Més que un club

S’ha confirmat que aquests primers dies de juny el grup Bilderberg està reunit a Sitges.

La noticia no té transcendència per a l’àmbit turístic, ja que les persones que acudiran a aquest event ben poc tenen a veure (potser per pena dels hotelers) amb el públic tipus que s’allotjarà a la costa catalana durant l’estiu. Però sí que resulta molt interessant en cercles econòmics i per apreciar els circuits alternatius que s’obren i es tanquen a esquenes del gran públic.

El grup Bilderberg, per qui no ho conegui, és una conferència no-oficial que es celebra un cop a l’any en llocs rotatoris del planeta. Els seus assistents són personatges influents de la política, la banca, la borsa, l’empresa, els medis de comunicació o la vida militar, que proven de trobar les seves solucions per als problemes del món en un ambient de secretisme, al marge de les mirades encuriosides de la premsa o del públic general.

A causa de la capa negra que cobreix les activitats d’aquest elitista club, històricament han recaigut sobre els seus caps acusacions de manejar molt més del que ens fan creure i hipòtesis que parlen de teories de la conspiració promogudes pels seus membres.
Curiosament, això no obstant, tot i aquest poder que se’ls pressuposa continuen essent una associació desconeguda pels mass media, que només surt a la llum per omplir les seccions de curiositats o de vida exòtica dels diaris.

No pot deixar de cridar l’atenció que una associació d’individus que actuen al marge dels grups de decisió oficials i que teòricament haurien de tenir un marge de maniobra limitat a l’hora d’enfrontar-se als grans mals, s’agrupin per canviar coses altament transcendents. Per molt que per la taula del Bilderberg hi hagin passat representants d’empreses omnipotents com IBM, Xerox o Nokia i primers ministres (a títol personal), sembla estrany que el cantó “privat” pugui tenir una influència semblant.
I encara és més sorprenent que unes converses que teòricament pretenen canviar el món es facin d’esquena a la societat, hermèticament, d’amagatotis. És inesperat i parla molt i poc bé de les inèrcies que contínuament entrecreuen poder i interessos econòmics. La pela que ho mou tot…
Ja ho sabíem, però costa acostumar-s’hi; no hi podem fer més.

Per molt que hi hagi qui parli omplint-se la boca que la societat ha de tendir a la igualtat, i que les diferències han d’anar apropant-se a un mínim, el cert és que hi ha unes quantes divisions conformades que provoquen que no tots juguem a la mateixa categoria.
Ens diuen el que els interessa i organitzen unes pantomimes, que anomenen política, amb els galls que criden més del galliner. Però les decisions certes, les que valen, continuen tramitant-se en els cercles virtuosos, com ha estat sempre. Tot el demés és per cobrir l’expedient.

Però les altes esferes també viuen, com les més populars, en un teatret. Segurament deu ser un local més guarnit i ostentós que el nostre, però no deixa d’ésser un teatret al cap i a la fi.
I la majoria de vegades els actors viatgen a diferent velocitat que la representació que es du a terme a l’escenari de l’altra banda del carrer. I el seu ritme encara té molt menys a veure amb el de la vida real.
Per això no pretenguem esdevenir jugadors d’aquest seu joc. L’ascens és privatiu i quasi bé utòpic. No hi tenim res a guanyar. Millor ser els àrbitres que puguin senyalar fora de joc quan les normes del joc imposat no ens convencin!