És
un tòpic, però totalment cert: Valls (i comarca) fa durant aquests primers mesos
de l’any olor de
calçot.
Principalment
en cap de setmana, es pot observar a banda i banda de carreteres i camins les
fumeres que delaten que quelcom s’està coent. Masies, masietes i parcel·les
tenen aquests dies una ocupació inesperada, desmesurada, encabint vilatans i
forasters que cerquen no només gaudir d’un àpat peculiar, sinó també una
excusa.
I és
que, obviant les virtuts culinàries i organolèptiques d’aquesta menja, hem
d’anar a cercar-ne l’èxit en aquelles característiques que la fan peculiar i la
distancien de la majoria dels altres plats que es poden degustar.
En
primer lloc, normalment una calçotada ens obliga a desplaçar-nos, a moure’ns.
I ja
no parlem dels habitants de la resta del país o de l’estranger que es
mobilitzen per anar a gaudir-ne al lloc d’origen i ens visiten. Fins i tot els
que habitualment ja vivim per aquesta zona no acostumem a menjar calçots a la
mateixa taula dels dinars “normals”, sinó que anem al camp o cerquem algun lloc
ampli que ens permeti agrupar-nos amb familiars o amics.
Aquesta
ruptura de la monotonia i el contacte amb la naturalesa que causa és una
primera explicació d’aquest boom.
Relacionat
amb aquest fet, val a dir que una calçotada (per bé o per mal) es pot aprofitar
com una immillorable excusa per retrobar aquelles persones amb les quals no
tenim un contacte quotidià: la família partida en diverses localitzacions que
un cop a l’any apunta el GPS cap a l’Alt Camp; el grup d’amics amb uns estatuts
sense necessitat de paper que marquen amb negreta l’obligatorietat de trobar un
forat entre gener i març; l’associació o empresa que cerca un motiu per reunir
els seus integrants al voltant d’una taula estranya, on ni cabòries ni rutines
avui els trobin...
Igualment,
el fet d’haver de coure els ingredients a la brasa (i normalment per etapes), a
part d’incrementar la peculiaritat de la menja, també causa que l’àpat sigui
molt més col·laboratiu.
Per
un cop s’esquinça l’esquema de cuiner o cuinera i comensals. Aquí per fi
s’espera que tothom, més o menys, aporti. Per tant, l’acte de cuinar deixa
d’ésser un acte solitari per esdevenir una de les parts més importants de la
companyia, allà on ja comença la gresca.
A
més, si hi ha nens pel mig, aquests fan de far, mostrant a tots els assistents
com s’ha d’aprofitar l’excepcionalitat. Veient-los xalar, corrent amunt i
avall, convertint la visió del foc en l’aventura més extraordinària o exprimint
fins el darrer centímetre d’aquell camp lliure nomenat llibertat, els “grans”
s’adonen de tot el que s’estan perdent.
El
marc ja hi és; simplement calen les actituds adequades perquè ni una ombra de
gris formi part d’aquell indret destinat a ésser per unes hores res més que una
explosió de colors.