18 de des. 2009

Kiribati

La República de Kiribati és una nació-arxipèlag conformada per una illa coral·lina (Banaba) i trenta-dos atols, situats enmig de l’oceà Pacífic i anomenats antigament Illes Gilbert mentre durà l’ocupació britànica.
Fins ara, aquest indret era conegut a nivell anecdòtic a causa que, en ésser el país més a l’est del món, és el primer a rebre l’any nou, ara que s’acosten les dates... I poca cosa més se’n sabia.

Però fa un temps que el seu president, el senyor Anote Tong, està posant el crit al cel amb la intenció que l’opinió pública mundial es faci ressò de la delicada situació per la que passa la seva terra.

I és que Kiribati es troba situat només dos metres per sobre del nivell del mar, i naturalment és carn vulnerable davant dels efectes altament devastadors del canvi climàtic.
L’escalfament global que potencia el creixement dels oceans ja ha cobert algunes de les seves plantacions agrícoles i ha obligat a recol·locar algunes poblacions; però ara la totalitat dels seus cent deu mil habitants, la majoria aborígens, estan en el punt de mira de les alteracions ambientals, i tenen seriosament compromesos casa seva i els llocs que fins ara havien habitat.

Per tant, el president Tong s’ha vist obligat a començar a planificar el trasllat dels l-Kiribati (que és com s’anomenen els habitants). De moment no hi ha pressa, però no cal ni dir que una empresa tan important no és tema que es pugui deixar precisament per a última hora.

En primer terme es van manejar tres opcions: solucionar el problema, trobar un tros de terra en algun altre lloc a resguard de les aigües on poder refundar la nova Kiribati, o bé facilitar la sortida escalonada dels l-Kiribati per lliure cap a noves destinacions on tornar a començar.

Lamentablement, la primera opció, la lògica, es va haver d’abandonar a les primeres de canvi, ja que, segons el Banc Mundial, construir un dic temporal de reforç costaria més del doble del PIB estatal.
I malgrat que qui contamina són els altres, els efectes haurien de ser pagats solitàriament des d’aquest racó de món quasi verge...

D’aquesta manera, quedaven dues possibilitats; però els primers contactes diplomàtics ja estan desmuntant igualment la que apostava per cercar un territori on bastir de zero el país.
Avui no queden contrades sense bandera. És més, actualment sembla que es pretengui que les banderes i la seva honra siguin el més important, per sobre de tot i de tothom.
Per aquest motiu i malauradament, és quasi segur que resultaria impossible que algun país cedís un tros del seu regne per acollir els necessitats ciutadans de Kiribati. Seria massa demanar… Casos com els de Palestina o els del poble sahrauí no fan més que recordar-nos-ho cada dia.

Per això la possibilitat més factible consisteix a enviar els nois i noies cap a lloc segur ara i de forma esglaonada, abans que l’evacuació hagi d’ésser forçosa. Austràlia i, sobretot, Nova Zelanda són avui per avui les nacions més interessades a acollir aquest contingent humà.
L’objectiu que es pretén és que els joves es formin ja des d’un principi al lloc que serà la llar definitiva per a ells, aprenent en destí noves professions i fent menys traumàtica la transició de grans cap a l’alternativa.

I aquí hi ha dues reflexions:
Primera, que als grans no els importa gens ni mica el que el destí pugui deparar als pobles petits (ens expliquen l’esternut del president d’un país poderós, però no val la pena que ens assabentem d’una nació que agonitza negada); no els remou la consciència ni el fet que ells hagin estat en bona part els causants del mal aliè.
I segona, que mentre hi ha pobles que debaten què volen ser de grans mitjançant política i debats purament teòrics, des d’un extrem perdut de planeta se’ns relativitzen les quimeres tot ensenyant-nos que un ens geogràfic també pot morir.
I no pas en llenguatge figurat com el que nosaltres per aquestes latituds sovint apliquem, sinó completament de debò.

3 comentaris:

JJMiracle ha dit...

I ara els "grans" (els contaminants) diran que, s'hi faci el que s'hi faci, el mal ja està fet, tot sigui per espolsar-se les culpes.

Josep-Francesc Solé Piñol ha dit...

No vull sonar apocalíptic, però si no hi ha un canvi ràpid de mentalitat, d'aquí uns quants anys les bombolles d'asfíxia dels petits illots i els "insignificants" glaciars que hauran anat desapareixent sota les aigües seran el cruel avís de tots els canvis a venir als llocs més poblats...
I mira que no volia sonar apocalíptic, però no ho he aconseguit, crec...

Josep-Francesc Solé Piñol ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.