RRHH

En els darrers temps ens hem acostumat a escoltar nombroses notícies sobre problemes o

controvèrsies laborals. El context de crisi (en el sentit més ampli de la paraula) imperant així ho ha afavorit.

Sense anar més lluny, en poques setmanes hi ha hagut la vaga dels transports metropolitans de Barcelona que ha fet treure fum als visitants del Mobile World Congress i als que anaven a treballar, la polèmica de l’empresa pontevedresa Ence, les diferents posicions sobre la possibilitat que el complex Barcelona World esdevingui una realitat, etc.

Tot això sense comptar amb el reguitzell d’organitzacions que encara redueixen plantilles, amenacen amb deslocalitzacions o fan transitar les seves persones treballadores pel broc petit de les pors o les amenaces.

Diuen que en el mapa laboral la situació està millorant. Però aquesta paüra i aquests mals hàbits que ha deixat com a herència seran un llast que arrastrarem durant força temps més.

Per un costat, els empresaris tenen ara un gran temor. Si del no res va aparèixer fa uns anys un terratrèmol que enfonsà fins i tot gegants que semblaven imbatibles, actualment es veuen amb l’obligació de reservar, de tenir un raconet de seguretat, un petit marge on resguardar-se si les coses tornen a anar malament.

Aquesta és la part lícita del nou comportament adquirit.

Això no obstant, també han desenvolupat un mecanisme de defensa que en aquest cas ja no és tan propici. I és que hi ha alguns empresaris que es beneficien de la por que ha quedat impregnada a l’entorn per forçar condicions inacceptables o, directament, del tot injustes.

Ja se sap que els personatges roïns aprofiten qualsevol excusa per mostrar la seva faç tenebrosa. I quan s’ajunta aquesta component maliciosa amb el poder de tenir influència sobre les persones, el resultat a preveure és fosc com el carbó.

D’altra banda, també és cert que la societat en general ho hauria pogut fer molt millor per fomentar que aquests rebomboris no succeïssin.

A vegades fa la impressió que quan no som part directament afectada ens costa moltíssim desenvolupar l’empatia necessària per posar-nos en el lloc dels altres i apreciar que un problema laboral és polièdric, amb múltiples punts de vista a contemplar.

Per exemple, s’han preguntat quina deu ésser la impressió d’una persona de la zona que es troba en una situació desesperant d’atur quan escolta que hi ha qui s’oposa a la realització del projecte de Barcelona World, que promet generar un bon grapat de llocs de treball?

I és que potser arriba un punt que cal deixar de confrontar avantatges i inconvenients d’una forma directa per passar a observar els efectes en la societat d’aquestes virtuts, encara que siguin inferiors en nombre als desavantatges. I establir un barem just que atorgui a aquests elements una puntuació en base al seu valor real: la repercussió en les persones.

Si aconseguíssim induir a tot l’àmbit de l’empresa aquesta component personificadora, tindríem molt de guanyat.

En ambdós sentits, tant des de l’organització cap als treballadors com a la inversa, si poguéssim fortificar la noció d’unes individualitats treballant per un objectiu comú (l’empresa) trobaríem uns ulls per mirar-hi directament i resoldre molt més fàcilment els possibles problemes que es poguessin plantejar.

És clar que per això seria imprescindible que les organitzacions (i les persones que en formen part o les contemplen) deixessin de pensar únicament en xifres i abracessin una millor comunicació, una responsabilitat social i uns recursos humans que no són tals, sinó persones concretes en qui emmirallar-se.