Delicioses excuses a la brasa

És un tòpic, però totalment cert: Valls (i comarca) fa durant aquests primers mesos de l’any olor de

calçot.

Principalment en cap de setmana, es pot observar a banda i banda de carreteres i camins les fumeres que delaten que quelcom s’està coent. Masies, masietes i parcel·les tenen aquests dies una ocupació inesperada, desmesurada, encabint vilatans i forasters que cerquen no només gaudir d’un àpat peculiar, sinó també una excusa.

I és que, obviant les virtuts culinàries i organolèptiques d’aquesta menja, hem d’anar a cercar-ne l’èxit en aquelles característiques que la fan peculiar i la distancien de la majoria dels altres plats que es poden degustar.

En primer lloc, normalment una calçotada ens obliga a desplaçar-nos, a moure’ns.

I ja no parlem dels habitants de la resta del país o de l’estranger que es mobilitzen per anar a gaudir-ne al lloc d’origen i ens visiten. Fins i tot els que habitualment ja vivim per aquesta zona no acostumem a menjar calçots a la mateixa taula dels dinars “normals”, sinó que anem al camp o cerquem algun lloc ampli que ens permeti agrupar-nos amb familiars o amics.

Aquesta ruptura de la monotonia i el contacte amb la naturalesa que causa és una primera explicació d’aquest boom.

Relacionat amb aquest fet, val a dir que una calçotada (per bé o per mal) es pot aprofitar com una immillorable excusa per retrobar aquelles persones amb les quals no tenim un contacte quotidià: la família partida en diverses localitzacions que un cop a l’any apunta el GPS cap a l’Alt Camp; el grup d’amics amb uns estatuts sense necessitat de paper que marquen amb negreta l’obligatorietat de trobar un forat entre gener i març; l’associació o empresa que cerca un motiu per reunir els seus integrants al voltant d’una taula estranya, on ni cabòries ni rutines avui els trobin...

Igualment, el fet d’haver de coure els ingredients a la brasa (i normalment per etapes), a part d’incrementar la peculiaritat de la menja, també causa que l’àpat sigui molt més col·laboratiu.

Per un cop s’esquinça l’esquema de cuiner o cuinera i comensals. Aquí per fi s’espera que tothom, més o menys, aporti. Per tant, l’acte de cuinar deixa d’ésser un acte solitari per esdevenir una de les parts més importants de la companyia, allà on ja comença la gresca.

A més, si hi ha nens pel mig, aquests fan de far, mostrant a tots els assistents com s’ha d’aprofitar l’excepcionalitat. Veient-los xalar, corrent amunt i avall, convertint la visió del foc en l’aventura més extraordinària o exprimint fins el darrer centímetre d’aquell camp lliure nomenat llibertat, els “grans” s’adonen de tot el que s’estan perdent.

El marc ja hi és; simplement calen les actituds adequades perquè ni una ombra de gris formi part d’aquell indret destinat a ésser per unes hores res més que una explosió de colors.

Per tant, val la pena aprofitar al màxim el patrimoni de la calçotada. De la mateixa forma que caldria potenciar qualsevol de les excuses que ens ajuden a donar un cop de peu a la rutina i aferrar-nos a la companyia dels altres i a les coses bones de la vida.

RRHH

En els darrers temps ens hem acostumat a escoltar nombroses notícies sobre problemes o

controvèrsies laborals. El context de crisi (en el sentit més ampli de la paraula) imperant així ho ha afavorit.

Sense anar més lluny, en poques setmanes hi ha hagut la vaga dels transports metropolitans de Barcelona que ha fet treure fum als visitants del Mobile World Congress i als que anaven a treballar, la polèmica de l’empresa pontevedresa Ence, les diferents posicions sobre la possibilitat que el complex Barcelona World esdevingui una realitat, etc.

Tot això sense comptar amb el reguitzell d’organitzacions que encara redueixen plantilles, amenacen amb deslocalitzacions o fan transitar les seves persones treballadores pel broc petit de les pors o les amenaces.

Diuen que en el mapa laboral la situació està millorant. Però aquesta paüra i aquests mals hàbits que ha deixat com a herència seran un llast que arrastrarem durant força temps més.

Per un costat, els empresaris tenen ara un gran temor. Si del no res va aparèixer fa uns anys un terratrèmol que enfonsà fins i tot gegants que semblaven imbatibles, actualment es veuen amb l’obligació de reservar, de tenir un raconet de seguretat, un petit marge on resguardar-se si les coses tornen a anar malament.

Aquesta és la part lícita del nou comportament adquirit.

Això no obstant, també han desenvolupat un mecanisme de defensa que en aquest cas ja no és tan propici. I és que hi ha alguns empresaris que es beneficien de la por que ha quedat impregnada a l’entorn per forçar condicions inacceptables o, directament, del tot injustes.

Ja se sap que els personatges roïns aprofiten qualsevol excusa per mostrar la seva faç tenebrosa. I quan s’ajunta aquesta component maliciosa amb el poder de tenir influència sobre les persones, el resultat a preveure és fosc com el carbó.

D’altra banda, també és cert que la societat en general ho hauria pogut fer molt millor per fomentar que aquests rebomboris no succeïssin.

A vegades fa la impressió que quan no som part directament afectada ens costa moltíssim desenvolupar l’empatia necessària per posar-nos en el lloc dels altres i apreciar que un problema laboral és polièdric, amb múltiples punts de vista a contemplar.

Per exemple, s’han preguntat quina deu ésser la impressió d’una persona de la zona que es troba en una situació desesperant d’atur quan escolta que hi ha qui s’oposa a la realització del projecte de Barcelona World, que promet generar un bon grapat de llocs de treball?

I és que potser arriba un punt que cal deixar de confrontar avantatges i inconvenients d’una forma directa per passar a observar els efectes en la societat d’aquestes virtuts, encara que siguin inferiors en nombre als desavantatges. I establir un barem just que atorgui a aquests elements una puntuació en base al seu valor real: la repercussió en les persones.

Si aconseguíssim induir a tot l’àmbit de l’empresa aquesta component personificadora, tindríem molt de guanyat.

En ambdós sentits, tant des de l’organització cap als treballadors com a la inversa, si poguéssim fortificar la noció d’unes individualitats treballant per un objectiu comú (l’empresa) trobaríem uns ulls per mirar-hi directament i resoldre molt més fàcilment els possibles problemes que es poguessin plantejar.

És clar que per això seria imprescindible que les organitzacions (i les persones que en formen part o les contemplen) deixessin de pensar únicament en xifres i abracessin una millor comunicació, una responsabilitat social i uns recursos humans que no són tals, sinó persones concretes en qui emmirallar-se.

Pressuposant

Aquests dies ha estat notícia una d’aquelles múltiples coses invisibles però vitals que de tant en tant ens dóna a conèixer la Física: les ones gravitacionals.

Es tracta d’unes oscil·lacions de la curvatura de l’espai-temps que havien estat predites ja el 1916 per part d’Albert Einstein com una part fonamental de la seva teoria de la relativitat general. Complicat, vaja!

El físic alemany les postulà perquè la seva pressuposició donava fonament a una dualitat necessària per donar consistència al seu model teòric. Però ja se sap que el paper ho aguanta tot. Calia demostrar-ho.

Però ja l’any 1993 dos científics, Russell Hulse i Joseph Taylor, van rebre el Premi Nobel precisament per provar indirectament l’existència d’aquestes ones gravitatòries. Concretament, van descobrir el púlsar binari PSR B1913+16, en el qual s’observava que el seu període orbital minvava tal i com ho predeia la teoria de la relativitat, sempre que es considerés que aquest sistema perdia la seva energia a causa de l’emissió gravitatòria.

I aquesta era la història fins fa uns dies, en què tot canvià de sobte.

I és que l’equip d’investigadors del LIGO (Laser Interferometer Gravitational-wave Observatory –Observatori d’ones gravitatòries per interferometria làser-), un centre astronòmic situat als estats nord-americans de Louisiana i Washington, va anunciar que havien detectat ones gravitatòries procedents d’una fusió de forat negre.

Era tot el que mancava per tancar el cercle i donar una base empírica a l’existència d’aquestes oscil·lacions.

Al final, doncs, sembla que a Einstein li ha sortit bé l’arriscada jugada de donar quelcom com a cert tot i no tenir-ne confirmació ni una certesa absoluta.

Això no obstant, hi va creure; i va organitzar a sobre d’aquesta creença tot el seu imperi de pensament.

Tanmateix, per estrany que sembli, totes les persones sense excepció emprem aquest mecanisme de fonamentar la nostra vida sobre unes idees o uns conceptes a vegades eteris o dels quals no tenim plena constància de la seva realitat. I ho plantegem com un acte de fe.

Així, donem per bons els principis que hem heretat o assumit; ens deixem arrastrar per prejudicis confabulats per la nostra ment en connivència amb foscos propòsits; acollim sense recança aquelles idees limitadores que ens xisclen que no podrem, que no serem capaços o que no ens ho mereixem per congelar-nos les accions i algun somni...

Hi ha massa idees preconcebudes. Com una via per la qual transitem i que ens guia perquè, de tant en tant, puguem connectar el pilot automàtic, deixar de mirar amb atenció el paisatge i allò que passa al nostre voltant i deixar-nos portar.

D’aquí la importància d’ésser capaços d’eradicar aquelles coses que donem com a certes i ens resulten nocives. Per això és imprescindible alienar-nos per un instant de nosaltres mateixos i jutjar fredament el que hem esdevingut i realitzem.

I, de la mateixa manera, intentar demostrar, tot potenciant-les, aquelles preconcepcions que ens resulten útils o s’emmotllen al tarannà de la persona que volem ésser.

Rius d'incertesa

El cap de setmana passat, a la ciutat septentrional francesa de Calais, hi tingué lloc una de les Pegida havia convocat simultàniament a tot Europa.

múltiples concentracions que el grup islamòfob i anti-immigració

Aquest moviment va néixer a Alemanya, concretament a la zona de Dresden, sota un acrònim que dibuixa el nom tenyit d’odi (que ja parla per sí sol) de Patriotische Europäer Gegen die Islamisierung des Abendlandes (o sigui, Patriotes Europeus Contra la Islamització d’Occident).

A la majoria de ciutats on s’havien anunciat aquestes manifestacions van ésser (amb més o menys recel) autoritzades. Però aquest no era el cas de Calais, on la Gendarmeria francesa n’havia prohibit la realització.

D’aquí que al final es produïren enfrontaments entre els radicals i la policia, i es van haver d’executar més de vint detencions.

El motiu pel qual a Calais s’havia denegat l’autorització de la concentració, fou que als voltants d’aquesta localitat hi sobreviuen milers d’aquests immigrants que els de Pegida volen fora. Persones que amb l’única arma que la de l’esperança bombegen cada dia amb penes i treballs el somni de colar-se en un tren o un vaixell a l’anhelat Regne Unit. I ho fan en unes condicions dramàtiques, inhumanes, en un nombre que no para de créixer fins a malmetre contínuament encara més les condicions ja de per sí pírriques d’un campament que és conegut com “La jungla”.

Evidentment, desconec si la prohibició va tenir efecte per no ferir la sensibilitat d’aquestes famílies que poblen “La jungla”, per no oferir a l’opinió pública unes imatges evidentment morboses o bé per no pertorbar les estratègiques comunicacions de l’àrea.

Segurament qualsevol d’aquestes tres motivacions ja serien per sí mateix suficient motiu.

Però jo em vull quedar amb la primera raó.

I és que imaginin-se un pobre vailet que ha caminat centenars de quilometres i ha aguantat episodis que ningú a la seva edat hauria d’haver aguantat per fugir de Síria o qualsevol d’aquests inferns que espècimens que ell encara desconeix han organitzat en punts aleatoris de la Terra.

I després d’haver hagut de sostenir els últims mesos un grapat de mirades per sobre de l’espatlla i de falsos paternalismes malèvols –que al capdavall no són res comparat amb el fred, la son, la gana o la set-, ara el xiquet veu arribar un grup de persones amb pancartes estranyes que criden que ell i la seva família roben, duen malalties i són un perill pels fills del país que ara trepitgen.

Amb aquesta imatge, no queda altra cosa que plorar... No entendre res de res, desviar la mirada cap als ulls d’aquells que l’envolten, retroalimentar-se d’aquella desesperació, girar els iris cel amunt... i deixar que aquelles gotes que han condensat de la tristesa s’escolin galta avall...

Havent-me imaginat això, sobre aquest tema solament em queda pendent una pregunta: si a l’immigrant la situació li faria néixer una llàgrima, què sorgiria de l’emoció del manifestant de Pegida que es topés cara a cara amb aquells que tant detesta?

De la resposta possiblement en sorgiria l’explicació d’aquesta pesta que en ple segle vint-i-ú segueix més viva que mai.

Saltar-se un hivern

No podia evitar sentir-se sorpresa, commoguda per la irracionalitat del seu pensar.

I és que quan semblava que aquest any el fred passaria de llarg i l’hivern seria diferent als de costum, estranyament càlid, els graus centígrads havien baixat de cop i l’atmosfera típica de l’època ja era aquí. I amenaçava de quedar-se encara un temps més.

Feia ja unes setmanes que ella s’havia anat autoconvencent, de mica en mica, que aquest curs la fredor no repetiria. La treva del bon temps s’allargaria indefinidament. De la mateixa manera que s’haurien d’allargar tantes i tantes coses capaces de facilitar-nos l’existència si ho fessin. Només caldria que s’ho proposessin.

Per això li havia emmudit de cop qualsevol esperança aquell primer dia que en sortir al carrer l’havia colpejat a la cara un airet congelat. Sorgit del no-res, havia esquinçat la bombolla que mantenia com en un hivernacle tota la ciutat per marcar el pas a aquell exèrcit platejat que exigia el tribut de places buides, roba d’abric copiosa, tos i malestars diversos, i aventures posposades que aixecaven la mirada per resar a tots els déus del sol de les diverses creences.

Fa ben poc ja es veia planejant reptes improvisats; es percebia traient del calaix dels fils-a-lligar-encara-no-se-sap-ben-bé-on cabdells ociosos per estendre’s; s’imaginava realitzant accions que no podrien escudar-se en l’excusa d’esperar el bon temps...

Fins i tot li havia semblat veure un dia d’aquells una oreneta insubornable que havia decidit que aquest any l’amenaça del fred que l’havia portat fins llavors cada tardor cap a l’Àfrica era una fal·làcia que feia de mal empassar. Havia vist una oreneta que no pensava marxar...

Però tots aquests pensaments havien estat solament un miratge. Una burda invenció perversa.

I és que, finalment, l’hivern havia arribat amb tota la seva força. Com sempre. D’aquí la seva decepció.

No era un desengany provocat pel fet de no haver aconseguit defugir l’estació que menys li agradava (al capdavall, fins i tot una somiadora com ella sabia que això és impossible), sinó que provenia de constatar que les seves emocions eren capaces d’ordir una trama colossal per mirar d’aïllar-se de quelcom que no els plaïa i que sabien (tant ella com les seves emocions) que era totalment inevitable.

Res ni ningú pot saltar-se un hivern.

De la mateixa manera que ella no pot fer res perquè li agradi d’un cop per totes el bròquil; o de petita no podia evitar que la delatés aquell gest al llavi cada vegada que deia una mentida; o és impossible que no li faci mal recordar aquell episodi que, això no obstant, tant l’ensenyà; o mai l’alegrarà escoltar el Caprici número 24 de Paganini (i tot i això es mor per sentir-lo de nou); o era conscient que qualsevol lluita s’acabava quan ell amb un mig somriure li demanava guerra; o quan té el jorn creuat solament aconsegueix descriure’s ella mateixa com una successió de defectes; o és conscient que el son no arribarà quan arrossega fins al llit algun d’aquells maldecaps que la turmenten; o coneix que la ràbia juga a ésser el gos pigall que la tragina cap a les sorres movedisses quan està encegada per la tristesa més profunda; o... o... o... (hi ha moltes o seguides de coses indefugibles)

Res ni ningú pot saltar-se un hivern. Definitivament.

Però tampoc res ni ningú aconsegueix sentir el fred d’una forma idèntica. Per això, amb més o menys dolor, no ens queda altre remei que estimar-lo també.