Fronteres

Estem vivint amb una inusitada naturalitat un moment de grans canvis, de fets que sacsegen els

nostres dies i els jorns per venir.

I segurament sí que ens n’adonem. Però la pressa i la força d’aquest corrent inaplaçable i tossut causa que no ens puguem aturar a pensar ni en les repercussions de tot plegat, ni sapiguem posar-nos prou en el lloc de tota la gent que pateix, ni (i això és el pitjor) siguem capaços de trobar solucions per remeiar-ho.

Les fileres interminables de persones arribant a la utopia d’aquella Europa somiada que probablement mai arribaran a veure amb la bonhomia promesa és avui una tràgica realitat. Famílies senceres o fantasiosos solitaris que en comptes de trobar la imatge que l’anhel els havia ensenyat es topen amb un continent incapaç d’acollir-los amb la decència que es mereixen o, fins i tot, amb la sensació que ni governs ni habitants tenen gaires ganes de facilitar-los quelcom que no hauria d’ésser una demanda, sinó un dret d’allò més bàsic. Pura i simple humanitat, res més.

Ningú demana altra cosa. Gairebé ningú ofereix ni això.

Fan feredat les imatges que ens ofereixen aquests jorns els que proven a la desesperada de dur a bon terme la migració. Cares a pesar de tot felices d’arribar a l’objectiu, tot i que segurament encara no són del tot conscients del que els espera.

I el primer que acostumen a fer és punxar la zòdiac amb la qual han arribat, perquè ningú els pugui remolcar de tornada al lloc del que han vingut. Tota una declaració d’intencions: aquest és ara el seu lloc; no l’han triat, sinó que les circumstàncies extremes d’un país en guerra o una contrada on la fam és l’única llei els han empès fins aquí.

I ningú és més “d’aquí” que ells o qualsevol altre. Tot i que trobaran amb amargor un grapat de persones de les més diverses procedències que miraran d’imposar unes fronteres inventades com aquell sistema irracional i inhumà d’exclusió que així troba coartada per reivindicar-se amb impunitat. Glopejades d’un sentiment de superioritat moral que escampen com un verí perillosament encomanadís.

No. Ells no únicament s’aniran trobant barreres físiques (quilòmetres esgotadors, tanques massa altes, camins pedregosos, papers ideats que faran de clau inexpugnable, una meteorologia a vegades inclement...), sinó també barricades construïdes per la poca empatia dels seus congèneres.

I és que en molts llocs la migració mai acaba, i certes persones que hi arriben sempre estaran condemnades a sentir-se immigrants.

S’ha vist en els malaurat episodi de violència que hi va haver fa unes setmanes a Salou.

Evidentment, els aldarulls que causaren la comunitat senegalesa són totalment reprovables; però també ho són els comentaris de molta gent “d’aquí” per referir-se a aquests.

Ha d’ésser molt dur que persones que han nascut a Catalunya (o que fins i tot porten dues o tres generacions aquí) hagin de sentir-se diferents en base al seu origen o al seu color de pell. I que un país que hauria d’estar tan avesat a les migracions no hagi après encara res de res.

Resulta que una persona que va arribar a Salou des de Baena durant els  anys seixanta ho va fer amb valentia per guanyar-se la vida (igual que els catalans i els espanyols que els últims anys han hagut de viatjar fora pel mateix motiu); però en canvi algú que vingué de Senegal hi ha qui considera que hauria d’haver-se quedat al lloc on van néixer els seus avantpassats, encara que allà no hi hagi oportunitats.

És cert que tenim (a nivell global) una dificultat amb la gestió dels fluxos migratoris. Però potser no té solució si abans no resolem (a nivell individual o com a societat) algun altre problema, i greu, que tenim. 

La cançó de l'estiu

Sembla que els darrers anys s’està perdent una mica aquella tradició tan típica quan arribava aquesta

època de proposar una “cançó de l’estiu”. Aquella que s’escoltava arreu i esdevenia la banda sonora de les aventures i desventures que tenien lloc entremig de la calor.

No crec que aquest fet que últimament no es decreti d’una forma tan clara com abans un tema que exerceixi d’himne estiuenc sigui així perquè la qualitat de la música que actualment es compon hagi minvat. De fet, encara que en general des de fa una temporada crec que és així i els discos avui no són res de l’altre món, les “cançons de l’estiu” mai s’havien caracteritzat precisament per la seva excel·lència. Si de cas eren “enganxoses”, “encomanadisses”, “amb ritme”, “fresques” o qualsevol altre eufemisme que fes innecessària i obviable la valoració qualitativa de l’obra. Només cal repassar el llistat històric de hits (començant per “La barbacoa” o altres perles per l’estil) per entendre aquest fet.

Ara bé, pel que sí servien aquelles cançons que es convertien en el fil musical d’un fragment concret de vida era per posar fites a la particular història de cadascú. I també per poder visualitzar l’evolució que hem practicat.

Això sol ja els dóna un incomptable valor.

Així, per exemple, és molt corrent que quan escoltem, una temporada després, una música que durant un temps ens havia encantat maleïm el nostre mal gust i en reneguem totalment.

Els gustos canvien, evolucionen; talment com ho fa el sabor d’un bon vi al fons del celler. De mica en mica es va creant un pòsit que es decanta al fons del recipient, allà on la marea del líquid és immutable i les coses són per sempre.

Per això només algunes melodies queden lligades durant tota l’existència a la nostra afinitat. Són aquelles que esdevenen les cançons de la nostra vida (i que generalment no seran gaires). La resta són passatgeres.

Tot i així, no es pot menysprear el valor d’aquells temes musicals que, encara que amb una data de caducitat predefinida, serveixen momentàniament per formar un ancoratge emocional que ens connecta amb un temps determinat en què visquérem certes vivències; experiències bones o no tant que, inexorablement, ens feren madurar o adonar-nos-en de quelcom.

En sentir-los, el cervell es connecta amb el record i acabem navegant per un dels meandres que conformen el mateix riu del que hem estat, som i serem. Paisatges ben diferents conformats per una mateixa aigua.

Pedres

Aquests dies s’ha commemorat el setantè aniversari del llançament de Little Boy, la bomba nuclearEnola Gay per esclatar tràgicament sobre Hiroshima. Un d’aquells records que la humanitat mai voldria haver de tenir, però que malauradament es repeteixen (i pel que sembla, lamentablement ho continuaran fent).

que sorgí de l’avió B-29 batejat com a

Tant de temps després, el seu devastador efecte continua ben viu, impertèrrit davant l’allau de plors que ha provocat. Com un fosc vel que cobreix les víctimes, els seus familiars i encara la marca d’un error que hauria de tintar amb el color de la vergonya per sempre més l’espècie humana.

Però no només per això la Hiroshima d’aquell 1945 continua ben present. També perquè molts dels seus efectes continuen actius o amenaçadorament latents els dies d’avui.

Els hibakusha, que és com es coneix en japonès les persones que foren bombardejades, continuen portant o fins i tot desenvolupant ara malalties relacionades amb l’exposició a la substància radioactiva: leucèmia i diversos tipus de càncer, aberracions cromosòmiques, electroforesi de les proteïnes, polimorfisme a l’ADN, infarts cerebrals, problemes de ronyó... Una macabra llista “consentida” per alguns dels insignes científics que foren els pares de la maleïda criatura (entre d’altres, Walter Oppenheimer, John von Neumann o Enrico Fermi).

En general, si ens poséssim a llistar els actes o les dates que s’organitzen al llarg d’un any per commemorar quelcom, tinc la impressió que ens emportaríem una sorpresa desagradable. I és que la majoria tenen com a finalitat retornar a la memòria esdeveniments luctuosos (com per exemple aquest del Japó) o bé conscienciar-nos perquè no duem a terme mals comportaments que ja hauríem d’estar evitant (per exemple amb coses com el Dia Internacional del Medi Ambient, que encara és necessari per conscienciar-nos d’un respecte que hauríem de dur incorporat de sèrie).

Tanmateix, és important que de tant en tant ens transportin a la memòria els errors que, individualment o d’una forma col·lectiva, un dia vam cometre. Per aprendre’n i que, si es donen circumstàncies que ens aboquen cap a l’embut d’una situació semblant, sapiguem actuar d’una forma ben diferent.

Que ja és àmpliament conegut allò d’ensopegar i de tornar-se a aixecar, però no per això deixa d’ésser menys vàlid.

Tanmateix, encara que sabem que l’esgarrapada d’una caiguda no ens deixarà fora de joc, bé és cert que tampoc no cal abusar; i qualsevol sot que el GPS de l’experiència ens pugui avisar i estalviar serà benvingut.

Ara bé, no podem pecar d’ingenus i creure que tothom seguirà aquesta màxima d’intentar no repetir errors. Si això tingués un àmbit d’aplicació universal, no seriem espectadors dels actes de tots aquests personatges que s’entesten a provar (i el que és pitjor, a fer-nos provar als que no ho havíem demanat) un cop darrere un altre la maleïda pedra del camí.

Per exemple, setanta anys després d’Hiroshima l’armament nuclear encara existeix; i les batalles, profuses i colonitzadores de tots els continents, són el pa que cada dia ens continuen posant a la boca per força.

És clar que, això de posar “normes” a la guerra, seria com eliminar un dels rocs més grossos que ha tingut la història. I a molta gent, malauradament, li agrada o li interessa veure com altres cauen.

Calitja

Aquesta calitja impenitent ho inunda tot: aire, carrers, pell i sentits. Fins al punt que és totalment

impossible desempallegar-se de la sensació ni un sol instant.

El cos està pres per la sensació tèrmica ambiental i la impressió d’una insuficient transpiració que acaba situant tots els òrgans vitals com en un hivernacle en el qual es van deixant coure a foc lent... extremadament lent. D’aquí aquesta somnolència inexcusable.

Però la ment es deixa encomanar per la parsimònia que exigeix l’esforç inaguantable i, igualment, cedeix a la rendició davant d’aquest agost amenaçador. I és que, apart de la calor intransigent que dispara, aquest té com a arma la promesa que d’una forma dissimulada en xiuxiuejos ens anà fent la resta de l’any: “L’agost tot ho eixuga...”.

I volem que aquesta frase tingui sentit i que el mes en qüestió ens evapori totes les cabòries, tots els maldecaps, aquelles tasques pendents... el rastre d’una vida coneguda i exigent que ens marca amb els seus deures i havers un carril inalterable de quotidianitat que, contradictòriament, condueix únicament a la incertesa.

Mentrestant, nosaltres mirem d’omplir els espais de pausa, els buits ocupacionals que acostumen a aparèixer espontàniament per aquestes latituds d’any a causa que l’estat és general, dedicant-los al lleure o a aquelles tasques que sabem que restaran desateses a partir del setembre.

Això no obstant, ni el desgavellat moviment forçat que imprimim ni una agenda atrafegada acostumen normalment a foragitar el perfil baix de l’època. Sentim a mig gas, llunyanament, conscients que això no és l’existència real, sinó un oasi enmig de la travessia.

Tanmateix, a vegades amb l’aigua que neix de la deu imaginària d’un simple i fabulista miratge n’hi ha prou per refrescar-nos i que esdevingui benzina pels projectes que han de venir quan s’acabi la bonança estival.

Precisament per marcar ben bé la diferenciació entre l’avui i els altres mesos és que aquesta calima és dispersada ara per l’ambient. La seva missió és enterbolir qualsevol certesa amb un halo d’irrealitat, un sutge transparent que empastifi totes les coses de purpurina cristal·lina.

Perquè tot ens sembli un xic més agradable però, alhora, siguem conscients que res va tant de debò com fa uns dies. I ens puguem prendre per un cop a la lleugera l’extrema transcendència de tot plegat.

Per aquestes i altres coses, la fulla del calendari que duu representat l’agost és una novel·la, un conte curt; com a molt, una peça de realisme màgic... en definitiva, una ficció.

Mentre que a la resta de pàgines s’hi marca l’èpica de la supervivència, la lluita i el treball d’una forma fidedigna, ella té llicència per deixar de banda temporalment la història forjada dia a dia per vessar sobre el paper poesia. I escriu sobre els trenta-un quadradets que li pertanyen la lírica complexa de la imaginació, els projectes encara no desencadenats i la politja que extreu del pou dels anhels el líquid necessari per enaiguar les expectatives i poder anomenar el terreny negat ja definitivament Felicitat.

Però tot això serà quan hagi desaparegut de l’entorn aquesta calitja impenitent que ho inunda tot: aire, carrers, pell i sentits...