Divisió nuclear

Com que fa un temps que a Catalunya s’aprofita qualsevol cosa per aixecar polèmiques i fer fresa, el tema que ara s’oneja com a estendard per alçar la veu és el de la ubicació del futur magatzem nuclear. Concretament, es discuteix si el poble d’Ascó ha de sol·licitar o no ser-ne la seu (per ser més exactes, quan aquest escrit vegi la llum, el sí o el no seran ja un fet).

Ja de per sí, sempre que s’infiltra l’adjectiu nuclear s’acostuma a encendre la metxa del debat aferrissat.
I tot i que el tema de l’energia bé es mereix una reflexió assenyada, prudent i meditativa, em fa l’efecte que ja fa anys que el seu sentit es troba esbiaixat per prejudicis, mites i, per què no dir-ho, certa ignorància.

L’assumpte de l’energia nuclear dóna per molt. Té unes connotacions negatives de perillositat, efectivament, però per arribar al veredicte final cal veure quina és l’alternativa.
El nostre ritme de vida s’ha acostumat a unes necessitats energètiques de les quals no estem disposats a prescindir. Per tant, avui en dia les centrals atòmiques esdevenen segurament imprescindibles, pel fet que si hem de substituir-les amb la tecnologia actual això passa per omplir el paisatge de molins de vent o altres tecnologies clarament insuficients i ineficients, a part que també tenen associats uns riscos mediambientals diferents.
I, és clar, mentre continuï en peu l’última central nuclear, existirà la necessitat de confinar-ne els residus. En algun lloc s’haurà de fer...

I en el debat d’Ascó tothom hi ha pres part. No solament des d’aquelles contrades, de la Ribera d’Ebre i voltants, sinó grups de persones que no són en absolut part interessada en l’assumpte.
Segons la meva opinió, la decisió hauria de sorgir exclusivament de les persones que custodien el territori on hauria de bastir-se el cementiri nuclear (sota la forma d’una interlocució assenyada o d’un referèndum, per exemple).
El problema, repeteixo, és que quan surt la paraula nuclear apareixen uns quants factors (alguns partits polítics, grups ecologistes, etc.) que automàticament salten sense esperar raons ni que se’ls doni la paraula, d’una forma visceral.

En un món “ideal”, segurament els habitants d’Ascó podrien decidir no presentar candidatura a ser seu del magatzem provisional sense remordiments.
Però, malauradament, no viuen en un món “ideal”; i molt menys en un país “ideal” ni en una zona geogràfica especialment afavorida, deixada de la mà de Déu pels mateixos que ara volen imposar-los normes.
I si els habitants de les Terres de l’Ebre porten força temps paint desgràcia laboral rere desgràcia (la marxa de Lear, els expedients de regulació i els acomiadaments d’Ercros...), ara no poden permetre’s el luxe de rebutjar sense meditar-ho un projecte que suposaria un bon nombre de llocs de treball i una forta inversió econòmica a la zona.

Tots plegats estem molt conscienciats, som molt ecologistes i diem entendre perfectament el que és la responsabilitat social. Però quan ens diuen que s’ha de construir una instal·lació del tipus d’una depuradora d’aigües residuals o una incineradora, tots hi estem d’acord sempre que sigui a força quilòmetres de distància.

És clar que l’ideal seria que el negoci que hagués de suposar una ocasió de treball i creixement per la Ribera d’Ebre fos un parc d’atraccions que donés feina a tres-centes persones, un centre cultural de prestigi o un gran centre tecnològic dedicat a la recerca i la innovació...
Tanmateix, hem d’ésser realistes. I ara per ara, l’oportunitat es diu magatzem temporal de residus nuclears.
I mentre la política i els prejudicis no donin pa, s’haurà d’estudiar el tema, amb calma i coherència.