Que hi ha algú?

Mirem a cantó i cantó… Que hi ha algú?
Però en moments com aquests és quan les respostes són esquives, i el silenci és a vegades quelcom més que un bon aliat. No obtindrem pas fàcilment resposta.

Estem en temps complicats. Hem quedat immersos en plena època de dubtes; de canvis que han vingut i d’altres que queden encara per arribar.
És ara quan ens convindria tastar l’empenta dels que quan les coses rodaven soles s’autoanomenaven líders. Però ara no hi són, emmudits per una incapacitat recentment apareguda o, potser, per la mateixa que havien vestit sempre i havia quedat dissimulada.

Cal un canvi dràstic. Això ho sap tothom i és profecia.
Durant els darrers anys l’economia mundial es limità a deixar-se endur pel tobogan d’una bonança construïda a partir d’un estat d’excepció. Ens havíem acostumat a viure amb unes comoditats i uns luxes inusuals, extraordinaris.
Això no obstant, el més dur no és adquirir alguna cosa (ja sigui quelcom material o un hàbit), sinó mantenir-la. I el sobrecost d’haver assimilat com a corrent un fet que era anormal, sumat al preu addicional d’haver de mantenir el nou ritme de vida, va posar el llistó molt alt. Excessivament alt.

Ara és l’hora de redreçar la situació. Costarà, tanmateix.
Dels nostres estimadíssims polítics i capdavanters per l’estil, ja hem vist que no ens en podem refiar gaire. Només estan interessats per la particular quota de poder i no escolten la veu del poble.
Per tant, les regnes hauran d’ésser preses inexorablement per tots nosaltres, pel públic d’entrada general. Si volem treballar ens haurem de buscar el propi treball...

I refer-nos d’aquesta emboscada del destí comportarà un canvi social, un gir de mentalitat.
Potser ha arribat el punt de trencament en què no podrem seguir arrecerats a la comoditat de l’anonimat, passant passivament les fulles d’un diari tot lamentant-nos de com de malament va tot el món sencer o que no hi surten impreses ni tan sols dignes ofertes de treball.
A partir d’ara és possible que només puguem confiar en nosaltres mateixos (no com a individualitats, sinó com a societat).

Aquest país (sigui quin sigui), fa massa que està aturat esperant les iniciatives de les multinacionals o dels grans empresaris. I amb la nova conjuntura mundial, possiblement un poble que el somni de la seva gent jove sigui esdevenir funcionaris, com és el cas, està oposicionant directament al fracàs.

Si no volem seguir el fil d’un sistema que no ens plau, podem estirar les idees i assumir el risc de l’emprenedoria.
Sense dubte aquest ha d’ésser el camí. Ara que no tenim més pisos a alçar i tampoc som líders ni extremadament competitius en res de res, no posseïm el que ens podria diferenciar o atorgar-nos un forat de mercat. Només queda un trajecte sencer per marcar; ple de possibilitats, probabilitats i temors.

És cert que el fet emprenedor està subjecte a una sèrie de requeriments. A vegades no solament n’hi ha prou amb una bona idea, sinó que també compten els mecanismes de mercat, la sort i, sobretot, conèixer molt bé el que cerca el possible comprador del bé/servei ofert.
Però és un univers obert. Des de la millora de productes ja existents a la creació de nous conceptes. I la inspiració ens ha d’arreplegar mentre estiguem treballant per obtenir fruits.

Hi ha mil exemples de gent que s’ha arriscat i ha obtingut recompensa.
Un és el de l’empresa Swatch, que en un moment que la competència japonesa li feia perdre mercat, va saber adaptar-se i assolir una clara innovació de producte (ús de materials barats que permetien múltiples formes i colors, reducció de components…), de procés (producció a gran escala), de màrqueting (producte fàcilment reconeixible, personalitzable, concebuts com un complement de moda més, amb una cadena de franquícies…) i com a organització (creació de centres de disseny i la instauració d’una cultura de millora contínua).
O l’exemple de la totpoderosa Apple: qui ens hauria dit fa uns anys que un ítem com l’”antic” iPod o el recent iPad serien objectes quotidians i imprescindibles per a tanta i tanta gent? Més que crear una joguina electrònica, han creat una necessitat que no existia pas abans.

L’horitzó és llunyà; i això és un impediment (hi ha moltes passes a recórrer), però també una oportunitat (en la distància hi caben tots els somnis).
I ara, qui és el pròxim que s’anima?