Successió

Aquests dies s’està parlant de nou de l’impost de successions i de la conveniència de la seva eliminació, un d’aquests temes cíclics que com a mínim un cop per legislatura apareix amb més pena (o desídia) que glòria.

L’interessant de la notícia, em sembla, és que actua com un imant que imparablement atrau la polèmica. I és que quan es discuteix sobre aquest assumpte sorgeixen de forma espontània al seu voltant subdebats que van més enllà de la seva naturalesa, comentaris que delaten indefugiblement la ideologia de l’emissor.

La transmissió de possessions és quelcom íntimament vinculat a la noció dels diversos sistemes polítics. I algú que pertany a un partit polític que es declara hereu d’aquells que proclamaven que és nociu que certes butxaques retinguin més diners que altres està lligat de peus i mans a l’hora de donar el vistiplau a allò que probablement creu sobre la legítima herència.

Però els temps han canviat. Avui les idees van per un cantó i la societat, per l’altre.
Aquesta separació de vies pot venir donada per diverses raons: per una modificació de valors, perquè també les nocions que semblen impertorbables tenen data de caducitat o simplement perquè s’ha vist l’error que aquestes constituïen i s’ha optat per abandonar-les. Però això ja és un altre tema.

A hores d’ara el món és com un espectacle televisiu on prima la publicitat, la comparació, el consumisme… I això poca cosa té a veure amb els ideals del comunisme (o d’un neocomunisme, que potser el comunisme ja queda molt lluny…).
Per això el difícil paper dels que per ideologia han de mostrar-se alineats al cantó dels menys afavorits econòmicament. Amb un bon sou, casa d’estiueig i camisa de saldo per “aparentar”, han de dir el que segurament no pensen i afirmar que la riquesa ha d’ésser compartida i que ningú té dret a tenir més que l’altre, malgrat que hagi treballat el triple o hagi caigut cent vegades i s’hagi tornat a aixecar.
A més, això de dir qui és ric o qui és pobre és relatiu. Una persona que sigui conscient que s’ha esforçat poc durant la seva vida es sentirà afortunat amb els mateixos diners arreplegats amb els quals un altre que haurà treballat dotze hores diàries durant tota la seva vida es sentirà pobre.
Malgrat això, crec que no hi ha discussió que tothom ha de tenir el dret de traspassar el crèdit resultant de les seves arts sense haver de passar per un peatge (un altre) caríssim.

És evident que les prioritats de la societat estan en constant evolució.
Per contradictori que sigui, l’impost de successions és un tema candent, tot i que la gent té tendència a valorar cada cop menys l’estalvi i, per tant, a minvar l’herència que deixa (com a mínim la positiva; els pagaments en forma d’hipoteques i crèdits ja són figues d’un altre paner…).

El sistema ha funcionat els últims anys dictant que la gent havia de viure al dia, essent normal que carregués amb uns deutes que bancs i caixes s’encarregaven d’afavorir.
El control de saldo consistia en domesticar els números vermells, sense més. Però ja que era quelcom corrent estar sota zero, la majoria estirava més el braç que la màniga per posseir el bo i millor.
Quan les coses han canviat, però, s’han començat a veure un munt de punys de camisa pel carrer, i ara això ja no queda pas tan bé.
Tot i que el mot estalvi té un sentit que s’havia anat desfasant a poc a poc, ara que l’aixeta s’ha tancat és possible que el riu torni a la llera i tots ens acabem preocupant pel que pot esdevenir demà passat.

Al capdavall, de l’únic que segurament ens hem d’apropiar és del fet de l’herència en el sentit que és allò que deixarem als nostres fills i als fills dels nostres fills.
I si en qüestions monetàries hi ha els governs que es cobren l’impost de successió, en altres àmbits, com per exemple el de la cura del medi ambient o en el de la conservació de valors, l’impost ens l’estem cobrant directament nosaltres mateixos per la nostra manca de traça. Si no hi posem mà, el futur serà una mica més pobre.
I aquí sí que no hi ha excuses, i sí espai per a múltiples lamentacions.

Marmota

La foscor és l’intermitent que ens senyala el gir dràstic cap a l’hivern més profund. El període de sol es va escurçant amb pressa, abocant inexorablement l’obscura i atofada manta sobre una tardor de curt recorregut, impacient per complir la seva vocació de final: enderrocarà les fulles ans verdes dels arbres, però també girarà la rutina de les persones. És el seu destí, ésser final.

Esdevé una estranya sensació passejar per carrers i places a les set de la tarda i trobar-ho tot buit, inanimat. L’ambient vestit de negre propicia aquesta deserció general. Entre el canvi d’hora que ens van col·locar i el fred que es comença a apropiar d’aquestes latituds, l’espai obert és la presó inaccessible que ha deixat de ser escenari habitual per esdevenir l’excepció que simplement emprem com a lloc de pas.

Forçosament hem hagut d’entrar a casa i limitar el nostre hàbitat al menjador i a les quatre parets que ens donen intimitat i, a vegades, ens intimiden.
Se’ns limiten els recursos disponibles i cal que ens emmotllem a la nova situació. Això implica necessàriament un replantejament d’actituds i la realització d’una llista reorganitzada de tasques per no deixar-nos vèncer per la desídia i per la síndrome estacional.
Efectivament, la hibernació ens privarà de moltes coses, però també serà font de noves oportunitats.

Qui més o qui menys, tothom es veurà afectat pel llast d’aquest alentiment. Disminuirà el ritme de les nostres relacions socials (festes, trobades, vermuts de diumenge a la terrassa del bar…), i la majoria de les que perdurin estaran contextualitzades en situacions menys agradables (principalment en sales d’espera: del metge, per efectuar tràmits burocràtics banals…).
L’ambient respirarà un fado trist sobre la base rítmica de totes aquelles coses que hauran d’esperar el bon temps; com a nota més excessiva, la dissonància d’un saxo pronunciant l’exclamació de la melangia sobre aquesta partitura somorta.

Així, el vailet enyorarà les corredisses permeses al poblet de costa o la baixada ansiosa d’escales en acabar els deures per reunir-se amb la colla; l’home jubilat haurà d’esprémer amb èmfasi els afeblits rajos de sol per aferrar-se al passeig, l’única rutina que li queda; i hi haurà qui lamentarà no haver nascut marmota per poder gastar aquest stand-by sense consciència i renéixer junt a la primavera…

Però manquen encara moltes coses a realitzar. Accions que la tardor no esgrogueirà; ans el contrari, la seva nostàlgia indoor les potenciarà.
Al capdavall, la noia que és víctima de l’actual context econòmic tindrà temps de planejar una fugida que no tingui com a variable associada el diner; qui se senti asfixiat per la dispnea oscil·lant del mal humor, podrà imaginar solucions sobre la constel·lació de fanals que pautarà la nit que contempla des de la finestra; i, fins i tot, el poeta tindrà a l’abast de la mà la tela capaç d’acollir els versos dibuixats i desdibuixats mentre prova de traspassar al món tangible allò grandiós que ell ha descobert desconcertadament entre sensacions i passions, just a la dreta de l’ànima…

La intimitat de la llar permet això.
Això i molt més.

L’hivern també pot esdevenir el congelador que alenteixi el sobremoviment predominant. Abrigats amb la meditació que l’aïllament proposa, això presenta candidatura per ésser la solució que contraresti aquesta vida de microones i pressa.

El mur

Aquests dies s’està commemorant el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín, i l’assumpte realment dóna per molt.

I és que, a part de la significança de l’obertura de fronteres entre les dues Alemanyes i de l’enderrocament de l’antiga RDA, aquest fet va suposar una nova possibilitat per un grapat de països que s’emmirallaven en els ideals del Comunisme per seguir ancorats en models obsolets.
Quan Polònia o Txecoslovàquia, per citar dos noms, van veure que ni la solidesa d’aquella colossal construcció berlinesa suportava el seu model polític, potser se’ls féu visible que aquest podia ésser molt bo com a mirall teòric, però a la pràctica havia significat en general només una idea esbiaixada que havia servit de coartada a moltes dictadures i mals governs.

Parlant del novembre del 1989 en què els fonaments del gran escull havien fet figa, s’ha trobat ocasió per fer recordatori de les transcendents revolucions que havien començat durant aquells dies.
Un reportatge emès fa uns dies a Televisió de Catalunya, per exemple, actualitzava les fesomies i les actituds a dia d’avui dels protagonistes de la revolució de Vellut de Praga. I excepte algun cas puntual com el de l’expresident Václav Havel, combatent idealista, les conclusions del document eren veritablement pessimistes (o més aviat realistes; amb aquell realisme que tots copsem però ens neguem a empassar).
La gran majoria dels que es van aixecar ara tot just fa vint anys cridant pel canvi, són l’any 2009 persones que han perdut la fe en aquella lluita per modificar les coses, i vaguen, com la població tipus, a mercè de l’aigua dels fets, sense força per afrontar la contracorrent.
Deu ser l’edat; o pot ésser per una manca de fe en el sistema, que és, això sí, vertadera pandèmia.

Entre els actes que s’han anat realitzant a la capital de l’Alemanya reunificada per emmarcar l’efemèride, es va celebrar la passada setmana un concert del grup irlandès U2.
I per prevenir possibles aglomeracions, als organitzadors no se’ls va acudir millor idea que aixecar una barrera de visió just al punt on anteriorment s’havia alçat el mur de la discòrdia. Això va crispar els ànims de la gernació i es van encendre unes quantes guspires d’indignació.

Aquest fet, anècdota sense més al cap i a la fi, posa de manifest que les barreres, els límits, són quelcom inherent a la nostra societat.
Està molt bé que commemorem la caiguda d’antigues traves, però també caldria que ens poséssim a reflexionar sobre les que tenim actualment i, sobretot, sobre les que ajudem a bastir encara constantment.
I no em refereixo únicament a obstacles físics com per exemple el mur de la vergonya de Jerusalem (potser l’autèntic mur de les lamentacions) o el que separa les dues Corees, sinó també a paranys preparats per la malícia humana sota l’aparença de racismes, xenofòbies o rancúnies arrossegades del passat, amb un cavall de Troia estirant el carro d’una Història de la que no sempre és bo aprendre.

Ara tenim un món globalitzat en què els costums d’uns pocs han esdevingut el costum de tots, i on les distàncies han desaparegut gràcies als moderns medis de comunicació i de transport.
Però aquest temps que ens estalviem, l’emprem per conèixer “el país de l’Altre” fent turisme o per saber de la “cultura de l’Altre” escoltant la veu dels molts narradors omnipresents que apareixen; gairebé mai per conèixer “l’Altre” preguntant-li directament.

El discurs actual roman tacat per preceptes imposats i prejudicis sobre moltes (masses) qüestions.
I això sí que esdevé un mur vertaderament infranquejable. El mur dels nostres dies.

Tom & Jerry

Escarmentats per les remors dels últims temps, amb notícies incipients de corrupcions, abusos de poder i altres negocis foscos, l’aroma del dubte copsa els nostres sentits i ens embriaga de recargolats interrogants.

No es pot dir ben bé que no ens ho esperéssim. De costum ja som malpensats de mena, i la cultura popular està plena de llegendes urbanes, de mitges insinuacions i de sospites més o menys infundades.
Tothom ha sentit en el lloc on viu, i més venint dels temps d’auge urbanístic dels que venim, comentaris sobre qui treu profit dels nous espais que resultaven atestats d’edificis o sobre el criteri d’un ajuntament per autoritzar la construcció d’una zona abans verge o d’un equipament públic.
I, ves per on, ara amb l’operació Pretòria la justícia dóna per fi la raó a allò que els comentaris a peu de carrer ja sentenciaven feia mesos.
I segurament, amb l’estirada d’estora generalitzada que es pot generar per culpa de l’efecte onada, aniran apareixent més consistoris implicats en assumptes per l’estil i uns quants empresaris delatats pel seu “altruisme” vers ells mateixos. Sempre que interessi de debò treure la pols de tots els racons, és clar.

Si sumem a aquests casos els Millet i companyia, l’efecte de desconfiança que teníem s’ha extès.
Si gent amb bons càrrecs, bons sous, dipositaris de grans responsabilitats o que teòricament la seva tasca contemplava una part d’obra caritativa fan el que comença a sortir que han fet, com no seran capaços d’actuar les personalitats menys “respectables”?

Realment, és inútil que pretenguem atorgar cara als malfactors. Els últims fets no fan res més que refermar la idea que ja teníem que els “dolents” no han necessàriament d’ésser els més lletjos de la pel·lícula, ni tenen aparences estrafolàries, ni llueixen unes dents ben llargues i esmolades…
Els “dolents” estan més enllà dels estereotips. Tant poden dur una arma a la mà com vestir americana i corbata i escampar el terror de formes més subtils, mitjançant declaracions que promoguin odis entre col·lectius o a través de signatures sobre documents que facin perdre la fe en les lleis.

Avui, tothom és sospitós. I com que aquesta és, més que mai, una època de sales d’espera (a cal metge, per fer qualsevol gestió burocràtica a can funcionari, o últimament és moda fer-la a les oficines del Servei d’Ocupació), immersos en el temps de poblada quietud que tenim fins que no ens criden, reüllem els altres.
La persona que tenim al costat és de refiar? Serà el veí de cadira un bon jan? És de debò l’adorable velleta a qui demanem el torn tan innocent com sembla, o bé oculta perverses intencions o és portadora d’un obscur secret?

Amb el fàcil que era en els contes de quan érem petits! En Gargamel dels Barrufets, el Llop de la Caputxeta o el dels Tres Porquets (l’un es deia Ferotge, però de l’altre mai no n’hem sentit el cognom i no sabem si eren el mateix), la Madrastra de la Ventafocs…
Que bé si en realitat les persones amb males intencions fossin tan previsibles i fàcilment distingibles…!

És clar que també hi havia casos com el de Tom i Jerry: ens venien que el bo era el ratolí, tot i que en els dibuixos animats no quedava pas tan clar, pobre gat sempre vexat…
Devia ser per culpa d’una síndrome semblant a l’actual: com que els poderosos han demostrat no portar-se sempre bé, suposem que el feble és sempre la víctima.
Però tota generalització, qualsevol prejudici, crea injustos botxins desdibuixats i uns quants màrtirs sense coartada.