Calçots hongaresos

Aquest passat cap de setmana començà oficialment la temporada de calçots, amb el tret de sortida que anualment representa la Festa que en el seu honor (i el dels estómacs dels comensals) es realitza a Valls.

Sort en tenim, a la nostra comarca, que la capital de l’Alt Camp sigui considerada, per mèrits propis, la ciutat bressol d’aquest event gastronòmic. A part d’atorgar-li el reconeixement efectiu que cap campanya publicitària seria capaç de proporcionar, les xifres de negoci que representa són considerables (amb unes previsions que parlen de 300.000 visitants i 15 milions d’euros de benefici econòmic durant la temporada).

Però cal anar amb peus de plom. I és que fa ben poc s’ha fet una troballa arqueològica que posa en dubte la primacia d’en Xat de Benaiges com a inventor, al segle XIX, de la menja de la nostra internacional ceba.

I és que a la ciutat hongaresa de Brigetio hi han trobat una pintura romana del segle III que representa un home (que pel vestit segurament és un esclau) que menja quelcom que per forma i per la típica posició d’engolida amb la mà alçada ben bé podria ser un calçot. Encara per major coincidència, amb la mà lliure sosté una safata amb més cebes.

Addicionalment, es veu que certs textos d’autors de l’època, com Marcial o Apicius, ja parlen d’un àpat anomenat porrus capitatus, que ben bé es podria correspondre amb l’actual menú insígnia vallenc.

Evidentment, aquesta descoberta no ha de canviar res. No estem parlant de cap dret històric a reconquerir i, ni que així fos, els restaurants d’aquesta zona ben poca competència tenen a fer als d’aquí.

Ara bé, sí que pot servir per fer una mica d’història-ficció i imaginar-nos què hauria passat si per aquestes contrades no haguéssim tingut notícies de la Calçotada.

Primera opció: la nostra seria una comarca amb ben poc al·licient turístic, que amb prou feines viuria de les diades castelleres i, amb una mica de sort, dels encara incipients visitants culturals de la ruta del Cister o d’itineraris enològics, o de les escorrialles de Port Aventura.

Segona possibilitat: la necessitat hauria generat que haguéssim cercat un motiu per atreure forans a visitar-nos.

Si aquest hagués estat el cas, potser hauríem potenciat els altres béns que ja tenim actualment, promocionant-los per acostar-los al gran públic o innovant amb propostes imaginatives perquè el seu cap sobresortís sobre els de la competència. O bé hauríem hagut d’inventar-nos del no-res alguna recepta que enganxés gent arran dels nostres pobles.

Aquest és un handicap general d’aquesta societat. No disposem de la cultura necessària per començar a buscar noves coses a oferir fins que veiem que les que tenim no funcionen o, directament, s’han trencat.

Des de fa relativament poc temps, precisament del bracet de la necessitat, no s’ha començat a parlar d’una forma més o menys seriosa de termes com ara I+D, disseny de nous productes, diversificació de mercat, etcètera.

Segurament hem estat presoners d’un sistema d’oferta de productes/serveis caduc, amb una planificació que es limitava, com a molt, als aspectes econòmics.  La visió (allò que una organització vol arribar a ésser) era una clara utopia, en un àmbit en què el resultadisme a curt termini era el que manava.

I a Valls ja fa molts anys que estem vivint d’una renda històrica, sense buscar-nos la “posició al món” que un dia ens havien promès.

Tant de bo les patacades que tothom en algun moment s’emporta serveixin per veure de ben a prop el sòl que trepitgem i totes les irregularitats que hi ha. Per ser conscients que podem caure de nou, i anar preparats.

És cert que tenim actius molt importants que altres llocs ja desitjarien per a ells; però els temps pitgen fort des de darrere i més val no adormir-se sobre allò que ja es té, sinó anar a cercar cara a cara el sostre que ens ha de resguardar demà.