El
cap de setmana passat, a la ciutat septentrional francesa de Calais, hi tingué
lloc una de les Pegida havia convocat
simultàniament a tot Europa.
Aquest
moviment va néixer a Alemanya, concretament a la zona de Dresden, sota un
acrònim que dibuixa el nom tenyit d’odi (que ja parla per sí sol) de Patriotische Europäer Gegen die Islamisierung
des Abendlandes (o sigui, Patriotes
Europeus Contra la Islamització d’Occident).
A la
majoria de ciutats on s’havien anunciat aquestes manifestacions van ésser (amb
més o menys recel) autoritzades. Però aquest no era el cas de Calais, on la
Gendarmeria francesa n’havia prohibit la realització.
D’aquí
que al final es produïren enfrontaments entre els radicals i la policia, i es
van haver d’executar més de vint detencions.
El
motiu pel qual a Calais s’havia denegat l’autorització de la concentració, fou
que als voltants d’aquesta localitat hi sobreviuen milers d’aquests immigrants
que els de Pegida volen fora.
Persones que amb l’única arma que la de l’esperança bombegen cada dia amb penes
i treballs el somni de colar-se en un tren o un vaixell a l’anhelat Regne Unit.
I ho fan en unes condicions dramàtiques, inhumanes, en un nombre que no para de
créixer fins a malmetre contínuament encara més les condicions ja de per sí
pírriques d’un campament que és conegut com “La jungla”.
Evidentment,
desconec si la prohibició va tenir efecte per no ferir la sensibilitat
d’aquestes famílies que poblen “La jungla”, per no oferir a l’opinió pública
unes imatges evidentment morboses o bé per no pertorbar les estratègiques
comunicacions de l’àrea.
Segurament
qualsevol d’aquestes tres motivacions ja serien per sí mateix suficient motiu.
Però
jo em vull quedar amb la primera raó.
I és
que imaginin-se un pobre vailet que ha caminat centenars de quilometres i ha
aguantat episodis que ningú a la seva edat hauria d’haver aguantat per fugir de
Síria o qualsevol d’aquests inferns que espècimens que ell encara desconeix han
organitzat en punts aleatoris de la Terra.
I
després d’haver hagut de sostenir els últims mesos un grapat de mirades per
sobre de l’espatlla i de falsos paternalismes malèvols –que al capdavall no són
res comparat amb el fred, la son, la gana o la set-, ara el xiquet veu arribar
un grup de persones amb pancartes estranyes que criden que ell i la seva
família roben, duen malalties i són un perill pels fills del país que ara
trepitgen.
Amb
aquesta imatge, no queda altra cosa que plorar... No entendre res de res,
desviar la mirada cap als ulls d’aquells que l’envolten, retroalimentar-se
d’aquella desesperació, girar els iris cel amunt... i deixar que aquelles gotes
que han condensat de la tristesa s’escolin galta avall...
Havent-me
imaginat això, sobre aquest tema solament em queda pendent una pregunta: si a
l’immigrant la situació li faria néixer una llàgrima, què sorgiria de l’emoció
del manifestant de Pegida que es
topés cara a cara amb aquells que tant detesta?
De
la resposta possiblement en sorgiria l’explicació d’aquesta pesta que en ple
segle vint-i-ú segueix més viva que mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada