Empatia

De nou han sobrevingut unes imatges esgarrifoses, que han anul·lat per uns moments la percepció de qualsevol altra realitat. Un atac injustificat als sentiments humans, que no s’acostumen ni tenen perquè a aquesta mena d’injustícies.
El terratrèmol de Japó ens deixà a tots tocats, esmaperduts per aquella violència gratuïta de la natura. La força de tot un planeta destinada a fer el mal, com si prengués exemple d’algunes de les males lliçons que els humans li hem donat.

I cada any que passa la retina rep amb un poder accentuat l’estímul de les desgràcies. Amb els nous mitjans tècnics, qualsevol cosa que ocorre a l’altra banda del món arriba al menjador de les nostres llars en rigorós directe i en una definició perfectament apta (massa i tot) per copsar qualsevol detall, fins i tot el de la llàgrima insinuant-se pupil·la enllà (o món ençà).

En aquest darrer cas, ja només uns minuts després que el moviment sísmic i el conseqüent tsunami encetessin el drama al país nipó, ens començaren a inundar de pantalles amb edificis fonent-se com paper o cotxes topant amb vaixells per la poca perícia a tractar amb l’element que els havia engolit de sobte.
I sense marge de recuperació, havíem de començar a patir per les rèpliques que ens anaven narrant o per si un mar desbocat acabava abocant aquella ràbia inusual sobre les terres de l’altre cantó del Pacífic.

Definitivament, la nova Comunicació ha procurat per a nosaltres un escenari completament diferent.
I ja no estic parlant solament d’Internet i les seves qualitats a bastament comentades d’establir nous mètodes de relació (xarxes socials, blocs, missatgeria instantània, …) o d’ajudar a crear un nou periodisme fet a mida del gust o la tendència del consumidor, per exemple.
Simplement amb un aparell tan quotidià i al qual gent de totes les edats i nivells socials està avesada com és el televisor ja es nota, aquest efecte.

Amb tecnologies audiovisuals anteriors (i ja no parlem de la premsa escrita), l’intercanvi d’informació sofria molts més retards. I aquests delays no únicament afectaven la fam de la societat per ésser els primers a conèixer quelcom, viciats per la pressa com estem.
Més que això, la immediatesa d’avui aporta a la comunicació un efecte empàtic especialment viu. En conèixer que aquella gent està passant per allò exactament en aquest moment fa que ens posem molt més en el seu lloc (tot el que s’hi pot estar amb el marge de la distància, és cert) i sentim el plany o l’eufòria en una segona pell molt pròxima a la nostra.
Quan ara rebem la notícia, aquesta no està acabada, sinó que moltes vegades tot just està començada. No hi ha encara un desenllaç trenat i els comentaris es van bastint a mesura que avancen els esdeveniments, fet que ens en fa de nou molt més partícips.

L’avantatge més important d’aquesta percepció és que ens ajuda a destriar totes aquelles fesomies que s’amaguen en el mosaic d’una gran nova.
Tot el que acceleri la nostra capacitat d’augmentar les realitats que habiten al nostre voltant fins a emmarcar-les en una faç concreta ens farà més humans, de ben segur.
I és que potser no identificarem en aquella cara un nom concret ni un conegut; però sí la por, la joia, l’amor, la desconfiança, l’odi, la curiositat, l’agraïment o milers d’altres sentiments.
Això ens permetrà sensibilitzar-nos amb l’empenta de l’experiència aliena. I reconèixer el que ens manca o valorar el que tenim.

La felicitat és una explosió, fugaç; però confonem els estats de transició amb una tristesa que té totes les de perdre quan la comparem amb la Tristesa vertadera.

Créixer sense victòria

Fa unes setmanes que a França es parla molt d’un modest llibret (modest perquè solament té unes trenta pàgines i es llegeix en un obrir i tancar d’ulls) intitulat Indignez-vous (Indigneu-vos).
Les xifres, tant les de vendes com les que mesuren la repercussió mediàtica i les citacions en els medis de comunicació del seu contingut, confirmen aquest protagonisme.
El seu autor és Stéphane Hessel, un diplomàtic jubilat de noranta-tres anys que és actualment l’únic membre viu de la comissió que redactà la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides, el 1948.

L’obra és un manifest contra la pobresa, la corrupció, les desigualtats i el sistema econòmico-social actualment imperant.
La solució a tot plegat és, segons l’autor, que les noves generacions s’aixequin; que s’alcin i ofereixin resistència enfront dels intents amenaçants de retallar les darreres conquestes socials.
La idea central vindria a ésser que els més joves agafessin el relleu als adults que un dia feren la Revolució (allò de l’esperit del Maig del 68), perquè l’estat d’alerta no decaigui del tot.

És curiós com aquests dies està coincidint que es parla del llibre d’en Hessel amb totes les revoltes de l’Àfrica i l’Orient Mitjà.
Com si els ciutadans d’aquests països haguessin pres nota de les indicacions del francès, la revolta ha passat de la teoria a la pràctica. De l’espai en un paper dòcil que admet amb resignació qualsevol moviment, cap a la sobtada aridesa d’una realitat on arrelar suposa a vegades passar pel sedàs de l’esforç, de les dificultats i d’aquell gris que no és ben bé blanc ni negre.

Cert és que una de les coses més denunciables de la societat que dia a dia anem construint és el passotisme que es desprèn de la majoria d’agents.
Ens estan bombardejant amb multitud de canvis (aquest ens tan impersonal parla de dubtes i d’oïdes sordes), però la resposta majoritària és el silenci o bé una indignació callada, producte a mitges de la por o d’un desencís que ens fa admetre que de ben poc serviria aixecar la veu.

Els detractors d’una posició d’enfrontament amb el sistema establert es recolzen en l’argument que la indignació, el rebuig o la resistència no tenen res a fer davant del monstre de múltiples caps que són els problemes econòmics, socials i de lideratge que estem patint actualment.
Potser és cert. Però el que ens ha de permetre créixer no és la victòria. En aquest estadi tan poc desenvolupat en el qual ens trobem, aquesta esdevé una autèntica utopia; i, a més, si hi hagués camí per arribar-hi, aquest hauria de passar segurament per un enfrontament massa sever, fet que tampoc ens interessa.
El que ens ha d’importar és el fet d’actuar, simplement. Si veuen (de nou aquest impersonalisme de no saber qui és l’enemic) que ens prenem seriosament el paper de ciutadans, abandonant aquella cuirassa de l’estat col·lectiu que ens fa proclamar: ja ho farà algú altre, podem reenergitzar la situació.

Si els que s’autoproclamen capaços d’arreglar el món no ho fan, com a mínim que no tinguin l’excusa de dir-nos que era perquè ningú els ho havia demanat…

Marcant territori

Fa ben poc, amb el canvi de govern a la Generalitat, s’anuncià l’eliminació de la polèmica limitació a vuitanta quilòmetres per hora de la velocitat màxima dels vehicles a l’àrea metropolitana de Barcelona.
Tot i que durant els primers dies aparegué la contradicció que l’increment de velocitat es va aplaçar per culpa d’un anticicló que teníem instal·lat sobre els nostres caps.
Si, segons deien, els vuitanta quilòmetres no suposaven una diferència significativa en l’àmbit mediambiental, per què en presència d’un element que impedia la ràpida dispersió dels gasos nocius calia mantenir-los?
La incògnita sobre l’efectivitat real està condemnada a persistir. Ara aquest gest dubitatiu, i abans, amb el Tripartit, tampoc havien aparegut els informes definitius que raonessin sobre la disminució de gasos nocius aplicant la mesura, així com no s’havien arribat a demostrar mai les reduccions d’accidents ni de les congestions de trànsit.

I avui, quan ja teníem mig assimilat aquest canvi desfet, des del govern central espanyol ens fan avinent una nova modificació sobre el que ens deixen córrer quan anem amb cotxe.
Dels cent vint quilòmetres per hora en autopista passem als cent deu. La raó aportada ara és l’estalvi de benzina o gasoil associat.

Ben bé tampoc se sap el grau d’adequació dels deu quilòmetres retallats a les promeses que ens han fet durant el seu anunci. Realment l’estalvi de petroli serà representatiu i compensarà?
I, per altra banda, quin interès té el govern que els ciutadans estalviïn? O és que el mes que ve hi haurà potser talls de llum perquè no gastem tant en electricitat?
No oblidem que una modificació esdevindrà positiva en la mesura que els pros superin les contres. I en aquest cas no està clar que així sigui.
I és que ens venen que per a la mitjana de població el canvi solament representarà uns quants minuts al dia de més al volant. Però fa de mal empassar (i en temps complicats com aquests, encara més) que algú provi de canviar-nos els hàbits amb excuses sense un fonament clar i ben explicat.
A més, en l’enutjosa rutina d’un treballador, uns pocs minuts diaris de més per anar a la feina suposen al cap de l’any un grapat d’hores. I el temps d’un és avui en dia un valor sagrat.

Quan parlem de teories econòmiques, l’aferrissat debat que més transcendeix, fins i tot durant els jorns actuals i a gent no experta, és el que enfronta els keynesians contra els liberals.
Els postulats encetats per l’anglès John Maynard Keynes es podrien resumir dient que aquest assigna al govern un paper cabdal de conductor, executor i regulador dels termes monetaris. Les nacions han d’intervenir activament en l’economia mitjançant la despesa pressupostària de l’Estat; l’anomenada política fiscal (per entendre’ns, segons Keynes, per alleujar aquesta crisi el govern espanyol hauria hagut de destinar recursos a fer carreteres, augmentant la despesa pública i fomentant així l’ocupació; que és el que s’intentà sense èxit amb el Plan Zapatero).
Oposadament, pels liberals l’acció individual ha de prevaldre. Per tant, les estructures de govern han de limitar la seva intervenció al mínim necessari indispensable per garantir la convivència.

Aquestes dues corrents ja es veu a simple vista que no són estrictament econòmiques, sinó que es poden aplicar a altres àmbits, com per exemple el social.
Una nova contradicció que proposen els termes és que una teoria que s’omple la boca de la paraula llibertat està majoritàriament vinculada a polítiques “de dretes”, mentre que una que es basa en l’intervencionisme i una certa coacció de la voluntat individual s’acosta més a les “esquerres”. I això que les etiquetes habituals acostumen a no coincidir precisament amb aquesta realitat...

Ara la història es repeteix amb els 110 km/h. Hi ha un interès ocult sota l’excusa de l’estalvi de barrils de petroli? O potser és que els que ens governen volen marcar territori fent veure que actuen i recordant-nos que encara que estiguin sota mínims tenen poder per canviar-nos les rutines?