Opinadors

La setmana passada, em cridà profundament l’atenció la carta d’opinió que sota el títol “Limitat en intel·ligència” va publicar al setmanari El Vallenc l’amic Josep Maria Inglés.

En ella, explicava que algú l’havia criticat perquè escrivia regularment a aquest mitjà sense, segons aquest algú, tenir prou coneixements o estudis per fer-ho.

No puc estar-me’n de contestar.

Primerament, considero que el senyor Inglés no desmereix en absolut a cap de les altres persones que donem la nostra opinió en aquest mitjà. La seva és una explicació vertadera, motivada, afectiva, basada en l’experiència d’una persona coneguda i estimada en els amplis cercles vallencs i comarcals en què es mou.

L’escriptura és, molts cops, un percentatge determinat de tècnica i un altre percentatge d’emocions, de subjectivitat.

La primera part l’han de valorar els entesos (de debò) o bé el gust de cadascú per una forma determinada d’expressar-se.

La segona part, però, és tan sincera que no admet altre mèrit que aplaudir l’obertura de l’emissor. Les vivències escrites en primera persona són el millor reflex d’aquesta component. I d’això el senyor Inglés en fa ús perfectament.

I és que som molts els que n’estem fins més amunt d’especialistes “en general”. Gent que es creu en el dret de jutjar sobre qualsevol tema (ja sigui sobre la capacitat d’algú per escriure en un setmanari, sobre l’intel·lecte de l’altre, sobre qui ha d’ésser elevat en l’escala del mèrit social, sobre el zel de les formigues faraones o bé del tigre siberià, sobre política equatoriana o sobre enginyeria nuclear), per allunyats que n’estiguin de les bases reguladores.

Si ho fessin amb fonament, cap problema. Però es dediquen a emetre deliberadament crítiques de tot, ja sigui per desestabilitzar (en el grau que puguin) o bé simplement per alliberar la seva ràbia o les seves frustracions a través del dard de verí que escupen.

Habitualment, aquestes persones són les mateixes que, després de tirar la pedra, amaguen la mà o reüllen cap al costat. La culpa sempre serà de l’altre i l’autocrítica esdevindrà el camp minat pels artefactes que si detonessin podrien obligar-los a actuar. Res més lluny de la seva intenció.

Per això s’està millor a un marge, des de la barrera, a veure-les venir sense immiscir-se per res més que no sigui l’abocament a distància d’uns fems que no abonen pas.

Ja fa anys que corre un acudit gràfic en què es plasma l’estereotip espanyol d’organització del treball: consisteix en una persona que està amb la pala cavant i, envoltant-la, un coordinador, un director general, un gerent, dos enginyers, l’advocat, un encarregat de màrqueting i un cap de projecte que se la miren i dirigeixen.

Doncs com això, també és usual que en aquest país tinguem quinze individus (o més) que critiquen per cada un que actua.

Així és molt complicat aixecar una societat que se’n surti amb eficiència.

Per acabar, permetin-me dos modestos consells (de cara, això sempre).

Per als senyors i senyores que tenen el vici de xerrar amb malícia: abans d’alliberar acusacions sobreres o rumors (que són el contaminant més perillós que hi pot haver en un ambient), posin-se en el lloc de l’altre. Si pensen que farien quelcom millor, facin-ho; si creuen que l’altre és pitjor, il·luminin-lo amb el seu exemple.

I per a l’amic Josep Maria Inglés: continuï donant la seva opinió amable i entusiasta, al marge de comentaris forassenyats de personatges llestos en excés. I és que l’escriptor polonès Stanislaw Jerzy Lec ja deia que “la primera obligació de la intel·ligència és desconfiar d’ella mateixa”.