16 de jul. 2010

Anhels col·lectius

Tots tenim anhels. Alguns són perfectament confessables; altres, més que això, poden ésser considerats gairebé universals (tenir salut, una família feliç, comoditat econòmica...); i també n’hi ha que ens els hem de guardar sota clau i formen part de l’àmbit dels secrets, ja sigui perquè la rauxa supera la racionalitat que fa que ens n’avergonyim o perquè involucren altres persones.

En tots els casos, això no obstant, aquests afanys esdevindran diana, un punt en el camí que ens senyali cap on hem de dirigir-nos, l’objectiu final cap a on expressar els nostres esforços.
Quan els abastem, si és que ho acabem fent, justificarem moltes de les nostres accions mitjançant la recompensa de l’èxit.

Una altra de les classificacions en què podem subdividir, al seu torn, els somnis és en si són individuals (personals i intransferibles) o bé són col·lectius (els participants són un poble, un país o una agrupació de persones).

Precisament d’aquestes ambicions grupals n’hem tingut aquests últims dies dos exemples.
A pesar de la calor regnant, la gent ha sortit al carrer o s’ha reunit en locals públics per viure’ls.
Em refereixo al Mundial de futbol que diumenge passat s’acabà a Sud-àfrica i a la manifestació del dia 10 a Barcelona per contestar a l’absurditat de la relació actual entre Catalunya i Espanya.

I és que els somnis compartits tenen una particularitat excepcional. Si a nivell individual demanden el nostre esforç per poder-se complir, quan és el torn dels desitjos col·lectius les coses canvien enormement. Existeix un mecanisme original que els regula.
I els dos casos que hem esmentat anteriorment no fan res més que confirmar aquest extrem.

En l’exemple futbolístic, el paper dels aficionats de qualsevol selecció és totalment secundari, passiu (bàsicament, seure al sofà amb el got a la mà i cridar) ; però la motivació que hi posen i la il·lusió sumada de tota una considerable població els empeny fins a autoconvèncer-los que són el dotzè jugador.
És una forma bona com una altra de descarregar adrenalina, encara que la recompensa (en aquest cas, la copa del món) acabarà passant irremeiablement de llarg de les seves mans, hagin guanyat o hagin perdut, i s’hauran de conformar amb un estadi d’eufòria passatgera, amb data de caducitat.
Sense dubte, fins i tot el premi més elevat serà de consolació.

Pel que fa a la manifestació contra la decisió del Tribunal Constitucional espanyol que tingué lloc dissabte passat a Barcelona, es pot veure igualment (tot i que a alguns no els faci el pes) com una voluntat cooperativa. I com a tal, té un segell característic, per bé que amb un matís diferent que en el cas del futbol.
En aquest episodi, es fa patent la voluntat d’un poble de canviar les coses. I l’afer s’expressa d’una manera que, encara que podria ser indubtablement més productiva que la personalització/alienació en un equip esportiu (aquí no hi ha 11 actors principals i molts de secundaris, sinó que teòricament tots són protagonistes), tampoc no es pot considerar ben bé treballar d’una forma completa ni avançar amb pas ferm cap a l’objectiu proposat.
Dissabte la gent va dir-hi la seva, però els que els havien d’escoltar resulta que anaven encapçalant la marxa; i són els mateixos que ara es faran els indignats i demà negociaran a la baixa la part del pastís que la resta de catalans els haurem deixat en préstec.
Per això a data d’avui és un interrogant si el crit de la gent arribà correctament a destinació. Tant de bo tingui la transcendència que es mereix!

Per motius com aquests el món de les aspiracions col·lectives és tan complex.
Quan el desig es compleix no omple ni deixa un rastre personal, més enllà del record d’una situació segurament compartida; però quan no es compleix deixa una angúnia comparable a la de no haver aconseguit fer realitat un anhel personal.

A sobre, per acabar d’embolicar la troca, nosaltres, a més, continuarem de moment sense ni tan sols una selecció nacional per desfogar-nos.
I així, anant veient passar oportunitats...

1 comentari:

JJMiracle ha dit...

Molts polítics hi eren perquè creien que "hi havien de ser", perquè el poble els ho demanava. Però potser hauria anat més bé que no hi fossin. Al cap i a la fi, només hi van anar a fer-se la foto. D'aquí a poc temps pensarem què en queda, de la manifestació.