Aquells malvats

Que la senyora Merkel no disposava de grans clubs de fans fora de les fronteres del seu país ja era quelcom conegut, però ara la cosa potser encara (encara) anirà en augment en publicar-se la nova pensada que ha tingut.

Pel que es veu, ara Alemanya planeja expulsar del país a aquells immigrants comunitaris que estiguin en aquella nació durant tres o sis mesos (encara manca concretar-ho) sense trobar feina.

A més, si volen sol·licitar ajudes socials hauran de demanar un número d'identificació fiscal. Així es podrà conèixer, entre d'altres, quants integrants conformen una família.

L'objectiu, diuen, és fer fora allò que han anomenat la "immigració de la pobresa", sobretot persones de Bulgària i de Romania; i també a tots aquells que utilitzen la lliure circulació que garantitza la Unió Europea per beneficiar-se del generós sistema social gestionat pel Bundestag.

Diuen que fins al mes de juny no es coneixeran els detalls de la nova i controvertida normativa. De moment, però, ja han estat moltes les veus que s'han aixecat, tant dins com fora del país teutó. I és que s'afectarà allò que ja és conegut com "turisme social", una gran massa de persones cercant una oportunitat lluny del que fins aquell moment havien anomenat llar.

Molts hi han vist l'amenaça més gran fins ara per a l'Europa unida en què un treballador tenia els mateixos drets, independentment del seu país d'origen, pel sol fet de pertànyer a la jurisdicció comunitària.

De fet, les línies fronteres que el Conveni de Schengen havia escapçat contundentment han reaparegut, encara que sigui parcialment, d'una forma discontínua, reencarnades sota l'aparença d'aquest nou cop de timó de l'executiu Merkel.

Els més pessimistes fins i tot hi veuen una reencarnació a l'engròs d'un decret populista que va néixer a finals del 2013 a Baviera (l'estat federat més ric, curiosament), i que impedia que milers de treballadors romanesos i búlgars poguessin tornar a aquesta zona.

Tanmateix, en aquest assumpte, com en tants, no hi ha una sola veritat absoluta.

Certament, molts poden argumentar el que s'ha dit anteriorment. Que els germànics només obren de bat a bat les portes del seu país quan necessiten mà d'obra fresca, però posen cadenats quan arriben al punt idoni en la balança.

Ara bé, ells al seu torn esgrimeixen que s'han vist obligats a pensar en una mesura d'aquest tipus perquè, encara que la immigració no ha esdevingut ni de bon tros un problema d'una forma general, sí que s’hi ha tornat específicament en les ciutats més deprimides.

I es pot arribar a entendre, ja que Alemanya ha passat de tenir 6,7 milions d'immigrants l'any 2009 (segons dades de l'Agència Federal d'Estadística) a tenir-ne 7,6 milions el 2013. Això suposà un increment d'un 14 per cent. Déu n'hi do.

Però encara és més contundent la dada pel que fa a immigrants estrictament comunitaris. Aquí es va passar de 2,6 milions l'any 2009 a 3,4 milions el 2013. Un fantàstic increment del 30 per cent!

Si considerem que aquest darrer tipus de nouvinguts estan molt menys controlats que la resta (ja que poden restar perfectament invisibles encara que estiguin en un marc d’impol·luta legalitat), si ens posem en la pell de Merkel i companyia pot acabar essent ben raonable.

És fàcil constatar de nou que mai plou a gust de tothom. Ara que això ja ho sabíem.

El més tediós de tot, però, és comprovar una vegada rere l'altra que s'obstinen a disfressar d'il·legalitat o de censurar mitjançant falsos arguments de valors les coses que a algú no l'hi plauen. Per això anem d'enfrontament en enfrontament. Ara contra Alemanya, demà contra qui se'ns posi per davant i pugui fer de cortina de fum, que ja ens anirà bé... Però mai no n'acabem aprenent.