12 de febr. 2016

Rius d'incertesa

El cap de setmana passat, a la ciutat septentrional francesa de Calais, hi tingué lloc una de les Pegida havia convocat simultàniament a tot Europa.
múltiples concentracions que el grup islamòfob i anti-immigració
Aquest moviment va néixer a Alemanya, concretament a la zona de Dresden, sota un acrònim que dibuixa el nom tenyit d’odi (que ja parla per sí sol) de Patriotische Europäer Gegen die Islamisierung des Abendlandes (o sigui, Patriotes Europeus Contra la Islamització d’Occident).

A la majoria de ciutats on s’havien anunciat aquestes manifestacions van ésser (amb més o menys recel) autoritzades. Però aquest no era el cas de Calais, on la Gendarmeria francesa n’havia prohibit la realització.
D’aquí que al final es produïren enfrontaments entre els radicals i la policia, i es van haver d’executar més de vint detencions.

El motiu pel qual a Calais s’havia denegat l’autorització de la concentració, fou que als voltants d’aquesta localitat hi sobreviuen milers d’aquests immigrants que els de Pegida volen fora. Persones que amb l’única arma que la de l’esperança bombegen cada dia amb penes i treballs el somni de colar-se en un tren o un vaixell a l’anhelat Regne Unit. I ho fan en unes condicions dramàtiques, inhumanes, en un nombre que no para de créixer fins a malmetre contínuament encara més les condicions ja de per sí pírriques d’un campament que és conegut com “La jungla”.

Evidentment, desconec si la prohibició va tenir efecte per no ferir la sensibilitat d’aquestes famílies que poblen “La jungla”, per no oferir a l’opinió pública unes imatges evidentment morboses o bé per no pertorbar les estratègiques comunicacions de l’àrea.
Segurament qualsevol d’aquestes tres motivacions ja serien per sí mateix suficient motiu.
Però jo em vull quedar amb la primera raó.

I és que imaginin-se un pobre vailet que ha caminat centenars de quilometres i ha aguantat episodis que ningú a la seva edat hauria d’haver aguantat per fugir de Síria o qualsevol d’aquests inferns que espècimens que ell encara desconeix han organitzat en punts aleatoris de la Terra.
I després d’haver hagut de sostenir els últims mesos un grapat de mirades per sobre de l’espatlla i de falsos paternalismes malèvols –que al capdavall no són res comparat amb el fred, la son, la gana o la set-, ara el xiquet veu arribar un grup de persones amb pancartes estranyes que criden que ell i la seva família roben, duen malalties i són un perill pels fills del país que ara trepitgen.
Amb aquesta imatge, no queda altra cosa que plorar... No entendre res de res, desviar la mirada cap als ulls d’aquells que l’envolten, retroalimentar-se d’aquella desesperació, girar els iris cel amunt... i deixar que aquelles gotes que han condensat de la tristesa s’escolin galta avall...

Havent-me imaginat això, sobre aquest tema solament em queda pendent una pregunta: si a l’immigrant la situació li faria néixer una llàgrima, què sorgiria de l’emoció del manifestant de Pegida que es topés cara a cara amb aquells que tant detesta?

De la resposta possiblement en sorgiria l’explicació d’aquesta pesta que en ple segle vint-i-ú segueix més viva que mai.

Cap comentari: