Es busquen tres porquets

El conte començava com tots els contes, amb una frase extreta del patró que els relativitza atorgant-los un inici estàndard.
I és que qualsevol conte s’inicia i acaba amb una frase feta, perquè siguem conscients que el que hi ha entremig queda sotmès a la censura del fer-nos grans. Creure’l o no depèn només de nosaltres i de la nostra pressa d’exercir d’adults.

L’avi, que tenia el seu nét entre els braços, era ben conscient d’aquesta previsibilitat quan inicià el relat:

… Hi havia una vegada un país, un país ben petit, en el qual els seus habitants anaven i venien sense un rumb fix, fent dues passes endavant i tres endarrere, presos de la indecisió i d’una por ancestral de fer enfadar a no se sap ben bé qui. Segurament a tothom menys a un amor propi rovellat i quasi ferit de mort.

Aquest país poruc tenia una relació de dependència amb els seus veïns.
Evidentment, no era una dependència econòmica (a no ser que hi hagués certa afinitat per les pràctiques masoquistes), ni tampoc un efecte d’afecte incondicional, i molt menys encara una necessitat mútua per beneficiar-se en uns interessos compartits o una logística a mig camí entre ambdós (a la pràctica, només constituïa més gent a convèncer a l’hora de consensuar acords).
Més aviat era un vici al qual havien acostumat els anys i el fet d’haver tingut durant la història íntims enemics comuns. Per això ara el fantasma d’una síndrome d’abstinència massa dura sorprenia de tant en tant sota la forma de crítics implacables, llibres sacralitzats amb desmesura i de veus enfollides que vomitaven renecs apocalíptics amb devoció.

I eus aquí que els caps pensants d’aquest minúscul racó de món debatien constantment sobre la forma d’aïllar-se dels veïns sorollosos sense arribar mai a la conclusió definitiva.

Uns, els més indecisos, proposaven bastir un mur que no importunés ningú, ni als de dintre ni als de fora. Per exemple, una paret de cartró, amb l’altura suficient per no ésser empipats tan fàcilment i estalviar-se veure certes cares però, alhora, suficientment insignificant i prima com per no molestar els que no poden ésser molestats (amb una mica de sort, fins i tot el pacte de finançament podria emmotllar-s’hi).
Aquesta mesura era compatible amb l’estira i arronsa que era estadant habitual de la frontera entre ambdós territoris. Fer-se l’emprenyat quan convé, però estar oberts a esquinçar el paper, a pactes i a aliances quan l’ocasió s’ho valgui (sobretot si convé a la nostra posició social o a la butxaca).

El segon grup era de l’opinió d’aixecar una construcció més resistent que fes el paper d’un cop de puny sobre la taula. Una barrera de fusta, per exemple, que no es deixés tombar per la primera bufada del llop. Però com que tallar tanta superfície seria un treball exigent, haurien de demandar el suport de tota la població. La unió fa la força, diuen.
El mal d’aquesta idea, de seguida es va veure, és que estava mancada d’un final que garantís quelcom. Era anecdòtic, un tast incomplet… Que la gent faci el que pugui, i si ens quedem a la meitat no passa res, s’haurà intentat. I contents de la suor derramada, però al capdavall, amb una valla a mig fer per on continuaran entrant els que abans entraven…
Una solució tan provisional com una consulta popular no vinculant…

I, finalment, la tercera opció era erigir una construcció a prova de dubtes, sòlida i resistent, de maons contrastats i, si cal, amb una bona caldera d’aigua bullent a peu de xemeneia per si hi ha intrusos (Goethe deia que qui no pot aprofitar-se de tres mil anys d’història viurà a les fosques la resta de la seva vida).
Però això ja provocaria la necessitat de demanar permís d’obres majors als veïns i, com que costaria que ens el concedissin, conduiria inexorablement a la disjuntiva de l’ara o mai…

Quan va haver dit això, l’avi es va quedar inesperadament mut, pensatiu, com si se li escapés la pròxima frase.
Llavors, com que els nens petits són sensatament irreflexius, espontàniament meditatius, el vailet a qui explicaven aquest relat va adonar-se immediatament de la moralina i que el final no es plantejava senzill.
Avesat a tants contes, va concloure que a aquest conte li faltaven tres porquets per tenir una conclusió decent i, per contra, li sobraven massa protagonistes que eren persones de carn i óssos com ell, o la mare, o el veí, o l’Arnau, o la profe Marta…

“Un conte sense porquets no té gràcia”, va exclamar convençut. I l’avi no va poder evitar canviar el posat transcendental i esbossar un mig somriure en direcció al cel.