumb que ha triat, no tenir esgarrips a la vora, un cotxe nou, el premi del petó de bona nit del seu fill o mil coses més.
Mentrestant, per a la majoria d’habitants d’Haití la felicitat era senzillament menjar de tant en tant i tenir una fràgil coberta que poguessin anomenar llar. I tot i així els passa un terratrèmol que desentenent-se de tot els sacseja el seu món d’una forma terrible i inhumana.

Potser la felicitat és simplement que ningú et censuri els plans ni els somnis, per mantenir la flama encesa i creure que tot és possible encara.