Estelades

Feia temps que ella contemplava amb simpatia tots aquells balcons amb senyeres estelades.

“Una moda passatgera”, havia sentit que l’anomenaven molta gent quan començaren a penjar-se d’una forma massiva. Però la tendència encara mantenia el seu recorregut, i això que el seu destí era desconegut (tot i que hi havia persones que gosaven imaginar-ne un).

Amb el temps, aquelles teles un dia impol·lutes començaren a esquinçar-se, a rebregar-se, a lluir parracs.

Sempre hi havia qui considerava canviar-les per un nou model, però la majoria de veïns juraven fidelitat a aquella que havia estat la primera. Segurament com una mostra de compromís innegociable amb aquell ideal.

I, si li cridava l’atenció el fenomen, primer era per una qüestió estètica. El ball de les senyeres al ritme del vent espolsava color sobre la monotonia de tantes llambordes grises, i el seu dringar feia una mica menys estàtics els jorns avorrits.

Tanmateix, amb el temps va aprendre a copsar en el fet d’aquelles estelades penjades quelcom més, certament més íntim i lligat a la intransferible personalitat de les persones que les exhibien.

En primer lloc, les robes grogues i roges anaven constituint-se com una part més del paisatge. Ja començava a ésser usual que hi fossin; talment com el sol, les muntanyes de fons o el banc de davant del portal.

I a sobre, com que s’havien anat esfilagarsant i destenyint, avui moltes tenien tota l’aparença d’aquells ítems que exerceixen el testimoniatge de la batalla. Com informants del propòsit que s’havia mantingut en el temps, el desgast que presentaven era la modesta exemplificació de la perseverança. Cicatrius sobre la crosta que feia de pell.

Aquells que abans les reüllaven per la novetat, avui s’hi havien avesat i les ignoraven. Això no obstant, en comptes de treure’ls força, el costum les convertia en els vells amants que no necessiten demostracions per fer valdre el seu sentiment.

Romanien allà, i amb això ja n’hi havia prou.

I d’altra banda, les banderes supervivents a tot aquest període són sostingudes simbòlicament per la persona que les penjà. Un grapat de gent que un dia havien cregut en quelcom i ho havien volgut demostrar.

Per molt que ella vegi solament una tela al balcó, és el símbol de l’individu amb un pensar que hi ha darrere. I hi haurà qui estarà d’acord amb l’ideal que pregona i qui no, i ambdós en tenen el legítim dret; però únicament aquest fet de mantenir-se fidel a una idea ja és quelcom innatament positiu i valorable.

A hores d’ara no se sap gaire bé si la demostració encetada servirà per alguna cosa o bé tot s’acabarà esbravant com el gas del cava amb el qual mai es brindarà.

Sincerament, a ella tant li fa. Una visió poètica li dicta que, passi el que passi, sempre restaran ben vives les peces massacrades d’un nou paisatge que, com tantes coses, seran l’impàvid testimoni d’allò que un dia fou o que tal vegada mai va arribar a ser.