Celtic tiger

Fa ben poc, el passat dia 17 de març, es celebrà Sant Patrici. Per les nostres contrades, aquest fet passa bastant desapercebut (a no ser que coneguem algú que s’ho digui, fet no excessivament probable si mirem la incidència estadística d’aquest nom); però a Irlanda, d’on és patró, es fa una festassa.

En ocasió d’aquesta celebració, el Ministeri d’Afers Exteriors irlandès i el Fáilte Ireland –l’autoritat de promoció del turisme- prepararen una ambiciosa campanya publicitària per reafirmar la moral dels ciutadans d’aquest bell país.

Sota el hashtag #IrelandInspires es promogueren una sèrie d’actes i materials promocionals amb la intenció que les irlandeses i els irlandesos fossin conscients de tot el bo que la seva nació té per oferir-los a ells i al món.

El que aconseguí major popularitat fou un vídeo (que tenen adjunt) que, amb el marc incomparable de paisatges de la verda Irlanda i el seu folklore, llança missatges sobre les notables personalitats –i cognoms- que han donat al món, que han estat el primer país de l’Eurozona que ha sortit amb èxit d’un programa d’ajuda econòmica externa, sobre la bonança d’algunes de les seves manufactures i activitats econòmiques, que actualment estan creant 1.200 llocs de treball a la setmana, que són els més solidaris, sobre la música i la cultura que fan i ofereixen...

El missatge final ve a dir que cal que els ciutadans d’Irlanda estiguin orgullosos del seu país, que estan fent les coses bé!

El que m’ha cridat l’atenció sobre aquest assumpte no és pròpiament la campanya del govern local. Tot i que aquesta no és precisament innovadora, ja que com la majoria d’accions publicitàries d’aquest tipus apel·la constantment a una component sentimental per reforçar les dades que proposa, la considero correcta i adequada a allò que suposo que intenta.

Vertaderament, allò que va captar el meu interès en veure el vídeo fou que automàticament se’m disparà el pensament de fer un exercici comparatiu entre allò que havia fet Irlanda i el que passaria si per aquí provéssim de fer quelcom semblant.

El nostre país (cadascú que ompli “el nostre país” amb el mot que prengui sentit en el seu marc geogràfic o sentimental; aquest no és l’objectiu d’aquest escrit) seria capaç de motivar la seva gent amb una estratègia com la que reflecteixen els irlandesos?

Aquesta qüestió m’ha ressonat una bona estona, però he estat incapaç de donar-li resposta. El primer impuls ha estat el de contestar, senzillament i plana, “NO”; però he preferit mantenir la cautela i admetre tranquil·lament que el dubte a vegades també val com a resposta.

Irlanda supura en aquesta publicitat el missatge que són un país pobre que un dia va viure un somni fugaç, el del Celtic Tiger, del qual el despertaren de cop (els sona?); i ara el fet de tornar a saber-se pobres no ha de suposar pas un cop baix, ja que els resta l’orgull de la seva història i, a més, de pitjors s’han aixecat.

A l’illa maragda els van fallar les institucions, els bancs, una bombolla immobiliària dèspota, etc. (els torna a sonar?), però els queda la gent.

Per aquí, ja no estic en absolut convençut d’aquest extrem.

Catalunya està gatejant entre dos propòsits per saber el punt on algun dia potser podrà començar a aixecar-se, mentre que Espanya no fa cap intent sensat d'alçar el cap però acusa els altres d’empentar-la i impedir-li l’ascens.

I molts ciutadans senten que els noms d’aquests països són mots, simples mots, que identifiquen problemes, embarbussament i institucions que no els han ajudat mai ni hi ha visos que ho facin.

Tinc la impressió que si avui Catalunya o Espanya volguessin realitzar una campanya d’autoafirmació nacional necessitarien uns publicistes molt imaginatius, però podrien realitzar-la.

Ara bé, qualsevol intent de concretar una acció d’autoafirmació ciutadana trobaria encara molts menys motius on aferrar-se.

Aquí el dubte torna a acudir-se’m, de nou, com l’única possible resposta; i és que a hores d’ara és pràcticament el solitari argument que ens manté cohesionats com a població, potser.