Saltar-se un hivern

No podia evitar sentir-se sorpresa, commoguda per la irracionalitat del seu pensar.

I és que quan semblava que aquest any el fred passaria de llarg i l’hivern seria diferent als de costum, estranyament càlid, els graus centígrads havien baixat de cop i l’atmosfera típica de l’època ja era aquí. I amenaçava de quedar-se encara un temps més.

Feia ja unes setmanes que ella s’havia anat autoconvencent, de mica en mica, que aquest curs la fredor no repetiria. La treva del bon temps s’allargaria indefinidament. De la mateixa manera que s’haurien d’allargar tantes i tantes coses capaces de facilitar-nos l’existència si ho fessin. Només caldria que s’ho proposessin.

Per això li havia emmudit de cop qualsevol esperança aquell primer dia que en sortir al carrer l’havia colpejat a la cara un airet congelat. Sorgit del no-res, havia esquinçat la bombolla que mantenia com en un hivernacle tota la ciutat per marcar el pas a aquell exèrcit platejat que exigia el tribut de places buides, roba d’abric copiosa, tos i malestars diversos, i aventures posposades que aixecaven la mirada per resar a tots els déus del sol de les diverses creences.

Fa ben poc ja es veia planejant reptes improvisats; es percebia traient del calaix dels fils-a-lligar-encara-no-se-sap-ben-bé-on cabdells ociosos per estendre’s; s’imaginava realitzant accions que no podrien escudar-se en l’excusa d’esperar el bon temps...

Fins i tot li havia semblat veure un dia d’aquells una oreneta insubornable que havia decidit que aquest any l’amenaça del fred que l’havia portat fins llavors cada tardor cap a l’Àfrica era una fal·làcia que feia de mal empassar. Havia vist una oreneta que no pensava marxar...

Però tots aquests pensaments havien estat solament un miratge. Una burda invenció perversa.

I és que, finalment, l’hivern havia arribat amb tota la seva força. Com sempre. D’aquí la seva decepció.

No era un desengany provocat pel fet de no haver aconseguit defugir l’estació que menys li agradava (al capdavall, fins i tot una somiadora com ella sabia que això és impossible), sinó que provenia de constatar que les seves emocions eren capaces d’ordir una trama colossal per mirar d’aïllar-se de quelcom que no els plaïa i que sabien (tant ella com les seves emocions) que era totalment inevitable.

Res ni ningú pot saltar-se un hivern.

De la mateixa manera que ella no pot fer res perquè li agradi d’un cop per totes el bròquil; o de petita no podia evitar que la delatés aquell gest al llavi cada vegada que deia una mentida; o és impossible que no li faci mal recordar aquell episodi que, això no obstant, tant l’ensenyà; o mai l’alegrarà escoltar el Caprici número 24 de Paganini (i tot i això es mor per sentir-lo de nou); o era conscient que qualsevol lluita s’acabava quan ell amb un mig somriure li demanava guerra; o quan té el jorn creuat solament aconsegueix descriure’s ella mateixa com una successió de defectes; o és conscient que el son no arribarà quan arrossega fins al llit algun d’aquells maldecaps que la turmenten; o coneix que la ràbia juga a ésser el gos pigall que la tragina cap a les sorres movedisses quan està encegada per la tristesa més profunda; o... o... o... (hi ha moltes o seguides de coses indefugibles)

Res ni ningú pot saltar-se un hivern. Definitivament.

Però tampoc res ni ningú aconsegueix sentir el fred d’una forma idèntica. Per això, amb més o menys dolor, no ens queda altre remei que estimar-lo també.