8 de febr. 2013

Indignats per tants sense dignitat


Fa poc temps estàvem parlant de la presa de carrers i places per part d’uns col·lectius més o menys organitzats que s’autodenominaven indignats.
Val a dir que en el seu moment, tot i reconèixer la bona fe d’alguns dels seus membres, vaig expressar la meva crítica respecte el fenomen, ja que el que llavors mancaven (i ho continuen fent) eren solucions, propostes fermes; i no crits, disbauxa o teories tant ben intencionades com utòpiques.

Ha passat el temps. Les coses no han millorat gens per aquesta àrea, més aviat el contrari. L’economia continua tocant successius fons; cada cop hi ha una major tibantor social produïda per desigualtats accentuant-se i retallades; l’atur continua escalant el buit tot i haver-se acabat fa mesos l’alçada coneguda de la muntanya; Europa es manté amenaçant o salvant el cul, segons la perspectiva amb la que es vulgui mirar... En definitiva, sort que existeix el Barça, que si no...
Les persones que estaven acampades en espais públics resten aquestes nits, en general, sota sostre. De totes maneres, tampoc no hi hauria manera humana de veure les estrelles. Els núvols, prominents i densos, tapen qualsevol possibilitat de redempció immediata. Ens queda encara un bon tram de camí pedregós...

De fet, es podria ben bé dir que la indignació s’ha generalitzat (encara més). Si fos imprescindible demostrar el neguit i angúnia que ens provoca la situació sortint al carrer, ara segurament ens mancaria asfalt sobre el qual expressar amb passes enèrgiques aquesta frustració.
Els casos de corrupció no deixen d’augmentar. N’hi ha ració per qualsevol dels colors polítics majoritaris (Bárcenas, Lloret, Pallerols, Palau, ITV, Mercuri...), i fins i tot per aquelles famílies que no són votades (Nóos).
Qui no entengui, tal i com està el panorama, per què a les ciutadanes i ciutadans se’ns fa molt complicat combregar amb aquells que haurien d’ésser els nostres representants, se li ha de receptar urgentment una bona dosi de realitat i fins i tot, per què no dir-ho, d’empatia.

Sembla impossible que aquelles persones que tenen com algunes de les seves missions generar legislació i fer-la complir, siguin els primers a, amb l’agreujant del lloc privilegiat que ocupen, obviar-la i menysprear-la.
Només aquest ja hauria d’ésser suficient motiu per no malmetre la seva imatge. Per no anomenar la tasca exemplificant que haurien de projectar per a la resta de societat; o la dignitat humana que, pel que l’experiència va ensenyant a base de cops, és quelcom que hi ha persones que consideren totalment i pura opcional.

Alhora, la impressió que projecten aquests personatges difereix enormement de la sensatesa, dots de control, retòrica i visió de futur que s’esperen d’un bon líder.
A vegades arriben al nivell de caricatura. Sembla que, més que una acció de govern o de representació, estiguin participant en una marató en què l’única meta arriba cada quatre anys amb les eleccions.
Fan bona la famosa frase d’en Groucho Marx: “Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres”. Tots critiquen els corruptes i demanen caps; però quan els troben al seu partit demanen presumpció d’innocència i delimiten molt estrictament les responsabilitats perquè no esquitxin.

I el que resulta encara pitjor, és que un té la sensació que tots aquests casos només surten a la palestra de l’opinió pública quan interessa. Si no, ja m’explicaran si pot ser fruit únicament de la casualitat que hagin aparegut tants episodis diferents en tant poc de temps.
O bé ha canviat la situació dels polítics i aquests no arriben a final de mes amb el sou estàndard que tenen, o bé s’encobreixen penosament les misèries els uns als altres mentre els convé (“si tu treus els meus draps bruts, jo els explicaré allò que ahir vas fer”). Lamentable.