Responsabilitats corporatives

La magnitud de les xifres econòmiques, com les de les catàstrofes, ens desconcentra. Massa zeros que ens fan perdre la vertadera noció de les proporcions.
I acabem considerant anècdota coses que són realitats contundents, drames personals que mereixerien ésser protagonistes.

Amb situacions com les de l’actual crisi, ens maregen amb números pretensiosos: milions d’aturats, percentatges de fosca aparença amb aspiracions de tocar el cim, pèrdues esgarrifoses, cues quilomètriques per reclamar o sol·licitar quelcom, densitats exagerades en metres quadrats farcits de crits que es manifesten...
I persones. Darrere de tot això, persones de carn i ossos que senten, viuen i paguen amb les seves circumstàncies el camí errat que d’altres van triar. Gent empesa per governs ineptes o banquers sense escrúpols (sense menysprear tampoc la seva porció de culpa) a estrènyer-se el cinturó o, encara més, que aquest cinturó els talli en dos les esperances que havien dipositat en un futur millor.

Entre els que manen, hi ha qui ha decidit que no hi ha solució més idònia per esmenar la fulla que testimonia tota la processó d’errors i líquid corrector mal sobreposat que tirar la pilota de la responsabilitat sobre teulades alienes.
Que millor, doncs, que abaixar el sou de funcionaris i altres treballadors un 5%...! I feina (mal)feta, no hi destorb!

Certament, la classe obrera històricament ha estat la gran damnificada (suposo que els patrons deuen sentir el mateix, però com que hi ha més gent que ha estat assalariada...).
Encara ara, que teòricament tenim unes normes i uns drets ben consolidats que són els pilars als quals el treballador pot recolzar-se per fer-se valdre, tenim molt de marge de millora.
Avui la prevenció de riscos laborals, tot i que ha avançat força, encara és vista per molts empresaris com una obligació per cobrir l’expedient; la conciliació amb la vida familiar és a hores d’ara utòpica, ja que “productivitat” aquí suposa passar-se com més hores millor a l’oficina; els sistemes de gestió que podrien fer molt més eficient la feina es perceben com un luxe innecessari (potser perquè aquests marquen molt clarament el rol de cadascú, i això no sempre interessa); etcètera, etcètera, etcètera. Sense dubte, ja podem anar accelerant el pas...

És probable que el principal problema de les nostres empreses sigui de responsabilitat corporativa.
I això no vol pas dir que treballin malament o que es despreocupin dels seus stakeholders (la suma de clients externs i interns, o sigui, els treballadors), sinó que han d’adquirir uns compromisos i sistematitzar algunes de les seves actuacions per tal d’evitar equívocs.
Realment, aquestes reformes que semblen tan pretensioses no consisteixen en res més que en la millora contínua i en l’aprenentatge de noves tècniques. És a dir, no tancar-se als canvis i mostrar una constant voluntat d’evolució.
Tots hi sortiríem guanyant.

Encara que, per trencar l’esperança de l’avanç, de tant en tant transcendeixen notícies que ens fan recular.
Fa uns dies mateix, va aparèixer la informació de l’empresa xinesa Foxconn, que s’ha vist obligada a augmentar el salari dels treballadors a causa que dotze d’aquests s’havien suïcidat en només cinc mesos. El seu prototipus, eren joves sense preparació que vivien en barraques al costat de la factoria perquè no tenien permís per residir enlloc més.
El sorprenent del cas és que corporacions del prestigi de Dell, Hewlett-Packard o Apple són clients de Foxconn.
I encara que les polítiques d’aquestes empreses són modèliques, el currículum dels seus directius és enciclopèdica, tenen uns processos impecables amb uns procediments que els defineixen a la perfecció i editen a finals d’any una responsabilitat social amb centenars de pàgines a tot color, fan la vista grossa quan es tracta de jugar-s’hi el cost productiu.

És un tema de mentalitat. La qüestió és evolucionar la identitat empresarial al mateix temps que es milloren els productes.
I creure-s’ho un mateix i, sobretot, creure principalment amb aquells que han demostrat estar actuant bé. Sense esperar que ens treguin del pou els que ja han demostrat una incapacitat alarmant.