Dit acusador

El dit de l’opinió pública senyala constantment culpables, aquests dies. Amb tots els episodis que han aparegut als medis de comunicació de corruptes, estafadors, lladres i altres espècimens forjadors de delinqüència, cada moment ens estan proposant el joc de fer de jurat i repartir sentència.

Massa cops no podem per més que reconèixer en acusacions transmeses per tercers l’ombra del dubte. Evidentment, hem d’ésser conscients que qui vol abocar porqueria sobre d’algú té moltes maneres de fer-ho, i que hem d’anar amb peus de plom abans de donar per certes algunes afirmacions malintencionades. Però hi ha vegades que les evidències són tan clares que ens hauríem d’esforçar massa per no tenir prejudicis sobre una presumpta culpabilitat.

A més, sovint percebem abans que es llanci una acusació que aquesta ja tardava a arribar. Hi ha coses que fan un tuf tan fenomenal que ens estranya que no s’haguessin denunciat abans. Aquesta és la constatació més fefaent que hi ha episodis que no demanden proves per escrit per marcar amb foc el greuge comès.

Pot ser per simplement per desconeixement del circuit legal o perquè volem imposar un ritme que res té a veure amb el de jutges i fiscals; però la veritat és que molt sovint no som capaços d’entendre per què certes culpes resten impunes, per què el pes de la justícia no cau sobre tothom de la mateixa manera o per què sobreviu sobre un episodi el dubte si masses evidències ja li han disparat i hauria d’estar de sobres mort.

Deu ser que les Lleis estan bastides sobre uns arguments poc lògics, amb massa artificis, clàusules i una burocràcia associada que ho complica enormement tot.

I el fet evidentment positiu que un sistema legal ha de contenir tots els recursos necessaris per cobrir d’una forma planificada i delimitada totes les accepcions que es puguin plantejar, pot arribar a esdevenir negatiu. Per exemple quan, per a un mateix delicte, el fet que algú es pugui pagar un bon advocat pot demorar extraordinàriament la sentència (o fins i tot canviar-ne el sentit).

És possible que el problema vingui de més lluny. Potser abans d’investigar les contradiccions de la Justícia que tenim o ens mereixem hauríem d’anar a raure en una meditació més personal sobre què està passant amb el nostre judici de valors.

I és que hi ha indicis que estàvem patint ja des de fa temps una davallada en l’avaluació ètica dels nostres actes. Això abans de la crisi; però evidentment aquesta no és solament econòmica, sinó que té efectes en molts altres àmbits (possiblement, i per estrany que sembli, encara més vitals). Ara que les coses van mal dades, la tendència encara decau amb un ritme més vertiginós.

En situacions complicades, la gent pren mesures desesperades. No hi ha com trobar-se en una creuada perillosa per arribar a desenvolupar decisions que mai hauríem cregut que podrien sortir del nostre raciocini.

Però això no vol dir que haguem de normalitzar aquests actes. Coses que fa uns anys ningú hauria dubtat que eren un clar delicte, avui troben veus que posen en dubte aquest extrem i miren de justificar-les.

Potser robar una barra de pa per alimentar un fill no és tan greu com robar un rellotge d’or en una joieria. Probablement. Però el motiu no pot eliminar el fet que continua essent delicte. I que, en canvi, hi ha coses que poden ser immorals (els desnonaments dels bancs, per exemple, o el comportament d’alguns empresaris) però no són delicte.

Cal diferenciar Llei i Ètica i, si correspon, equiparar-ne els criteris quan aquests difereixin. Però, ara com ara, no confondre’ls.

Primerament, doncs, cal que tinguem ben clar, primer com a individus i després com a societat, què està bé i què no. I després exigir al sistema legal i judicial que penalitzi allò que no pot estar permès, i que en canvi afavoreixi el que cal afavorir.