Kiribati

La República de Kiribati és una nació-arxipèlag conformada per una illa coral·lina (Banaba) i trenta-dos atols, situats enmig de l’oceà Pacífic i anomenats antigament Illes Gilbert mentre durà l’ocupació britànica.
Fins ara, aquest indret era conegut a nivell anecdòtic a causa que, en ésser el país més a l’est del món, és el primer a rebre l’any nou, ara que s’acosten les dates... I poca cosa més se’n sabia.

Però fa un temps que el seu president, el senyor Anote Tong, està posant el crit al cel amb la intenció que l’opinió pública mundial es faci ressò de la delicada situació per la que passa la seva terra.

I és que Kiribati es troba situat només dos metres per sobre del nivell del mar, i naturalment és carn vulnerable davant dels efectes altament devastadors del canvi climàtic.
L’escalfament global que potencia el creixement dels oceans ja ha cobert algunes de les seves plantacions agrícoles i ha obligat a recol·locar algunes poblacions; però ara la totalitat dels seus cent deu mil habitants, la majoria aborígens, estan en el punt de mira de les alteracions ambientals, i tenen seriosament compromesos casa seva i els llocs que fins ara havien habitat.

Per tant, el president Tong s’ha vist obligat a començar a planificar el trasllat dels l-Kiribati (que és com s’anomenen els habitants). De moment no hi ha pressa, però no cal ni dir que una empresa tan important no és tema que es pugui deixar precisament per a última hora.

En primer terme es van manejar tres opcions: solucionar el problema, trobar un tros de terra en algun altre lloc a resguard de les aigües on poder refundar la nova Kiribati, o bé facilitar la sortida escalonada dels l-Kiribati per lliure cap a noves destinacions on tornar a començar.

Lamentablement, la primera opció, la lògica, es va haver d’abandonar a les primeres de canvi, ja que, segons el Banc Mundial, construir un dic temporal de reforç costaria més del doble del PIB estatal.
I malgrat que qui contamina són els altres, els efectes haurien de ser pagats solitàriament des d’aquest racó de món quasi verge...

D’aquesta manera, quedaven dues possibilitats; però els primers contactes diplomàtics ja estan desmuntant igualment la que apostava per cercar un territori on bastir de zero el país.
Avui no queden contrades sense bandera. És més, actualment sembla que es pretengui que les banderes i la seva honra siguin el més important, per sobre de tot i de tothom.
Per aquest motiu i malauradament, és quasi segur que resultaria impossible que algun país cedís un tros del seu regne per acollir els necessitats ciutadans de Kiribati. Seria massa demanar… Casos com els de Palestina o els del poble sahrauí no fan més que recordar-nos-ho cada dia.

Per això la possibilitat més factible consisteix a enviar els nois i noies cap a lloc segur ara i de forma esglaonada, abans que l’evacuació hagi d’ésser forçosa. Austràlia i, sobretot, Nova Zelanda són avui per avui les nacions més interessades a acollir aquest contingent humà.
L’objectiu que es pretén és que els joves es formin ja des d’un principi al lloc que serà la llar definitiva per a ells, aprenent en destí noves professions i fent menys traumàtica la transició de grans cap a l’alternativa.

I aquí hi ha dues reflexions:
Primera, que als grans no els importa gens ni mica el que el destí pugui deparar als pobles petits (ens expliquen l’esternut del president d’un país poderós, però no val la pena que ens assabentem d’una nació que agonitza negada); no els remou la consciència ni el fet que ells hagin estat en bona part els causants del mal aliè.
I segona, que mentre hi ha pobles que debaten què volen ser de grans mitjançant política i debats purament teòrics, des d’un extrem perdut de planeta se’ns relativitzen les quimeres tot ensenyant-nos que un ens geogràfic també pot morir.
I no pas en llenguatge figurat com el que nosaltres per aquestes latituds sovint apliquem, sinó completament de debò.

Es busquen tres porquets

El conte començava com tots els contes, amb una frase extreta del patró que els relativitza atorgant-los un inici estàndard.
I és que qualsevol conte s’inicia i acaba amb una frase feta, perquè siguem conscients que el que hi ha entremig queda sotmès a la censura del fer-nos grans. Creure’l o no depèn només de nosaltres i de la nostra pressa d’exercir d’adults.

L’avi, que tenia el seu nét entre els braços, era ben conscient d’aquesta previsibilitat quan inicià el relat:

… Hi havia una vegada un país, un país ben petit, en el qual els seus habitants anaven i venien sense un rumb fix, fent dues passes endavant i tres endarrere, presos de la indecisió i d’una por ancestral de fer enfadar a no se sap ben bé qui. Segurament a tothom menys a un amor propi rovellat i quasi ferit de mort.

Aquest país poruc tenia una relació de dependència amb els seus veïns.
Evidentment, no era una dependència econòmica (a no ser que hi hagués certa afinitat per les pràctiques masoquistes), ni tampoc un efecte d’afecte incondicional, i molt menys encara una necessitat mútua per beneficiar-se en uns interessos compartits o una logística a mig camí entre ambdós (a la pràctica, només constituïa més gent a convèncer a l’hora de consensuar acords).
Més aviat era un vici al qual havien acostumat els anys i el fet d’haver tingut durant la història íntims enemics comuns. Per això ara el fantasma d’una síndrome d’abstinència massa dura sorprenia de tant en tant sota la forma de crítics implacables, llibres sacralitzats amb desmesura i de veus enfollides que vomitaven renecs apocalíptics amb devoció.

I eus aquí que els caps pensants d’aquest minúscul racó de món debatien constantment sobre la forma d’aïllar-se dels veïns sorollosos sense arribar mai a la conclusió definitiva.

Uns, els més indecisos, proposaven bastir un mur que no importunés ningú, ni als de dintre ni als de fora. Per exemple, una paret de cartró, amb l’altura suficient per no ésser empipats tan fàcilment i estalviar-se veure certes cares però, alhora, suficientment insignificant i prima com per no molestar els que no poden ésser molestats (amb una mica de sort, fins i tot el pacte de finançament podria emmotllar-s’hi).
Aquesta mesura era compatible amb l’estira i arronsa que era estadant habitual de la frontera entre ambdós territoris. Fer-se l’emprenyat quan convé, però estar oberts a esquinçar el paper, a pactes i a aliances quan l’ocasió s’ho valgui (sobretot si convé a la nostra posició social o a la butxaca).

El segon grup era de l’opinió d’aixecar una construcció més resistent que fes el paper d’un cop de puny sobre la taula. Una barrera de fusta, per exemple, que no es deixés tombar per la primera bufada del llop. Però com que tallar tanta superfície seria un treball exigent, haurien de demandar el suport de tota la població. La unió fa la força, diuen.
El mal d’aquesta idea, de seguida es va veure, és que estava mancada d’un final que garantís quelcom. Era anecdòtic, un tast incomplet… Que la gent faci el que pugui, i si ens quedem a la meitat no passa res, s’haurà intentat. I contents de la suor derramada, però al capdavall, amb una valla a mig fer per on continuaran entrant els que abans entraven…
Una solució tan provisional com una consulta popular no vinculant…

I, finalment, la tercera opció era erigir una construcció a prova de dubtes, sòlida i resistent, de maons contrastats i, si cal, amb una bona caldera d’aigua bullent a peu de xemeneia per si hi ha intrusos (Goethe deia que qui no pot aprofitar-se de tres mil anys d’història viurà a les fosques la resta de la seva vida).
Però això ja provocaria la necessitat de demanar permís d’obres majors als veïns i, com que costaria que ens el concedissin, conduiria inexorablement a la disjuntiva de l’ara o mai…

Quan va haver dit això, l’avi es va quedar inesperadament mut, pensatiu, com si se li escapés la pròxima frase.
Llavors, com que els nens petits són sensatament irreflexius, espontàniament meditatius, el vailet a qui explicaven aquest relat va adonar-se immediatament de la moralina i que el final no es plantejava senzill.
Avesat a tants contes, va concloure que a aquest conte li faltaven tres porquets per tenir una conclusió decent i, per contra, li sobraven massa protagonistes que eren persones de carn i óssos com ell, o la mare, o el veí, o l’Arnau, o la profe Marta…

“Un conte sense porquets no té gràcia”, va exclamar convençut. I l’avi no va poder evitar canviar el posat transcendental i esbossar un mig somriure en direcció al cel.

En teoria

El paper és un element modelable, acollidor, que encabeix sense posar-hi traves totes les frases, totes les insinuacions i totes les idees que un bolígraf pugui llaurar en la seva superfície.
D’aquesta manera, converteix l’aspecte teòric de tot plegat en quelcom senzill, a l’abast de qualsevol amb un mínim d’imaginació o d’una certa capacitat de planificació. El difícil, però, és la transició entre el postulat planejat i el món material.
L’empirisme serà allò que aprovarà un projecte definitivament; el peatge que es cobrarà, això no obstant, serà que aquesta possibilitat sigui immiscible amb el fluid que constitueix la realitat de les coses.

Aquesta incapacitat de posar-se en pràctica és només un dels dos perills que té allò plasmat únicament de forma teòrica. L’altre, és que es gastin inútilment riuades de tinta i de recursos per descriure hipotèticament ens abstractes dels quals no en pot sorgir res de profit, ja sigui perquè el procés s’ha fet anteriorment o perquè no és més que un exercici ideològic completament coix.

Precisament aquesta reflexió m’ha vingut al cap en llegir alguns detalls sobre el Pla d’Economia Sostenible aprovat darrerament pel Consell de Ministres espanyol.

Bàsicament, en aquest avantprojecte s’intenta donar resposta a tres àmbits diferents de la sostenibilitat: l’econòmic, el social i el referent al medi ambient.
No es pot dir que la idea ni que la intenció no siguin pas bones. Ara bé, eren necessàries? I, suposant que ho fossin, aquest moment de precarietat és el més oportú per anar a cercar un “plus”? No valia potser més centrar-se en millorar el que falla que en crear nous elements reguladors?

En temps com els actuals potser seria més profitós governar que legislar. Sobretot si tenim en compte que en aquesta nova llei no hi ha res de diferent respecte el que fins ara les corporacions amb un mínim de responsabilitat social i bona gestió empresarial ja tenien al cap en actuar.

En la dimensió econòmica el text nounat aposta per una bona regulació econòmica, sense recolzar aquesta intenció en objectius concrets i sense senyalar indicadors pràctics que mesurin si estem o no en el bon camí. A més, les pedres que apareixen en el trajecte s’esquiven matusserament; com quan es parla de fomentar el lloguer amb incentius fiscals, mentre que el que la població demanda per llogar amb confiança els seus habitatges són solucions a les mancances legislatives i judicials actuals, no pas caramels.
En la dimensió social se’ns diu que s’ha d’avançar cap a l’edèn perdut que constitueixen l’educació, el coneixement, la recerca i la innovació. Si això és així, que ha estat fent tota aquesta legislatura el ministeri de Ciència i Innovació? Esperant de braços plegats una llei que els donés cobertura? I què perseguien les reformes educatives i tots els debats estèrils sobre el tema que diàriament ens fan empassar sense atorgar veu ni vot a professors, pares ni alumnes?
I, per últim, en l’apartat ambiental s’advoca per un ús responsable dels recursos ambientals. I que sorgeixi una llei que digui això quan a Espanya hi ha milers d’institucions que fa anys que segueixen voluntàriament la norma mediambiental ISO 14001, milers d’empreses més que estan adherides al reglament europeu d’ecogestió i ecoauditoria EMAS (EcoManagement and Audit Scheme) i hi ha una cobertura legislativa tant nacional com autonòmica tan profusa com l’aconseguida és com una broma que ens du a plantejar-nos qui és el músic que no segueix el ritme de l’orquestra...

Sovint es confon quantitat amb qualitat. Tot i que aquestes dues paraules no són antònimes, si no es té un sistema molt optimitzat costa compatibilitzar-les.
I a Espanya és des de fa molts anys norma disposar quantitat d’estímuls, múltiples informacions, crits i quilos de promeses que distreguin l’atenció de les coses realment importants.
La incompetència opta per ocultar-ho tot. Fins i tot qualsevol indici de qualitat; no sigui cas que ens donés per posar-nos a comparar...

Successió

Aquests dies s’està parlant de nou de l’impost de successions i de la conveniència de la seva eliminació, un d’aquests temes cíclics que com a mínim un cop per legislatura apareix amb més pena (o desídia) que glòria.

L’interessant de la notícia, em sembla, és que actua com un imant que imparablement atrau la polèmica. I és que quan es discuteix sobre aquest assumpte sorgeixen de forma espontània al seu voltant subdebats que van més enllà de la seva naturalesa, comentaris que delaten indefugiblement la ideologia de l’emissor.

La transmissió de possessions és quelcom íntimament vinculat a la noció dels diversos sistemes polítics. I algú que pertany a un partit polític que es declara hereu d’aquells que proclamaven que és nociu que certes butxaques retinguin més diners que altres està lligat de peus i mans a l’hora de donar el vistiplau a allò que probablement creu sobre la legítima herència.

Però els temps han canviat. Avui les idees van per un cantó i la societat, per l’altre.
Aquesta separació de vies pot venir donada per diverses raons: per una modificació de valors, perquè també les nocions que semblen impertorbables tenen data de caducitat o simplement perquè s’ha vist l’error que aquestes constituïen i s’ha optat per abandonar-les. Però això ja és un altre tema.

A hores d’ara el món és com un espectacle televisiu on prima la publicitat, la comparació, el consumisme… I això poca cosa té a veure amb els ideals del comunisme (o d’un neocomunisme, que potser el comunisme ja queda molt lluny…).
Per això el difícil paper dels que per ideologia han de mostrar-se alineats al cantó dels menys afavorits econòmicament. Amb un bon sou, casa d’estiueig i camisa de saldo per “aparentar”, han de dir el que segurament no pensen i afirmar que la riquesa ha d’ésser compartida i que ningú té dret a tenir més que l’altre, malgrat que hagi treballat el triple o hagi caigut cent vegades i s’hagi tornat a aixecar.
A més, això de dir qui és ric o qui és pobre és relatiu. Una persona que sigui conscient que s’ha esforçat poc durant la seva vida es sentirà afortunat amb els mateixos diners arreplegats amb els quals un altre que haurà treballat dotze hores diàries durant tota la seva vida es sentirà pobre.
Malgrat això, crec que no hi ha discussió que tothom ha de tenir el dret de traspassar el crèdit resultant de les seves arts sense haver de passar per un peatge (un altre) caríssim.

És evident que les prioritats de la societat estan en constant evolució.
Per contradictori que sigui, l’impost de successions és un tema candent, tot i que la gent té tendència a valorar cada cop menys l’estalvi i, per tant, a minvar l’herència que deixa (com a mínim la positiva; els pagaments en forma d’hipoteques i crèdits ja són figues d’un altre paner…).

El sistema ha funcionat els últims anys dictant que la gent havia de viure al dia, essent normal que carregués amb uns deutes que bancs i caixes s’encarregaven d’afavorir.
El control de saldo consistia en domesticar els números vermells, sense més. Però ja que era quelcom corrent estar sota zero, la majoria estirava més el braç que la màniga per posseir el bo i millor.
Quan les coses han canviat, però, s’han començat a veure un munt de punys de camisa pel carrer, i ara això ja no queda pas tan bé.
Tot i que el mot estalvi té un sentit que s’havia anat desfasant a poc a poc, ara que l’aixeta s’ha tancat és possible que el riu torni a la llera i tots ens acabem preocupant pel que pot esdevenir demà passat.

Al capdavall, de l’únic que segurament ens hem d’apropiar és del fet de l’herència en el sentit que és allò que deixarem als nostres fills i als fills dels nostres fills.
I si en qüestions monetàries hi ha els governs que es cobren l’impost de successió, en altres àmbits, com per exemple el de la cura del medi ambient o en el de la conservació de valors, l’impost ens l’estem cobrant directament nosaltres mateixos per la nostra manca de traça. Si no hi posem mà, el futur serà una mica més pobre.
I aquí sí que no hi ha excuses, i sí espai per a múltiples lamentacions.

Marmota

La foscor és l’intermitent que ens senyala el gir dràstic cap a l’hivern més profund. El període de sol es va escurçant amb pressa, abocant inexorablement l’obscura i atofada manta sobre una tardor de curt recorregut, impacient per complir la seva vocació de final: enderrocarà les fulles ans verdes dels arbres, però també girarà la rutina de les persones. És el seu destí, ésser final.

Esdevé una estranya sensació passejar per carrers i places a les set de la tarda i trobar-ho tot buit, inanimat. L’ambient vestit de negre propicia aquesta deserció general. Entre el canvi d’hora que ens van col·locar i el fred que es comença a apropiar d’aquestes latituds, l’espai obert és la presó inaccessible que ha deixat de ser escenari habitual per esdevenir l’excepció que simplement emprem com a lloc de pas.

Forçosament hem hagut d’entrar a casa i limitar el nostre hàbitat al menjador i a les quatre parets que ens donen intimitat i, a vegades, ens intimiden.
Se’ns limiten els recursos disponibles i cal que ens emmotllem a la nova situació. Això implica necessàriament un replantejament d’actituds i la realització d’una llista reorganitzada de tasques per no deixar-nos vèncer per la desídia i per la síndrome estacional.
Efectivament, la hibernació ens privarà de moltes coses, però també serà font de noves oportunitats.

Qui més o qui menys, tothom es veurà afectat pel llast d’aquest alentiment. Disminuirà el ritme de les nostres relacions socials (festes, trobades, vermuts de diumenge a la terrassa del bar…), i la majoria de les que perdurin estaran contextualitzades en situacions menys agradables (principalment en sales d’espera: del metge, per efectuar tràmits burocràtics banals…).
L’ambient respirarà un fado trist sobre la base rítmica de totes aquelles coses que hauran d’esperar el bon temps; com a nota més excessiva, la dissonància d’un saxo pronunciant l’exclamació de la melangia sobre aquesta partitura somorta.

Així, el vailet enyorarà les corredisses permeses al poblet de costa o la baixada ansiosa d’escales en acabar els deures per reunir-se amb la colla; l’home jubilat haurà d’esprémer amb èmfasi els afeblits rajos de sol per aferrar-se al passeig, l’única rutina que li queda; i hi haurà qui lamentarà no haver nascut marmota per poder gastar aquest stand-by sense consciència i renéixer junt a la primavera…

Però manquen encara moltes coses a realitzar. Accions que la tardor no esgrogueirà; ans el contrari, la seva nostàlgia indoor les potenciarà.
Al capdavall, la noia que és víctima de l’actual context econòmic tindrà temps de planejar una fugida que no tingui com a variable associada el diner; qui se senti asfixiat per la dispnea oscil·lant del mal humor, podrà imaginar solucions sobre la constel·lació de fanals que pautarà la nit que contempla des de la finestra; i, fins i tot, el poeta tindrà a l’abast de la mà la tela capaç d’acollir els versos dibuixats i desdibuixats mentre prova de traspassar al món tangible allò grandiós que ell ha descobert desconcertadament entre sensacions i passions, just a la dreta de l’ànima…

La intimitat de la llar permet això.
Això i molt més.

L’hivern també pot esdevenir el congelador que alenteixi el sobremoviment predominant. Abrigats amb la meditació que l’aïllament proposa, això presenta candidatura per ésser la solució que contraresti aquesta vida de microones i pressa.