Pressuposant

Aquests dies ha estat notícia una d’aquelles múltiples coses invisibles però vitals que de tant en tant ens dóna a conèixer la Física: les ones gravitacionals.

Es tracta d’unes oscil·lacions de la curvatura de l’espai-temps que havien estat predites ja el 1916 per part d’Albert Einstein com una part fonamental de la seva teoria de la relativitat general. Complicat, vaja!

El físic alemany les postulà perquè la seva pressuposició donava fonament a una dualitat necessària per donar consistència al seu model teòric. Però ja se sap que el paper ho aguanta tot. Calia demostrar-ho.

Però ja l’any 1993 dos científics, Russell Hulse i Joseph Taylor, van rebre el Premi Nobel precisament per provar indirectament l’existència d’aquestes ones gravitatòries. Concretament, van descobrir el púlsar binari PSR B1913+16, en el qual s’observava que el seu període orbital minvava tal i com ho predeia la teoria de la relativitat, sempre que es considerés que aquest sistema perdia la seva energia a causa de l’emissió gravitatòria.

I aquesta era la història fins fa uns dies, en què tot canvià de sobte.

I és que l’equip d’investigadors del LIGO (Laser Interferometer Gravitational-wave Observatory –Observatori d’ones gravitatòries per interferometria làser-), un centre astronòmic situat als estats nord-americans de Louisiana i Washington, va anunciar que havien detectat ones gravitatòries procedents d’una fusió de forat negre.

Era tot el que mancava per tancar el cercle i donar una base empírica a l’existència d’aquestes oscil·lacions.

Al final, doncs, sembla que a Einstein li ha sortit bé l’arriscada jugada de donar quelcom com a cert tot i no tenir-ne confirmació ni una certesa absoluta.

Això no obstant, hi va creure; i va organitzar a sobre d’aquesta creença tot el seu imperi de pensament.

Tanmateix, per estrany que sembli, totes les persones sense excepció emprem aquest mecanisme de fonamentar la nostra vida sobre unes idees o uns conceptes a vegades eteris o dels quals no tenim plena constància de la seva realitat. I ho plantegem com un acte de fe.

Així, donem per bons els principis que hem heretat o assumit; ens deixem arrastrar per prejudicis confabulats per la nostra ment en connivència amb foscos propòsits; acollim sense recança aquelles idees limitadores que ens xisclen que no podrem, que no serem capaços o que no ens ho mereixem per congelar-nos les accions i algun somni...

Hi ha massa idees preconcebudes. Com una via per la qual transitem i que ens guia perquè, de tant en tant, puguem connectar el pilot automàtic, deixar de mirar amb atenció el paisatge i allò que passa al nostre voltant i deixar-nos portar.

D’aquí la importància d’ésser capaços d’eradicar aquelles coses que donem com a certes i ens resulten nocives. Per això és imprescindible alienar-nos per un instant de nosaltres mateixos i jutjar fredament el que hem esdevingut i realitzem.

I, de la mateixa manera, intentar demostrar, tot potenciant-les, aquelles preconcepcions que ens resulten útils o s’emmotllen al tarannà de la persona que volem ésser.