3 d’ag. 2012

Xandall impol·lut


La setmana passada es van iniciar els Jocs Olímpics de Londres, una cita esperada per a molta gent. I és que un esdeveniment d’aquest tipus capta notablement l’atenció, tant per part dels amants acèrrims de l’esport com per a aquells que reben amb expectació l’excepcionalitat de l’event, amb cerimònies plenes de simbolisme i emocions i el plus dels valors que es desprenen de les cinc anelles olímpiques i del somni del Baró de Coubertin.

Realment, ens crida energèticament l’esforç de l’altra gent. Imatges que vinculem amb el triomf o, com a mínim, amb els ideals del moviment que persegueix la consecució de la destinació.

Un dels leitmotiv que plana sobre la competició és l’objectiu en forma de medalla d’unes persones que, de moment, ja han assolit la primera meta que és el dret a participar en allò pel qual portaven tant de temps preparant-se.
Amb un país ple de gent sobradament formada i amb experiència que han de malviure amb expectatives molt per sota de les que s’havien forjat amb tenacitat, treball i constància, és mereixedor d’enveja (enveja positiva, és clar) el fet de veure com hi ha persones que sí que assoleixen el seu cim personal o, com a mínim, l’opció de lluitar pel que és el seu somni (moltes vegades, quan l’ambició és prou elevada, fins i tot una derrota que té la disposició d’abastar-la ja pot ser premi).

I és que ens encanten les històries que proven d’automotivar-nos, els exemples d’individus que trenquen registres a base d’un esforç dedicat i perseverant. Si ella o ell pot, per què no puc fer-ho jo, si el meu objectiu és molt menys pretensiós que el seu?

De casos d’aquests, tant els Jocs Olímpics com els món dels esports en general n’estan plens.
Qui no recorda en Derek Redmond amb el tendó d’Aquil·les lesionat i completant amb l’ajuda del seu pare la final dels 400 metres de Barcelona’92? O l’orgull del nedador Éric Moussambani que, tot i tardar més del doble que el guanyador en completar els 100 metres lliures de Sidney’2000, no dubtà en acabar la prova, conscient segurament del mèrit que era per algú que nedava des de feia pocs mesos fer allò? O l’esperit d’amor i competitivitat a parts iguals del Team Hoyt? Per no parlar dels grans i reputats ídols: Owens, Spitz, Comaneci, Lewis, etc.

És clar que les capacitats adquirides que apreciem pel televisor d’aquests esportistes (desenganyem-nos: tot i que en algun cas hi ha una component físico-genètica que els diferencia de la resta de “mortals”, no serien el que són sense una dosi extra de suor i patiment), contrasten en els temps actuals amb el comportament de molts dels habitants d’aquesta contrada en crisi (no només econòmica).
Massa gent (principalment jove, però no exclusivament) es deixa vèncer avui per la indiferència i la negativitat de la situació. No posen cap mena d’afany en abonar el terreny que els envolta perquè algun dia sigui fèrtil. És la cultura ni-ni, oposada a seguir creient en un projecte ferm que per força ha d’anar-se bastint de passa en passa, traçant una línia darrere de l’altra per fer de l’esbós, plànol i del plànol, un fet.

Un dels problemes és que des d’alguns sectors de la societat s’està culpant de tots els mals a agents externs. I segurament és cert que el comportament del govern, l’ètica (?) dels bancs i l’aprofitament del context d’alguns empresaris i/o sindicalistes de mala fe o altres espècies no faciliten l’assumpte.
Però que el vent bufi en contra no significa que hàgim d’anar reculant ni deixar-nos endur com febles veles. Si aixafem el sòl amb energia i exercitem amb una pràctica contínua els músculs, ens trobarem dirigint-nos poc a poc, mai d’una revolada, cap al punt que hàgim anomenat objectiu.

El tartà de la pista d’atletisme on corre Usain Bolt, encara que sembli el contrari, no és una cinta corredissa que ajuda el corredor ni fa pas pendent cap avall per beneficiar-lo. S’ho deu haver treballat molt, per córrer d’aquesta manera.
Nosaltres tampoc ens podem permetre somniar de nit i gastar els dies tot recordant el somni, amb un xandall perpètuament impol·lut, que mai perdi la bona olor del suavitzant.