31 de març 2013

Autoritat


Amb tota la que està caient últimament a Xipre, ha retornat amb força el debat sobre el paper que té (o hauria de tenir) la Unió Europea a les nostres vides.
No hi ha dubte que el rol de Merkel i companyia no ha d’ésser pas agraït, però segurament l’únic que estan fent és procurar que se’ls retorni el fons que han bestret. A qui hauríem de demanar explicacions, si de cas, és als governs dels països que s’han acollit a algun tipus d’ajuda, per haver necessitat un suport extern per a allò que se’ls havia encomanat a ells.

Suposo que aquest voler tirar pilotes fora pot ser també conseqüència de la crisi de responsabilitat actual, de la qual ja m’he referit anteriorment a bastament en aquest espai.
Avui costa molt que la gent assumeixi sense ets ni uts allò que ha fet. Massa persones opten per excusar-se en fets aliens perquè els seus errors passin desapercebuts.
Igualment, es proporcionen una sèrie d’eines legítimes perquè el ciutadà pugui fer ús dels seus drets. Però a vegades aquestes són manipulades per aconseguir un propòsit esbiaixat basat en l’autoconvenciment o la pretensió que la reparació del mal resulti per a un mateix totalment gratuïta. Si no me’n surto, que algú pugui expiar-me...

Com a exemple, en l’episodi xipriota o, sense anar més lluny, en el cas del rescat dels bancs espanyols, els ciutadans es queixen de les mesures d’austeritat dictades des de Brussel·les. Però d’alguna manera s’ha de pagar el préstec!
Igualment d’actualitat són les nombroses veus que s’aixequen contra les condicions de les hipoteques que en els dies de bonança s’havien signat; i evidentment s’ha d’anar contra totes aquelles entitats o particulars que especulin o intentin beneficiar-se d’aquesta conjuntura de penúria, però tampoc es pot pretendre que ningú (per molt que es digui Estat o Unió Europea) regali o perdi res.

A nivell pràctic què comporta, aquesta situació? Doncs per començar, com a efecte al meu entendre més fefaent, un descrèdit de qualsevol tipus d’autoritat.
Llegint el diari, presenciant manifestacions que es fan o sentint moltes converses del carrer, sembla que s’associï l’autoritat amb el despotisme o un règim dictatorial, mentre que el primer terme no tindria perquè associar-se necessàriament a connotacions negatives.
Els governs ens exigeixen i no ens solucionen res, els empresaris són tots uns escanyapobres, el meu cap vulnera qualsevol dels meus drets com a treballador, la policia maltracta ...

És evident que afortunadament ja han passat els temps del feudalisme, els terratinents o les dictadures (i que no tornin!), però ens agradi o no sempre tindrem, en algun aspecte de la vida, algú de qui dependrem (voluntàriament o no).
Si anem repartint lliçons de rebel·lia gratuïta en comptes d’afrontar les nostres responsabilitats i, si cal, un diàleg assenyat, quin aprenentatge estarem donant a les futures generacions? A la llarga s’eliminarà el respecte per als pares, les persones grans o aquells individus que alguna vegada han realitzat alguna gran obra (o fins i tot alguna minúscula obra colossal) i en els quals ens hem volgut emmirallar.
Malauradament, en comptes de mirar d’ascendir en la piràmide d’influència en base a un treball, estirem el peu del que és a sobre nostre per provar de fer-lo caure.

Aquests dies que estem en època de Setmana Santa, la meditació pot ésser un bon exercici.
I és que, siguem o no creients, es pot aprendre quelcom útil de la jerarquia definida que té la religió Catòlica (i gairebé totes les religions): algú al capdamunt que proposa unes normes. Però fins i tot més important que aquestes pròpies lleis i el seu compliment estricte, seran les reflexions que al seu voltant hi orbiten, les històries que les exemplifiquen i el debat filosòfic, ètic i pràctic que s’hauria de poder obrir. Com un manual d’instruccions que és allà, a l’espera.

Tant de bo mai ens faci falta acudir a cap d’aquestes autoritats (celestial o terrenal; tangible, qüestió de fe o inventada), senyal que ens en sortim per nosaltres mateixos; però pot ser bo saber que hi són per si mai les necessitem.

24 de març 2013

Foto de perfil


Fa exactament dues setmanes ja vaig parlar en aquest mateix espai del pontífex de l’Església Catòlica que en aquells moments encara havia d’arribar. I ara que ja ha estat nomenat, es poden extreure les primeres conclusions del Papa Francesc; no encara pel que fa a l’obra, sinó en referència a la imatge del personatge.

M’atreviria a dir que per unanimitat la primera impressió ha estat favorable. Tot sembla indicar que el tarannà de la persona alçada pel darrer conclave suposa una alenada d’aire fresc per a un estament tan poc procliu als canvis com és el Vaticà.
Tothom parla bé (que ja és molt) de l’estil directe d’en Jorge Mario Bergoglio. Fets perfectament corrents i naturals com pagar el compte d’una habitació, acostar-se a la població o demanar que la gent li desitgi sort han estat apreciats com a virtuts.
Si bé és cert que aquestes accions d’una forma normalitzada no haurien d’ésser dignes de gaire atenció especial, el costum dels mals vicis adquirits per massa d’aquells que ostenten algun tipus de poder (i també per aquells que no en tenen però s’ho creuen) fa que enaltim certes conductes.

Precisament una de les coses que s’ha comentat és que el nou pontífex valora en la seva justa mesura el necessari contacte humà. Que fins fa poc estigués agafant el metro per desplaçar-se per Buenos Aires o que durant els primers dies en el nou càrrec mantingués en un segon pla l’escorta personal i el “papamòbil”, que haurien forçat la distància amb els fidels, és identificatiu de la persona que du actualment l’anell del Pescador.

Però aquesta distància interpersonal, aquest aïllament, que molt sovint es força, no és una exclusivitat de la pretensió de certs càrrecs o funcions. Malauradament, està generalitzada; i el que és encara pitjor: sembla ser una tendència en auge.

Davant d’això, s’estrenen algunes mesures per mirar de contrarestar aquesta inclinació.
Per exemple, fa pocs jorns ha vist la llum una aplicació, batejada com a Unface.it, que prova de neutralitzar el màxim possible la coneguda xarxa social Facebook.
Aquesta última resulta pertorbadorament alienadora, tot i que proposa “amistats” a distància entre persones que potser es creuaran pel carrer i ni es saludaran, i afavoreix un nou tipus de relació basada en un contacte entre individus limitat a través de les informacions que vulguin fer públiques.
Fins al punt que s’han començat ja a diagnosticar contraindicacions generals per a la col·lectivitat –com la pèrdua de productivitat, problemes de relació o fins i tot depressió- o específiques –com les síndromes anomenades “fatiga Facebook” o “enveja Facebook”-. Considerant que es tracta d’una xarxa amb més d’un bilió d’usuaris arreu del planeta, ja es poden imaginar les fosques repercussions que pot arribar a tenir tot plegat.

Pel contrari, Unface.it dóna l’oportunitat, segons afirmen, de poder escapar de l’addicció a Facebook i retornar a la societat. Aquí únicament pots tenir una xarxa de cinc amics com a màxim, i l’objectiu és que en comptes de contactar-hi mitjançant xat o missatges curts es truquin per telèfon o es creïn esdeveniments presencials. Com més contacte personal i un major temps de desconnexió de Facebook s’acrediti, millor serà el progrés registrat en l’aplicació.

Particularment, trobo una mica trist que s’hagi de motivar la gent a interactuar amb els seus semblants mitjançant una pantalleta i un software. Els seus creadors en fan propaganda dient que “apreciar el món exterior i conèixer gent nova és la millor manera de vèncer l’addicció a les xarxes socials i ser feliç”.
Com si la vida real no hagués d’ésser de fet una xarxa social, per anar bé... La més intensa i lúcida de totes, en la qual un “m’agrada” es pot intensificar amb el gest, més enllà del clic, i el “perfil” no és un, sinó que es va modificant amb les petjades que els moments ens van deixant i la gent de carn i ossos que la marea de l’existència vagi apropant a la nostra riba...

16 de març 2013

Commemoració


Aquest proppassat dilluns dia 11 s’anunciaven dues commemoracions importants: per una banda, el segon aniversari de la catàstrofe de Fukushima, amb un terratrèmol que propagà la desgràcia en forma d’uns posteriors tsunami i accident nuclear; i per l’altre cantó, que feia exactament nou anys del sagnant atemptat de l’estació madrilenya d’Atocha.

Apart de captar-me l’atenció la macabra ombra, allargadíssima, de la xifra 11, no pot deixar de sorprendre’m l’estranya fixació que tenim per les efemèrides.
Tendim a collir xifres i mesos per al nostre cistell, organitzant-los segons allò que un jorn amb el mateix nom de pila havia succeït. Anem bastint un calendari alternatiu on no és important el que passa, sinó els esdeveniments que un dia foren.

I recopilem dates col·lectives de fets que han marcat la història d’una zona, un país, un continent o fins i tot el planeta sencer; però també col·leccionem events personals i intransferibles. L’aniversari de noces, la primavera en què dos adolescents van començar a sortir, la mort d’un familiar, ambdós nombres que entrellaçaven aquella matinada en què sortí el sol... Mil motius per resguardar en el pedestal de la ment instants destacats.

Quin deu ser el motiu final d’aquesta obsessió? Per què venerem les ordenacions de xifres que organitzem a l’agenda?
Evidentment, en primer lloc, perquè han esdevingut l’embolcall dels records que d’altra manera vagarien inconnexes pels indrets de la memòria. Vinculem un moment dolç que es quedà enrere, aïllat en el passat, a quelcom que tenim la certesa que es tornarà a repetir, periòdicament, en el present. Ancorar la preuada relíquia del temps a un impuls que sabem que ens despertarà de la letargia cada tres-cents seixanta-cinc dies és una bona medecina contra l’oblit.
Sempre en la justa mesura. I és que hi ha cops que aquest retorn al passat pot ésser una escapatòria massa senzilla per a un present gris. I quedar-nos presos en els llimbs endormiscats d’un fado i massa saudade.
Encara que tots necessitem de tant en tant un mirall una mica mentider que reflecteixi allò que fou perfecte. Què millor, doncs, que projectar-hi els minuts seleccionats. A veure si el temps actual en pren model i s’acaben generalitzant!

Per als casos contraris, en els quals el que es commemora és quelcom funest, val la pena tenir igualment ben fresc en el cervell l’episodi per no repetir errors del passat.
Aquest ha de ser justament el valor de la Història: cal que esdevingui plànol de pedres i de penya-segats traïdors. Més val que ells gravin la seva presència que no pas nosaltres amb blaus i el rastre de caigudes.

També és possible que, estant com estem en un món en el qual moltes coses avancen massa ràpid i tenen una data de caducitat prefixada, donem major valor a aquells esdeveniments que han superat la prova de l’oblit i romanen marcats amb foc a la pell del temps.
Els esdeveniments transcorren cada cop de forma menys selectiva: a allò que no és del tot fugaç, la terra se n’empassa les arrels al vol per gairebé perpetuar-ho. 

9 de març 2013

Continuisme o revolució


La Renúncia de Benet XVI al seu càrrec, teòricament emèrit, va ésser tema de portada fa unes setmanes.
Fou notícia perquè que el Papa deserti dels designis encomanats pel conclave és un fet que en temps recents no té referent; però potser encara ha suposat un major daltabaix perquè Joseph Ratzinger ha realitzat el que una gran part de la societat creu que molta altra gent hauria de fer i ràpid: plegar!

Després de la primera sorpresa, producte de la novetat, van començar les anàlisis d’allò que havia succeït i la típica previsió del que es creia que vindria.
Primerament, tocava parlar de suposicions sobre els orígens que podien haver causat que renunciés al preuat ceptre de l’Església Catòlica. Oblidant que, a vegades, la resposta més senzilla és la més probable i que, per molt de càrrec que s’ostenti, cap persona no és més (ni menys) que un ésser humà, amb les seves necessitats, talons d’Aquil·les i febleses.

En segon lloc, tocava resumir amb la docilitat perversa dels mots l’acció de govern de Benet XVI al capdavant del Vaticà. I es posaren en marxa les inevitables comparacions amb l’estirp que l’ha precedit.
No sóc ni de bon tros expert en l’obra dels Papes, però és fàcilment apreciable que aquest darrer possiblement no ha esta tan mediàtic com Joan Pau II, però ha actuat en alguns temes en què el més fàcil era embrancar-se per no acabar fent res. Que ja és molt, amb els temps que corren...

I en el punt en què avui estem, amb la Seu Vacant i pendents de la tria del nou Cap de l’Església, quedem a l’expectativa.
L’elecció d’un personatge tan influent fa que acabi interessant a tot el món, no només als Catòlics. Hi ha càrrecs (com aquest o la Presidència dels Estats Units, per exemple) que van més enllà del marge de la ideologia d’un, la seva afiliació o la seva nacionalitat.

El debat està servit entre les veus que creuen que l’elecció a formular sota de la Capella Sixtina ha d’anar en la direcció d’una aposta per a la renovació, o bé els que aposten per una tendència continuista (sense perdre de vista, naturalment, que l’ADN conservador de la institució tampoc no permetria mai un marge massa folgat cap a l’extrem).

No és un patrimoni exclusiu dels conclaves o de les decisions de les grans organitzacions, aquest dilema. Més aviat es tracta d’un debat continu, sempre a l’ordre del dia, que pràcticament tothom ha notat com a mínim un cop a la vida.

Val a dir que a tots ens apassionen les revolucions, sobretot quan són expressades sobre paper o en una escena de ficció. Però a la realitat la gravetat acostuma a decantar-nos cap a la zona de l’immobilisme.
L’esperit de supervivència és de reüllar-ho tot als quatre cantons i s’estima més romandre que canviar. Molt desesperada ha d’ésser la situació per lliurar-se als braços de la rauxa.

Però de tant en tant ens assetja aquesta necessitat, quedem totalment embriacs dels cants de sirena de l’aventura, o bé una responsabilitat de canvi que fins aquells moments havíem negat es sobreposa al so ambient i ens obliga a actuar.
Aquests girs dràstics que desmunten la brúixola són sovint els que ens fan trobar. A nosaltres mateixos o bé a allò que sempre havíem volgut ser.

1 de març 2013

Maneres de fer


La gent està cansada de moltes coses. I com a mostra d’aquest descontentament alça la veu contra allò que durant molts anys s’ha percebut com a identificatiu de poder o d’influència.
Per això darrerament se la carreguen polítics, grans empresaris, banquers, etc., destinats a ésser diana de crítiques més o menys justificades i a haver d’aguantar impertorbables en la seva posició d’estendard d’aquells que no estan al mateix nivell que el poble pla que som la majoria.

La gent està cansada de moltes coses. De massa coses. I ja que a vegades es queda amb les ganes de fer-ho pagar a qui li correspondria, sovint generalitzem, cosa que pot provocar que ho acabin compensant justos per pecadors.
Com que els empresaris que juguen amb la conjectura per esbandir treballadors, els prevaricadors, els banquers sense remordiments o els corruptes declarats normalment queden fora de l’abast de la majoria, qui ens queda més a mà són els polítics. Com a mínim ells cada quatre anys es posen a tret per poder donar-los cop de porta, si s’han portat malament (ara que una altra cosa és que després del càrrec electe no aconsegueixen un altre lloc a dit pels favors prestats..., però això ja són figues d’un altre paner).

Per tant, si ens trobem en una situació que un prototipus concret de personatge ens ha fallat i les agrupacions tradicionals tampoc estan al nivell de l’expectativa que hi havíem dipositat, tendirem a cercar alternatives ben diferents.
Això pot explicar l’eclosió a Europa de polítics atípics.

Com a exemple, aquesta setmana a Itàlia hi ha hagut eleccions. I a part dels resultats decebedors que han tingut de cara a la governabilitat del país transalpí, val la pena ressaltar dos homes com a mínim peculiars que hi han confluït. Per un cantó, en Berlusconi, amb els seus mètodes particularment directes i populistes, i els seus tics misògins d’altra època; i per l’altre, en Beppe Grillo i la seva anti-activitat basada en l’oposició sistemàtica a tot, incloent-hi qualsevol mena de programa.

La població demanda canvis, i què més radical que portar a l’escena models que surtin força de l’estereotipus habitual, per mirar que en comptes d’explicar-nos contínuament un drama en sorgeixi una mica de llum?
Malauradament, la política no és un circ (encara que a vegades és pitjor). La varietat de l’espectacle no sempre serà sinònim d’aplaudiments. I encara que estiguem farts de domadors de cara agre que volen lligar-nos curt, quan arribin els clowns no necessàriament millorarà la cosa.

Tot i que és cert que aquesta diferenciació encara pot anar per carrerons més compromesos i venir sota formes d’allargada ombra. Molt de compte amb les formacions radicals (tant d’extrema dreta com de comunismes embogits) que estan creixent a massa llocs d’Europa!

A casa nostra també tendim a cercar formes diferents de fer les coses. Ja fa uns anys que crits unànimes parlen d’aquesta necessitat de renovació vital com l’oxigen.
Amb aquesta premissa s’han anat fent grans formacions com ara les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), representants d’un allunyament respecte la identitat mitjana del polític català.
I ara resulta que el cas del control de les propietats adquirides per la família de l’alcalde de Valls ha barrejat aquest partit amb l’agència de detectius Método 3, que l’actualitat i els espionatges han situat gairebé com el nexe d’unió de les formacions polítiques majoritàries.
Encara que no sigui pels mateixos motius, suposo que des de la CUP no poden imaginar-se pitjor descrèdit per a ells que aparèixer a la mateixa fotografia que Convergència, PSC i PP...