25 d’abr. 2014

Joguines


El fotògraf italià Gabriele Galimberti passà tres anys de la seva vida recorrent el planeta per captar les imatges de vailets rodejats de les seves pertinences més estimades, les joguines.

El resultat és una col·lecció gràfica anomenada Toy Stories (històries de joguines), d’una profunditat sorprenent.
D’allà on aparentment n’havien de sorgir imatges relativament semblants, en realitat s’hi atrapa tot un món de contrastos i variacions. No només en el nombre, la complexitat o el preu dels divertiments infantils, sinó que acaba esdevenint un vertader tractat sociològic, un atles de tots els prefixos multi (multiculturalitat, multidiversitat, multieconomia, ...) que conformen l’espècie humana.

Primerament, es comprova que alguns estereotips romanen ben latents (els nens opten majoritàriament per pilotes, jocs de construcció i soldadets, mentre que les nenes continuen arrecerant-se més a nines, peluixos o jocs de professions). I això ha esdevingut una realitat quasi bé universal.

També es fa patent que, a excepció dels jocs d’ordinador o de videoconsola, la resta de joguines pràcticament no han notat el pas del temps. Allò que entretenia la canalla fa tres dècades ho continua fent ara.

Però el més sorprenent és potser allò que no es pot plasmar sobre la fotografia. I això que una bona imatge diu molt, però res com completar-la amb l’experiència de la presa perquè sigui del tot plena...
Per això resulta molt útil escoltar allò que el fotògraf digué que l’havia sorprès més en el moment d’anar a cercar les instantànies.

I en Gabriele Galimberti diu que era molt més fàcil fotografiar els nens dels països més desafavorits econòmicament que no pas els dels rics. Els primers tenen tendència a compartir (amb els vailets veïns o amb un estrany amb una càmera) el poc que tenen, mentre que els segons eren més desconfiats i costava més que el deixessin fer partícip de les seves pertinences.

Tanmateix, anant encara un xic més enllà, es podien descobrir noves repercussions d’aquesta funcionalitat de les joguines.
Per exemple, es podia saber què espantava a algunes criatures a partir d’allò del qual deien que els seus joguets els protegien a ells (ja sigui lladres o animals verinosos, segons el perill que veiessin més a prop).
Però encara era molt més usual que aquelles joguines disposades al voltant de la personeta reflectissin, a escala, el món adult que tenien més a mà: el nen xinès de casa bona al qual l’entusiasmava el Monopoly; el xiquet lituà fill de mare taxista que tenia molts cotxets; la nena italiana filla de grangers que mostrava rastells, aixades i pales; etcètera.

Tot allò que posseeixen els més menuts diu molt de les seves preferències, dels personatges que més els fan gaudir, d’una vocació primerenca, dels llocs que han vist i els han cridat l’atenció per un motiu o altre...
Però també diu, i molt, de les persones de més edat que els ho han comprat o els han inculcat aquella afició o valors.

Molts pares sembla que vulguin veure la seva obra completada pels seus fills: que continuïn amb la professió que ells fan, que siguin bons amb allò que ells sempre han estat tan negats, que superin el descendent del veí fanfarró, gravar-los amb foc la voluntat de fer-se un nom en algun aspecte en concret...
I és que hi ha gent que no deixa ni que la infantesa sigui innocent.

17 d’abr. 2014

Tens un nou correu


A França, aquesta setmana, la patronal Syntec –que agrupa empreses del sector de la consultoria i de l’enginyeria- ha signat un conveni col·lectiu amb quatre sindicats –concretament, la CFDT, la CGT, la CFTC i la CGC- per posar limitacions a la feina fora d’hores.
Per primera vegada es treu a la palestra el terme de “desconnexió tecnològica fora de la jornada laboral” com una obligació del treballador (no com un dret, no, sinó com a obligació!).
Apel·len al fet que, sense aquest pas, les durades mínimes del repòs que per obligació s’han de fer no es compleixen. I que això constitueix, sens dubte, una falta de respecte i una vulneració dels drets dels treballadors.

Per intentar evitar aquestes interferències de la rutina professional dins de la vida personal (cosa que s’exemplifica amb la frase del títol d’aquest article, que segurament els resultarà carregosament quotidiana), s’han fet ja intents previs.
A finals de l’any 2011, el gegant alemany de l’automoció Volkswagen decidí, juntament amb el comitè d’empresa, interrompre l’enviament de missatges corporatius més enllà d’un horari delimitat (entre 18.15 i 7 hores).
Més recentment, el grup de tecnologies de la informació francès Atos ha posat en marxa una campanya anomenada Zero email. L’objectiu és emprar aplicacions de comunicació alternatives i xarxes socials en substitució dels correus electrònics, fins al punt d’aconseguir no escriure’n ni rebre’n cap. Amb això es preveu un gran estalvi de temps (afirmen que cada executiu d’aquesta empresa rebia diàriament una mitjana de 200 mails); però costarà feines i treballs convèncer igualment els seus clients que no facin servir aquest canal per contactar amb ells.

Realment, el temps que passem (o perdem, tot és qüestió de com prioritzem) usant les noves eines que fa uns anys no existien és considerable. I possiblement no li donem suficient valor.
Ja sigui tant en l’àmbit professional com en el privat, si comptéssim les hores mensuals que dediquem a correus, serveis de missatgeria mòbil, xarxes socials i un cada cop més extens  etcètera, pot ser que ens espantéssim.

També val a dir que hi ha a qui agrada satanitzar aquest tema, i arriba sempre a la immediata conclusió que amb aquest tipus d’avenços hi hem sortit perdent.
Per la meva manera de percebre les coses, res més lluny de la realitat.
Al capdavall, sembla que hi hagi qui s’obstini a donar la culpa als invents del mal ús que en fem els homes.

I és que e-mails, Whatsapp, Facebook, etc. són eines que ens han facilitat enormement algunes parcel·les de l’existència. El problema rau en què hi ha qui permet que aquestes supeditin la seva agenda o les seves obligacions.
I és aquí on comencen els problemes. Concretament, aquests poden originar-se sota la forma d’una simple “mala gestió” del temps o, el que és pitjor, sota l’aspecte d’una “virtualització” de relacions que pot fer que qui la pateixi acabi donant més pes del que fóra recomanable al contacte no real; oblidant, per tant, el que realment importa, les relacions interpersonals en l’àmbit tangible.

És un mal crònic que tenim: quan no som capaços d’administrar correctament la nostra vida busquem culpables externs. En aquest cas, les noves tecnologies o el correu electrònic. I cerquem explicacions que justifiquin el nostre mal cap.

11 d’abr. 2014

Les imposicions que triem


A Corea del Sud, el mes passat van tenir eleccions legislatives. I els resultats van ésser planificadament sorprenents. En primer lloc, perquè la participació fou del 99,97%; i per un altre cantó, perquè els guanyadors ho van fer amb el 100% dels vots. O sigui, la democràcia perfecta!
És clar que el partit que sortí victoriós era el del líder suprem, Kim Jong-un, i que no es presentava cap altre partit. Però això no treu que tothom (tothom!) hagués marcat la casella del “sí”.

Però la República Democràtica Popular de Corea no és un cas aïllat. Cuba, Síria, Veneçuela, Azerbaidjan, Somàlia i, malauradament, molts altres països tenen “llibertats” semblants.
Aquestes dictadures “democràtiques” controlen el poder judicial, la policia, les organitzacions civils o els mitjans de comunicació per ofegar qualsevol pluralisme i vendre el missatge uniforme i estandarditzat que interessi. Són governs que justifiquen la seva obra en nom de la llei, l’ordre i la prosperitat. I afirmen no perpetuar-se en el poder per pròpia voluntat, sinó perquè “no hi altre remei”, i en nom de la corresponent bandera.
I els ciutadans acaben assimilant que aquells governants són bons perquè “tothom” ho diu. I conseqüentment acaben autoenganyats, “entenent” que aquella elecció és seva, íntimament personal.

Ara que, pensant-ho bé, això ens passa d’una forma totalment corrent en moltes de les circumstàncies de la vida: pensem que tenim llibertat per elegir el que vulguem, però en realitat simplement estem triant entre les opcions seleccionades que ens han elegit.

Per exemple, la programació temporal de les nostres jornades lliures o festives ve determinada per uns condicionants socials/tradicionals: les vacances es fan el juliol o l’agost; el canvi d’hora ens trastocarà costums; la Setmana Santa suposa una escapada (de la llar o de la rutina) per qui s’ho pugui permetre; el Nadal és un espai de repòs, balanç, trobada i consumisme...

També els productes que comprem, al capdavall, són els que volen que adquirim.
A través de les accions de màrqueting (amb publicitat, una bona imatge corporativa, ubicant el gènere a la lleixa més accessible del supermercat, etc.), una empresa posicionarà el seu fruit en una posició privilegiada en el rànquing dels nostres interessos o bé entre allò que ens és familiar, i “per costum” acabarem abocant-ho al carro.
O pot ser que la marca ni tan sols hagi d’intervenir. Amb el boca-orella de veïns i coneguts emprarem allò que ens diuen que ens serà útil; o, pitjor, ens deixarem convèncer de comprar quelcom que mai hem necessitat per no quedar “fora de joc” en àmbits on tothom “que és algú” en té un.

La cosa arriba a uns extrems tan colossals que fins i tot els nivells d’estrès, de pressa i de maldecaps que acabem acatant depenen en bona mesura de dictats externs a nosaltres.
Si no sortim els últims de la feina (i, sobretot, sempre després que ho hagi fet el cap) ens fan veure que no som bons treballadors; si no expliquem un viatge substanciós quan ens demanin on hem anat de vacances, hi haurà qui dubti de l’èxit social assolit; si els nostres fills no tenen un currículum extraescolar que quasi bé faci que ens hagin d’enviar postals de tant d’estar separats, no els estarem proporcionant una educació equilibrada; si no ens hem arrecerat a un dels hobbies de moda, serem uns freaks... I tantes i tantes altres possibilitats.

Fins i tot en les creences, en les ideologies, existeixen aquestes alternatives que creiem que elegim, però en realitat no.
Per exemple, si no som en absolut afins a una determinada tendència política, cultural o de qualsevol altre tipus, se’ns condemna a pertànyer automàticament a l’estrat oposat. Si no ets de dretes, ets d’esquerres... com si no hi pogués haver termes mitjos o, encara millor, termes inventats a mida de cadascú.

4 d’abr. 2014

Aquells malvats


Que la senyora Merkel no disposava de grans clubs de fans fora de les fronteres del seu país ja era quelcom conegut, però ara la cosa potser encara (encara) anirà en augment en publicar-se la nova pensada que ha tingut.

Pel que es veu, ara Alemanya planeja expulsar del país a aquells immigrants comunitaris que estiguin en aquella nació durant tres o sis mesos (encara manca concretar-ho) sense trobar feina.
A més, si volen sol·licitar ajudes socials hauran de demanar un número d'identificació fiscal. Així es podrà conèixer, entre d'altres, quants integrants conformen una família.
L'objectiu, diuen, és fer fora allò que han anomenat la "immigració de la pobresa", sobretot persones de Bulgària i de Romania; i també a tots aquells que utilitzen la lliure circulació que garantitza la Unió Europea per beneficiar-se del generós sistema social gestionat pel Bundestag.

Diuen que fins al mes de juny no es coneixeran els detalls de la nova i controvertida normativa. De moment, però, ja han estat moltes les veus que s'han aixecat, tant dins com fora del país teutó. I és que s'afectarà allò que ja és conegut com "turisme social", una gran massa de persones cercant una oportunitat lluny del que fins aquell moment havien anomenat llar.

Molts hi han vist l'amenaça més gran fins ara per a l'Europa unida en què un treballador tenia els mateixos drets, independentment del seu país d'origen, pel sol fet de pertànyer a la jurisdicció comunitària.
De fet, les línies fronteres que el Conveni de Schengen havia escapçat contundentment han reaparegut, encara que sigui parcialment, d'una forma discontínua, reencarnades sota l'aparença d'aquest nou cop de timó de l'executiu Merkel.
Els més pessimistes fins i tot hi veuen una reencarnació a l'engròs d'un decret populista que va néixer a finals del 2013 a Baviera (l'estat federat més ric, curiosament), i que impedia que milers de treballadors romanesos i búlgars poguessin tornar a aquesta zona.

Tanmateix, en aquest assumpte, com en tants, no hi ha una sola veritat absoluta.

Certament, molts poden argumentar el que s'ha dit anteriorment. Que els germànics només obren de bat a bat les portes del seu país quan necessiten mà d'obra fresca, però posen cadenats quan arriben al punt idoni en la balança.

Ara bé, ells al seu torn esgrimeixen que s'han vist obligats a pensar en una mesura d'aquest tipus perquè, encara que la immigració no ha esdevingut ni de bon tros un problema d'una forma general, sí que s’hi ha tornat específicament en les ciutats més deprimides.
I es pot arribar a entendre, ja que Alemanya ha passat de tenir 6,7 milions d'immigrants l'any 2009 (segons dades de l'Agència Federal d'Estadística) a tenir-ne 7,6 milions el 2013. Això suposà un increment d'un 14 per cent. Déu n'hi do.
Però encara és més contundent la dada pel que fa a immigrants estrictament comunitaris. Aquí es va passar de 2,6 milions l'any 2009 a 3,4 milions el 2013. Un fantàstic increment del 30 per cent!
Si considerem que aquest darrer tipus de nouvinguts estan molt menys controlats que la resta (ja que poden restar perfectament invisibles encara que estiguin en un marc d’impol·luta legalitat), si ens posem en la pell de Merkel i companyia pot acabar essent ben raonable.

És fàcil constatar de nou que mai plou a gust de tothom. Ara que això ja ho sabíem.
El més tediós de tot, però, és comprovar una vegada rere l'altra que s'obstinen a disfressar d'il·legalitat o de censurar mitjançant falsos arguments de valors les coses que a algú no l'hi plauen. Per això anem d'enfrontament en enfrontament. Ara contra Alemanya, demà contra qui se'ns posi per davant i pugui fer de cortina de fum, que ja ens anirà bé... Però mai no n'acabem aprenent.