Mart en un cove

Dimecres de la setmana passada, la NASA presentà el disseny del seu nou aparell de vol, que segons afirmen ha d’ésser capaç de portar algun dia l’home al mitificat planeta Mart.

Segons Charles Bolden, l’actual cap de l’agencia governamental nord-americana, la realització de la nova eina pretén arreplegar el guant deixat anar pel president Obama, que els havia reptat a “ser audaços i somniar en gran”.

L’objectiu principal és omplir el buit deixat pels transbordadors espacials que el passat juliol van ser jubilats.

El cost: uns trenta-cinc mil milions de dòlars d’inversió i una espera per tenir la construcció acabada que es preveu per l’any 2017. Tot per mantenir l’hegemonia americana en la conquesta de l’espai, que amb la irrupció de les economies emergents volent mostrar múscul està més amenaçada que mai.

És clar que el programa va molt per llarg. Entre proves i càlculs, fins com a mínim l’any 2030 res de somiar en Mart, de moment.

Quan s’anuncien aquestes proeses tecnològiques de la NASA (o de l’ESA o de qui sigui) hi ha els que estan realment encantats i aquells que posen el crit al cel.

Efectivament, aquesta quantitat tan majúscula de diners podria tenir aplicacions molt diverses i valuoses.

Ara bé, és missió dels administradors (públics o privats) repartir els fons en cerca i captura de la millor rendibilitat. I unes vegades s’haurà de buscar la immediatesa (destinar els diners per tapar la boca de la fam a la banya d’Àfrica, per exemple), però unes altres serà adequat fer mitja volta addicional per invertir a llarg termini. De fet, si ningú hagués fet això que costa tant, ara no tindríem molts dels avenços tecnològics que ens permeten la qualitat de vida que hem assolit en molts aspectes.

Així, dels faraònics projectes de la NASA n’han sorgit termòmetres d’oïda, vestits ignífugs, ulleres de sol, eines elèctriques autònomes, bolígrafs Fisher, materials ceràmics translúcids emprats avui àmpliament, polímers de cristall líquid dels quals se’n fan recipients, ... Coses discretes que avui ens resulten quotidianes tenen l’origen en l’intent pretensiós d’apropar-nos a les estrelles.

Només per aquesta fàbrica de superació del saber que constitueix la cursa espacial ja val la pena, segurament.

Però potser hi ha un dubte en l’excusa que ens donen per anar a cercar el “més enllà proper”: per què volen anar a Mart?

Tenim un planeta del qual desconeixem molts mecanismes teòrics. Molts mecanismes teòrics i, pel que sembla, tota la pràctica, ja que l’estem deixant agonitzar lentament fins que produirà un canvi de cicle irreparable, com a mínim per a l’espècie humana. Realment hi ha la necessitat d’encetar una nova llibreta quan tenim la del curs passat plena d’incògnites encara per desxifrar?

I si ens trobéssim que Mart és una plataforma per fer-nos populars a tota la Via Làctia? De debò ens interessa ser observats per altres civilitzacions i ser reconeguts com això que som actualment? No val més fer-nos l’orni i passar desapercebuts, amagant fracassos i aquest mal fer?

A més, qui nomenaríem com a ambaixadors nostres, si essent tant pocs tenim la Terra rodolant sota la forma d’una disputa contínua i som incapaços d’articular un discurs comú?

De moment, més val que continuem volent oferir la Lluna en un cove. Mart és impossible fins el 2030 i, a més, la Lluna és la vella amiga que sabem que ens ho perdona tot.

Fent-ne norma

La setmana passada es va commemorar el desè aniversari dels fets de l’onze de setembre de 2001 a Nova York.

Els americans són proclius a aquesta mena de manifestacions, a rendir tribut a tot allò que creuen que pot refermar el seu esperit nacional o, simplement, de comunitat.

I aquí riem molt del seu orgull patriòtic i dels seus estirabots amb la bandera, però segurament alguna cosa sí que els deu aportar a nivell de convivència aquest caminar a una, encara que molts cops només sigui representatiu.

Per començar, encara que els seus polítics es tirin els plats pel cap amb els de signe contrari talment com els d’aquí, també saben fer front comú quan cal; i això és totalment inimaginable en d’altres contrades.

Aquest cop no hi ha cap tipus de dubte que l’atac a les torres bessones de la Big Apple bé mereixia un record. Primer, per totes les persones que s’hi van deixar la vida i per aquelles que van quedar mutilades d’un fill, un germà, algun familiar o un amic per culpa de la rancúnia cega d’uns individus que potser sí que van trobar un Alcorà però no pas el seu Déu. I en segon lloc, perquè fou un episodi superlatiu de la història (un d’aquests tan malauradament habituals fragments lúgubres...) que canvià dràsticament la forma de veure el món a tot el planeta.

Diuen que el món es divideix entre els optimistes i els pessimistes. Entre els que beuen el got mig ple i els que el veuen mig buit (i encara probablement el deuen creure mig buit perquè algú se’ls ha begut d’amagat la seva part).

Ara bé, a l’hora d’actuar com a col·lectiu, com a societat, tendim a recolzar-nos en aquesta segona opció i esdevenim negatius per naturalesa, desconfiats.

Això és el que ha passat amb els fets d’aquest onze de setembre americà, que han causat un gir radical en la frontera entre seguretat i drets.

Per començar, abans de l’any 2001 era inconcebible que en els aeroports haguéssim de passar per la gimcana que ara fem: detectors, líquids en una bossa, registres personals i, ja en molts llocs, els descarats escàners corporals.

Accions que abans haurien esdevingut una violació de drets avui ens són venuts com a mesures bàsiques per intentar evitar que ningú més utilitzi l’avió com a arma massiva.

I segurament tenen raó. Qualsevol aplicació és poca per prevenir; això no obstant, és imprescindible arribar a un compromís, com en tot.

El filòsof Thomas Hobbes, emparant-se en una sentència llatina de Plaute, deia que “homo homini lupus”, és a dir, que l’home és un llop per a l’home; acaba convertint-se ell sol en el seu propi botxí a causa d’egoismes, enveges i altres sentiments pel que es veu massa humans.

I encara que molts no creguem en aquesta afirmació, el fet que aprenguem més com a col·lectiu de les tragèdies i les coses dolentes que ens passen potser sí que demostra que tendim més a aquest pessimisme i a fer bandera de la maldat natural que existeix a la Terra.

Un dia fatídic a Manhattan causà que a partir d’aquell moment prenguéssim consciència que coses terribles eren factibles des d’una aeronau. I ni la multitud de vols que diàriament ens sobrevolen sense incidències ens fa canviar d’opinió. Fem norma i intentem preveure els comportaments que pugui tenir una ment incoherent i que vessi malícia; estranya contradicció.

Valorem allò que pot ocórrer en base a una estadística esbiaixada per la por i els episodis pretèrits de negra faç. Una probabilitat ínfima pot ésser impermissible quan la conseqüència és inassumible a nivell de danys globals (a nivell de danys particulars, qualsevol conseqüència serà cruel) o moralment.

I el zero absolut és gairebé impossible en l’estadística del horror, però provem d’acostar-nos-hi tant com puguem. O tant com ens deixin ells, els estranys.

L'atracció de la morbositat

Deu ser perquè quan fan una exhibició de focs artificials tothom aixeca la mirada i perd de vista allò que passa a la Terra; o perquè els agrada la situació alienant de la cortina de fum; o simplement perquè alguns polítics creuen que tenir la capacitat de fer aixecar la veu del poble és sinònim de poder.

Sigui com sigui, triem el motiu o l’excusa que triem, la qüestió és que ens van sorprenent dia sí i dia també amb nous excessos, salts impossibles sobre dels nostres caps sense cascos que els protegeixin amb una intencionalitat dubtosa, que s’aproxima força a un discurs on l’única racionalitat sigui la mala fe.

Amb tots els problemes que assolen els nostres territoris geogràfics, físics i mentals, i alguns encara s’obstinen a marejar la perdiu amb solucions inventades destinades a problemes que no hi eren. Atiar el foc de la discòrdia és una tàctica malauradament habitual per a molts dels nostres representants de les altes cambres, entre d’altres. Deu ser que darrere hi oculten ineptituds, omissions o una manca de criteri alarmant.

L’última ocasió que hem tingut de comprovar aquest joc de timbals exasperant ha estat en motiu de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra la immersió lingüística.

Efectivament, la situació no hauria pogut ésser més propicia per fabricar una polèmica artificial. Ens pesen deu mil coses i fins i tot estem perdent característiques d’aquell estat del benestar que ens havien venut que teníem perfectament assentat, i a uns quants il·luminats no se’ls ocorre millor opció que cercar de nou la confrontació, l’odi, les comparacions de mala fe...

Fa un parell de setmanes, en aquest mateix espai sortia el tema de les competències difuses en matèria d’educació i de tots els problemes que feien que el futur de les noves generacions no es percebi avui precisament com un horitzó planer. Doncs ara imaginin-se si li hem de posar un nou entrebanc. Plou sobre mullat.

Probablement els mateixos que han embolicat la troca, ara que percebran que s’han sortit amb la seva, faran intents per fer veure que la sentència no suposarà pas un trasbals, sinó només un procés natural per solucionar la injustícia que ells pensaven que es donava. Potser fins i tot ni s’esperaven aquesta decisió, sinó que l’única intencionalitat era fer el numerat i obtenir el crèdit electoral que és tot el seu únic leitmotiv.

Però la jugada ja està feta i solament resta la rèplica. I aquesta pot venir sota la forma d’un contraatac o bé esperar el minut noranta per certificar una nova derrota.

En el cas del conflicte Catalunya-Espanya dels últims temps (pesi a qui pesi, el motiu final de tot l’enrenou és aquest), hi ha una topada molt intensa entre la teoria i la pràctica.

Tot allò que alguns personatges i medis de comunicació venen sobre la realitat catalana, ben poc o res té a veure amb el que passa de debò. Ni tenim un castellà marginat, ni els nostres infants deixen l’escola desconeixent l’idioma de l’imperi. Només cal sortir a donar un tomb per qualsevol localitat catalana per adonar-se d’aquesta veritat i apreciar quin dels dos diccionaris està més amenaçat per la manca d’ús (i de recolzament social, i de medis de comunicació que l’emprin, etcètera).

Però mentre hi hagi els individus que es dediquen a crear incendis i aprofiten la repercussió de la resposta per vendre que els excessos provenen del nostre cantó, no fugirem del bucle on estem ubicats.

Tenim aquesta opció passiva d’anar aguantant; o bé la de donar-los la raó i anar a cercar l’energia extra que venci l’atracció de la morbositat que ens proposen periòdicament, per anar a cercar una nova òrbita.

L'home de l'uniforme

Entre imatge sagnant i imatge esgarrifosa, des de Líbia ens van explicant la derrota del despotisme d’en Gaddafi.

Haurà costat, quan s’acabi concretant (a la data de tancar aquest article, encara no hi ha major novetat), un grapat de vides i aquella col·lecció de terrors que sempre suposa una guerra. Germans matant germans i el retronar de les bombes al pati del veí, conspirant dolor i amenaçant amb conjurs metàl·lics que qualsevol pot ésser el següent.

Aquests dies, la perdició del dictador es va cuinant a foc lent sobre els fogons dels anhels d’un poble que per fi arriben a l’ebullició. Ho testimonien els fotogrames de la gent normal i corrent de Trípoli envaint les residències on la troupe Gaddafi vivia entre opulència i abundància.

I que estrany veure grups de totes les edats passejant, com si d’un parc temàtic es tractés, per la fortalesa de Bab al-Aziziah; sota la haima destinada a les recepcions oficials, des del balcó dels discursos, pintant proclames a les parets abans nobles mitjançant grafitis, maleint l’home de l’uniforme en contemplar els cotxes d’alta gamma o l’avió privat, o condemnant-lo doblement en comprovar que les infraestructures que el poble no tenia estaven totes disposades en el túnel reservat de dos metres i mig d’amplada que el criminal tenia per passejar-se a voluntat per la ciutat...

Turisme de revolució, una venjança familiar... Tots cap al cau del llop per observar de primera mà que al final ha acabat resultant tan vulnerable com la casa de paper dels tres porquets que per a ell eren el seu Poble. I llançar al món el missatge que els dolents no sempre guanyen. Encara que a vegades ho pugui semblar.

Que trista és la visió d’una casa amb totes les pertinences encara dintre oberta als ulls de tothom.

Ho hem vist ara a Trípoli, però ja ho coneixíem dels edificis que han patit explosions de gas, moviments sobtats de terra o terratrèmols. Parets trencades, partint per la meitat façanes estructurals i façanes íntimes, mostrant allò que únicament hauria d’ésser visible per a les persones pròximes a allò que anomenem unitat familiar.

Taules, cadires, plats a mig retirar, un televisor reflectint a la pantalla el drama que mai cap guionista hauria imaginat, llits on dorm el sostre, nines amputades, molts gerros trencats i un gerro indultat, mitjons desaparellats, vaixella fent aigües, envans torts que aguanten quadres perfectament centrats, fotografies que la pols ha deixat momentàniament en un segon pla, una maleta a la qual el viatger no ha esperat per emprendre el vol, llibres que comparen la realitat de la tinta amb la realitat del sòl on resten, diaris d’ahir i neguits de demà. I una llàgrima escolant-se per la galta de l’observador limitat a aquest rol, el de l’eterna observança.

La nostra és una societat materialista. Tothom ho sap i és profecia. Però, per contradictori que sigui, la moda és renegar d’aquest materialisme que probablement en algun moment acabarem abraçant.

Això no obstant, trobar el valor de les coses físiques no esdevindrà nociu, sinó tot just al contrari, si sabem comptar amb unitats sentimentals en lloc de fer-ho amb unitats monetàries. L’economia és molt més rica que la simplificació del diner.

Al capdavall, tots tenim aquell utensili que vinculem a un record, a una experiència, a la infantesa o a una marxa. I amanyaguem el succedani amb la mateixa tendresa que ho faríem si el referent fos mal·leable.

Què s’emportà Gaddafi abans d’emprendre la fugida? O de quina de les seves possessions s’avergonyirà més ara que les veurà, com la resta de planeta, per la televisió?

O què devien carregar les baques dels cotxes de les persones que fugien atemorides de l’huracà Irene? Quin sistema van emprar per prioritzar, ja que abastar-ho tot era tècnicament impossible i desconeixien si la ventada no s’enduria completament la resta?

I què agafaríem nosaltres si ens enviessin demà a una d’aquelles illes tan estranyes de les que parla tanta gent en què només caben tres coses?

Segurament la resposta a les anteriors qüestions definiria força bé l’individu en qüestió. I és que som ment i pensament, però els objectes dels quals ens envoltem són sovint l’attrezzo del que voldríem ésser.