2mil12

Aquests dies, com tothom bé sap, canvia l’any. S’acaba un 2011 fatídic per moltíssima gent i entra un 2 a l’última xifra, amb tot encara a demostrar.

Les coses, si fem cas de les expectatives, no són gaire esperançadores: que si apocalipsis maies, que si més inflacions i una economia que no millora, les mateixes males notícies que si no han virat amb tants anys segurament tampoc ho faran ara, rancúnia arreu, una fam massa enquistada en algunes zones del planeta...

Però ens queda la mínima esperança que cada traspàs d’any és una mica com esborrar la pissarra i començar a escriure de nou, amb molt d’espai per plasmar-hi gràfiques i caràcters, o fins i tot redactar-hi contes i narracions vives com mai.

Farem projectes de canvi. Segurament decidirem ésser millors en algun aspecte concret de la nostra existència: acabar aquella col·lecció, anar al gimnàs, sortir menys de nit, aprendre anglès, deixar de fumar, obrir per fi el cor i que aquella persona ho sàpiga, ...

Malauradament, les expectatives són tan baixes que per poc que demanem en podem sortir reforçats. Sobretot si ens posem a reüllar al nostre voltant: veurem gent tant necessitada que no podrem fer altra cosa que sentir-nos uns afortunats i donar gràcies perquè els nostres desitjos siguin quasi bé innocus, comparats amb els d’algú que la diferència entre un anhel complert o no pot ésser la supervivència.

De fet, tal i com pinten les coses, segurament ens costaria molt demanar coses superlatives; estirar més el braç que la màniga fins i tot oníricament parlant.

Els nostres somnis estan de rebaixes. Les circumstàncies ens han fet baixar uns quants graus de l’escala i ara continuem demanant i cercant millora (és una característica intrínseca de l’espècie humana; i malament rai el dia que deixi de ser-ho), però com a mínim un parell de graons davall de l’estat anterior.

Fa uns anys ens havien pintat com a normal poder disposar amb una relativa comoditat d’un bona caseta adossada, un tot-terreny de tres-cents cavalls, vacances a l’altre punta de planeta; etcètera, etcètera, etcètera.

Avui molts es conformarien a tenir un sostre, una feina i veure una posta de sol sense edificis que la interferissin.

I, és clar, fins i tot les persones que tenen la sort de disposar d’una estructura vital i de les necessitats bàsiques ben sustentades no s’atreveixen ja a demanar gaire cosa més. És una qüestió de responsabilitat social, de solidaritat.

La part positiva de tot plegat és que sabem que és possible ésser feliços amb molt menys. El benestar no està bastit de diners, sinó de la nostra recerca i de la lluita que posem en allò que ens importa.

Lamentablement, ho hem hagut d’aprendre a base de cops. Però és una lliçó de vida que restarà ferma i serena. Com a mínim fins que retornem als vells errors; és l’implacable destí humà.

Mentrestant, que signem projectes ambiciosos com les nostres ganes d’ésser feliços i siguem capaços d’exposar-los, decididament, a la capçalera del nou any.

Tant de bo tinguem tots plegats un gran 2mil12. En general, ens el mereixem.

Que innocents que som...!

Aquesta pròxima setmana, un cop haguem passat la joia del Nadal, la primera cita important de les Festes, arribarà el dia vint-i-vuit. I amb aquesta data prendran l’alternativa les innocentades.

Tot i ser un esdeveniment una mica deslligat del tarannà de la resta de celebracions del període, també té la seva quota de protagonisme.

Encara que és cert que sembla que va perdent empenta amb els anys. Ja no es porta gaire el que feien els medis de comunicació fa unes dècades, d’omplir espais amb bromes de més o menys bon gust, que portaven a la confusió o a la perplexitat fins que en l’edició següent resolien l’embolic i observaven amb sorna la cara de circumstàncies dels receptors.

La meva sorpresa va ésser la setmana passada quan, en obrir les primeres pàgines del setmanari El Vallenc, vaig descobrir que l’Ajuntament de Valls ha fet una aclucada d’ull als seus ciutadans i ha decidit recuperar, tot i que de forma avançada (suposo que deu ser per despistar), la tradicional innocentada.

Quina gràcia! Qui s’ho havia de pensar d’una institució que hi ha qui veu tan allunyada del poble! I quina gran pensada del seu departament de Comunicació participar d’una cosa tan simpàtica!

Doncs sí. Per si no es van fixar en la innocentada, vagin a la pàgina dos de El Vallenc de la setmana passada i veuran la notícia dels macroprojectes faraònics que preveu el POUM de la capital de l’Alt Camp. Després, passin full i a la pàgina sis trobaran el que està passant al Pius Hospital, on es preveu presentar un ERO que faci fora dels seus llocs de treball 114 treballadores i treballadors del centre perquè no hi ha res a la caixa.

Si algú vol continuar mantenint la broma, pot replicar que són dos temes que afecten termes econòmics incomparables: un està ubicat en el llarg termini, en el qual les coses poden haver canviat molt; i en canvi l’altre afecta indiscutiblement el curt termini, l’ara mateix, en què la cosa està molt i molt malament, com tots sabem.

De totes maneres, un optimisme tan exagerat que es permetés el luxe de pregonar aquest dispendi futur quan les necessitats actuals són tan contundents podria ésser considerat de molt mal gust. Com a mínim jo així m’ho prendria.

Per això tot plegat no pot ser res més que una ocurrència!

La primera notícia, la del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal, diuen que traça cinc eixos estratègics bàsics. I cadascun d’ells està recolzat per infraestructures que els vallencs ens sabem de memòria de tants anys de sentir-ne a parlar. Per tant, no constitueixen cap novetat i no s’entén gaire bé tanta parafernàlia d’estudis d’experts i de comissions de participació. El que sí és segur és que valen el que en aquests moments cap administració pública pot satisfer ni fixar la data en la qual podrà garantir els recursos necessaris per fer-ho efectiu.

Pel que fa a l’ERO del Pius Hospital de Valls, ara no és hora de cercar culpables (em fa tot l’efecte que hi ha hagut errors calamitosos de gestió; però ara no ens podem permetre una omissió de responsabilitat excusant-nos en fets passats), sinó de preocupar-se per la gent que pot perdre la feina i pel servei que els ciutadans de dues comarques poden veure volar.

El que dèiem, doncs: ha estat molt bé la innocentada que l’Ajuntament de Valls produí la setmana passada anunciant alhora dues notícies tan contradictòries.

Però ara que la gràcia està feta és hora de tornar a la realitat i preveure la transcendència de certs fets. Que hi ha coses que no ens podem prendre de cap de les maneres en broma.

Nadal per a tots els gustos

Com qui no vol la cosa, ja tornem a ser Nadal.

A partir de certa edat, al temps li posen patins i amb ells es llança per la pendent dels anys d’una forma temerària i sorprenentment veloç. Sembla ahir que desàvem el pessebre i avui ja hem de tornar a plantar aquell paisatge menut de figurants, rius de plata, personatges escatològics, camells a càmera lenta i establies.

Potser fer-se gran és justament això: quasi no arribar a desar mai les caixes de les figures.

Aquest període que ara encetem té tant detractors acèrrims com grans admiradors. I tot i que darrerament sembla que estigui de moda ensorrar aquestes Festes o infravalorar-les, fins i tot les persones que més volen fer-se les dures acaben sucumbint en algun dels seus aspectes.

I és que gairebé tothom pot trobar el “seu” Nadal.

Hi ha el dels infants (no solament reservat a aquests); aquell en què els ulls espurnegen fins a coure de tant esforçar-se per albirar nous detalls de la il·lusió regnant.

Els menuts sí que coneixen a la perfecció que l’ocasió és només un cop a l’any, i guarden forces per xuclar amb tota l’energia l’instant, expandint la col·lateralitat del moment als pares i familiars que retroben la innocència a partir d’aquell senzill gest.

També hi ha el dels records i les expectatives.

S’obre la plana de l’àlbum de les fotos viscudes per repassar allò que hem estat; els cims assolits o, si més no, intentats; cares i sons que s’han creuat en el nostre camí i la resposta que hem sabut donar a tot plegat.

Però, igualment, aquests dies som propensos a fer emoció-ficció: proposarem canvis que més tard ens atrevirem o no a transposar a la realitat, i baixarem pel tobogan d’un inventari sentimental i de fets que a vegades pot coure o accelerar-se massa, però que constitueix un exercici necessari (fins i tot balsàmic), de tant en tant.

Una tercera manera de viure el Nadal és a través de la tradició.

La repetició d’accions ens du a aturar el moment arran d’allò que ha esdevingut un clàssic: la conversa arran de la sobretaula d’un àpat (amb una mica de sort) copiós, neules i torrons, el dringar de les copes i el xiuxiueig de les bombolles del cava, nadales repetint-se, cops al tió, felicitacions, crits de pares Noel d’evident estampa farsant, misses del Gall o raïm a ritme salvatge.

I mentre vivim això, som per nosaltres mateixos i som més que mai partícips d’una cultura determinada, d’una manera d’ésser específica entrenada al llarg de generacions.

Primerament ho fem perquè ens plau, però alhora posem una àncora al fons de la història, arrelant-nos a una actitud característica com a poble.

I per últim, i aquest és l’aspecte que frivolitza i fa més criticable aquestes dates, hi ha el consumisme extrem que sovint existeix i s’apodera de la gent. Compres compulsives en benefici propi o per satisfer aquells que ens importen.

Ningú ens força, però la publicitat implacable i la dèria de la societat fan semblar que no ets ningú si no treus la pols de la targeta de crèdit. Aparences i excessos que embriaguen en el mal sentit.

A pesar de tot, que tothom i cadascú trobi la seva celebració. I que l’exprimeixi al màxim, que falta que ens fa.

Que aquestes Festes representin un aixopluc enmig de la tempesta, una pausa.

Des d’aquest Parèntesi els desitjo un parèntesi càlid de Nadal que interrompi el ritme trepidant de tants problemes i desolació. I molta felicitat!

Lligar gossos amb llonganisses

L’altre dia feien a la televisió un reportatge sobre tots els aliments que es malbaraten actualment a la nostra societat.

Les xifres són, sense dubte, per esgarrifar-se: només a Catalunya aquest concepte representa el 6,3% dels residus municipals generats; un total de 262.471 tones anuals, segons les dades de generació de l’any 2010 (35 Kg/persona/any).

Els residus generats durant la manufactura són difícilment eliminables, ja que els empresaris persegueixen el màxim benefici i, pel cantó que els toca, ja hauran mirat d’eliminar en principi allò que pugui esdevenir de rebuig.

Però la proporció que prové dels domicilis és un tema a part. Una bona part del que aquí es genera seria evitable amb un ús més racional dels productes o bé acabant de lligar una sèrie de temes pendents.

Primerament, s’hauria d’intentar que tots plegats ens hi miréssim una mica més a l’hora de gestionar les provisions. No comprar de menys, però tampoc de més. Calcular per evitar que se’ns facin malbé els recursos i els haguem de llençar a les escombraries sense usar.

És una qüestió de responsabilitat, de solidaritat amb totes les persones que passen gana; però també és un afer d’estalviar. I tal i com estan les coses, falta que ens fa...

En segon lloc, potser caldria modificar algunes nocions o postulats que tenim assumits sobre la durada dels aliments.

S’escau adequat obrir un debat sobre les dates de caducitat que s’estipulen i les famoses dates de consum preferent (data en què pot haver variat alguna propietat organolèptica, sense haver arribat a caducar). Marcar d’una manera menys vaga quan un producte deixa d’ésser apte perquè l’ingerim.

Precisament amb aquest objectiu el Parlament Europeu està estudiant la necessitat de començar aquest procés. La voluntat és la d’augmentar la vida útil de diversos productes.

La nova proposta parlamentària pretén ésser més flexible amb els estàndards de qualitat, sense deixar d’evitar, naturalment, el consum d’aliments sense un mínim estat de qualitat i seguretat.

Per exemple, actualment es retiren de la circulació fruites i verdures amb formes o colors poc convencionals, encara que aquestes podrien ésser consumides sense cap problema.

O les restriccions que proposen dates massa immediates o una mala política familiar de compres fan que viatgin a les escombraries procedents de la nevera vitamines i proteïnes difícilment rebutjables tal i com està el panorama.

Actualment estan vigents normes que havíem assumit quan l’economia europea demostrava una riquesa que, tot i que potser en realitat no era tal, sí que permetia un major confort de vida.

Però ara és època d’estalvi. Les coses han canviat radicalment i, per tant, és necessari que acceptem rebaixar alguna pretensió.

I és que la crisi actual ha de servir per reformular el sistema econòmic i financer (el dèficit no és només de diners), i fer-nos repensar molts dels excessos que havíem comès. Però no només això. També apreciar que no som els mateixos que fa uns anys.

Cal que sortim tots junts del tràngol, i si això exigeix rebaixar-nos els fums, benvingut sigui.

La innovació del tracte

En moments complicats com aquest, en què la situació econòmica es troba desdibuixada per un estat alterat i una preocupació general de la societat, les empreses tenen un difícil repte.

Per una banda, hi ha la responsabilitat de superar una època en què probablement hauran disminuït les vendes. Caldrà optimitzar els recursos i cercar fórmules imaginatives per trampejar la situació sense defallir en l’intent.

I tot això essent conscients que aquests empresaris estaran en el punt de mira de la societat. Tothom sap (o hauria de saber) que la solució passa en bona mesura per les seves mans i la seva capacitat de generar llocs de treball. Això no obstant, sovint són vistos com els dolents de la pel·lícula; senyalats per alguns sindicats o interessos particulars com els detractors dels drets de les persones treballadores. I, tot i que hi deu haver de tot, la realitat no és així.

Com ha d’actuar una corporació davant d’un desafiament com aquest? Doncs segurament podrà optar per diverses solucions, en funció de l’atreviment que es posi sobre la taula.

Un empresari que porti una petita botiga, un hotelet o bé l’autònom que du un modest taller artesà segurament optaran per no arriscar-se gaire i a intentar fer perviure el seu negoci. Sense estridències ni grans estirabots, solament mantenir les portes obertes i el petit segment de mercat que amb suor i esforç de potser diverses generacions hauran aconseguit.

Els hi va continuar guanyant-se cada dia el pa i, probablement, que a les famílies dels seus treballadors no els caigui de sobte un forat negre que s’empassi amb el seu tenebrós magnetisme qualsevol esperança.

Com aconseguiran sobreviure? Segurament tenint molta cura del grau de qualitat ofert, mirant pel producte o el servei que es posa a disposició del client.

Com a batalleta personal, fa ben poc he hagut de contactar amb una empresa per uns problemes que tenia amb un programari informàtic. Doncs bé, aquesta corporació em va atendre identificant-se amb una persona de contacte ben definida (amb nom, cognoms i un telèfon de contacte), notificant-me regularment durant diverses setmanes com avançava la incidència i, finalment, aportant una solució. Resultat? La impressió que em queda d’aquesta marca (Microsoft, concretament) és molt positiva i em farà menys mal el pròxim cop que hagi de pagar per un producte seu.

Aquest és el camí que cal seguir: que l’usuari identifiqui una companyia com algú que es pugui confiar per rebre, com a mínim, allò que necessita. Tota la satisfacció extra que li puguin transmetre, benvinguda serà.

L’altre opció, més dràstica segurament (no pas per incrementar la feina ni els recursos, sinó perquè implica un canvi de mentalitat), és optar per la innovació.

Tot i que últimament es parla a bastament d’aquest mot, és un vertader desconegut. Encara rai de figures com les del recentment desaparegut Steve Jobs, ànima de l’empresa Apple, l’obra de les quals exemplifica a la perfecció el seu sentit.

I és que en Jobs realitzà el que considero la definició més autèntica, més radical i certa, d’innovació: posar al mercat coses que ningú havia necessitat mai, però que des del moment que van estar disponibles esdevingueren quasi bé indispensables. L’exemple en són artefactes com els iPod, iPad, iPhone o la resta d’iCoses que han anat sorgint (i, esperem, continuïn apareixent).

Tant de bo que les corporacions sàpiguen fer-se fortes, i que la crisi implacable sigui, més que un dany, una oportunitat.

I que aquesta oportunitat sigui la de reinventar-se o, com a mínim, la d’identificar-se amb els clients fins al punt de conèixer quins són els requeriments mínims que han d’ésser satisfets.