Joguines

El fotògraf italià Gabriele Galimberti passà tres anys de la seva vida recorrent el planeta per captar les imatges de vailets rodejats de les seves pertinences més estimades, les joguines.

El resultat és una col·lecció gràfica anomenada Toy Stories (històries de joguines), d’una profunditat sorprenent.

D’allà on aparentment n’havien de sorgir imatges relativament semblants, en realitat s’hi atrapa tot un món de contrastos i variacions. No només en el nombre, la complexitat o el preu dels divertiments infantils, sinó que acaba esdevenint un vertader tractat sociològic, un atles de tots els prefixos multi (multiculturalitat, multidiversitat, multieconomia, ...) que conformen l’espècie humana.

Primerament, es comprova que alguns estereotips romanen ben latents (els nens opten majoritàriament per pilotes, jocs de construcció i soldadets, mentre que les nenes continuen arrecerant-se més a nines, peluixos o jocs de professions). I això ha esdevingut una realitat quasi bé universal.

També es fa patent que, a excepció dels jocs d’ordinador o de videoconsola, la resta de joguines pràcticament no han notat el pas del temps. Allò que entretenia la canalla fa tres dècades ho continua fent ara.

Però el més sorprenent és potser allò que no es pot plasmar sobre la fotografia. I això que una bona imatge diu molt, però res com completar-la amb l’experiència de la presa perquè sigui del tot plena...

Per això resulta molt útil escoltar allò que el fotògraf digué que l’havia sorprès més en el moment d’anar a cercar les instantànies.

I en Gabriele Galimberti diu que era molt més fàcil fotografiar els nens dels països més desafavorits econòmicament que no pas els dels rics. Els primers tenen tendència a compartir (amb els vailets veïns o amb un estrany amb una càmera) el poc que tenen, mentre que els segons eren més desconfiats i costava més que el deixessin fer partícip de les seves pertinences.

Tanmateix, anant encara un xic més enllà, es podien descobrir noves repercussions d’aquesta funcionalitat de les joguines.

Per exemple, es podia saber què espantava a algunes criatures a partir d’allò del qual deien que els seus joguets els protegien a ells (ja sigui lladres o animals verinosos, segons el perill que veiessin més a prop).

Però encara era molt més usual que aquelles joguines disposades al voltant de la personeta reflectissin, a escala, el món adult que tenien més a mà: el nen xinès de casa bona al qual l’entusiasmava el Monopoly; el xiquet lituà fill de mare taxista que tenia molts cotxets; la nena italiana filla de grangers que mostrava rastells, aixades i pales; etcètera.

Tot allò que posseeixen els més menuts diu molt de les seves preferències, dels personatges que més els fan gaudir, d’una vocació primerenca, dels llocs que han vist i els han cridat l’atenció per un motiu o altre...

Però també diu, i molt, de les persones de més edat que els ho han comprat o els han inculcat aquella afició o valors.

Molts pares sembla que vulguin veure la seva obra completada pels seus fills: que continuïn amb la professió que ells fan, que siguin bons amb allò que ells sempre han estat tan negats, que superin el descendent del veí fanfarró, gravar-los amb foc la voluntat de fer-se un nom en algun aspecte en concret...

I és que hi ha gent que no deixa ni que la infantesa sigui innocent.