Il·lusos dins d'una crisi

La sort més segura és una persecució sense treva.

És cert que sense cap mena d’esforç a algú se li poden conjugar les circumstàncies oportunes, ara i aquí, necessàries per complir la seva voluntat d’una forma rutilant i sense espera.

Però això és l’excepció. I amb el treball que hi està posant la majoria de gent, seria injust que no fos l’excepció.

Però de la mateixa manera que és poc probable que una persona compleixi les seves metes per una simple i banal qüestió de sort, les coses dolentes semblen tenir millor ensinistrats els cops de fortuna.

Una bona finalitat requereix planificació, coherència, suor i la injecció de motivació o de decisió necessària per fer brotar efectivament el fet.

Tanmateix, els esdeveniments nocius fan l’efecte d’aparèixer del no-res. Paràsits de les males praxis, les distraccions, una imprudència, les confusions o la inevitable mala fe, troben el seu espai en els àmbits més diversos.

Amb ben poca cosa n’hi ha prou per tenir un accident, perdre una persona important, veure retornar un somni cap a la nit més infinita i més presó, presenciar com actes que s’esperaven quasi bé eterns resulten efímers o arribar a un clot capaç de fer malbé la direcció de qualsevol vehicle, per robust que aquest sigui.

I darrerament es fa aparent que aquesta mala sort està campant amb total llibertat. Tenim una economia desintegrant-se a marxes forçades i, el que és pitjor, arrossegant el poble cap a un declivi accelerat, una pèrdua alarmant del que anomenaven societat del benestar (que tot i que no era ben bé tal, ja era alguna cosa) i un panorama esbossant-se mitjançant el blanc i negre del dol més estricte.

És una deserció en tota regla. Els que, des del seu altell, podrien enfrontar-se amb les grans xifres tenen les mans lligades per la incompetència i un adoctrinament basat en una ideologia d’anada i tornada, de prometences incomplertes i de canvis d’humor i d’ètica preocupants. I entre la resta, les promeses d’aquesta terra s’estan esgotant i solament resta temor i un sòl àrid on no hi creix l’esperança.

Tot ve de cop.

Ara només faltava que els designis del foc s’encapritxessin d’aquesta alteració i volguessin participar-hi amb l’animació del seu guspireig, com ha passat a l’Alt Empordà.

Cada cop que percebem que el vas ja està ple, un nou raig hi és abocat. I les parets del got no paren de créixer, sense aturador per ser capaces de contenir el volum de tanta dissort.

Fins i tot les notícies que haurien d’ésser positives estan vinculades a la foscor i a la pesadesa d’aquest estat d’ànim.

L’altre dia mateix, es feia pública una estadística que deia que els divorcis durant l’any 2011 havien disminuït a Espanya fins a assolir els nivells de fa deu anys (una baixada del 2,3% respecte els valors de 2010).

Ara bé, tots els medis que donaven aquesta informació s’espavilaven a afegir que el motiu era clar: pagar advocats, despeses judicials i dos habitatges és car. Totalment inassumible, immersos en un estat com l’actual.

O sigui que si algú havia tingut la impressió que la gent tenia ara més paciència a l’hora de repensar-se el deixar de conviure amb la persona que un dia havia estimat (o estimava), que baixi del burro.

Aquesta crisi i els experts que l’analitzen eliminen qualsevol possibilitat que ens enganyem, il·lusos de nosaltres, amb notícies que no siguin funestes del tot.