27 de jul. 2010

Gratis

Fa uns dies, a França, seguint el fil d’un petit incident de trànsit, es descobrí un cas que, si més no, ens hauria de cridar l’atenció a tots.
El passat abril, el senyor Lies Hebbadj convocà una roda de premsa per denunciar que la seva parella havia estat injustament multada per conduir amb el niqab posat. Quan la policia va decidir seguir el fil de la denúncia, descobrí que l’home en qüestió duia una quàdruple vida consentida, amb quatre famílies simultànies que, per més inri, gairebé convivien en quatre cases adossades, una al costat de l’altra.

Ara bé, la poligàmia no és el que hauria de fer-nos posar el crit el cel. Com a mínim des de l’instant que les autoritats es van assabentar que aquest home rebia mensualment en concepte d’ajudes familiars una autèntica fortuna de l’Estat francès (concretament, 175.000 euros en tres anys).

Amb l’actual crisi molts països han hagut de retallar en conceptes socials (per exemple, la tant comentada estisorada d’en Zapatero). I des d’aquella utopia que ens venien com a Estat del Benestar (terme només superat per l’encara més abstracta Aliança de Civilitzacions) és una vertadera llàstima haver de prescindir de privilegis per als menys afavorits (una nova denominació rebuscada!).
Però benvingut sigui el fet si ha de servir-nos de reflexió, per parar-nos a pensar un moment abans de reemprendre de nou el camí. L’error no és un mal, sinó una oportunitat de millora.

En els temps de “bonança” vam exercir de “nous rics”. Ens pensàvem que aquella situació irreal, inflada, de préstecs fàcils i de totxanes d’or, havia de durar per sempre més.
I els governs es van omplir d’aquest optimisme per mostrar l’ajuda social com un dret de qui la rebia, en comptes d’un deure del que la donava.
Amb això van començar els malentesos, la petició nerviosa i el fal·laç argument de si no em donen l’ajuda, hauré de robar.
Gent que tenia la solidaritat com a mode de supervivència, que ni tan sols li passava pel cap treballar perquè ja existia qui solucionava la vida seva i de la seva família.
I si no estaves d’acord amb alguns dels postulats radicals d’aquestes polítiques “neocomunistes” estaves condemnat a esdevenir un abominable i insolidari capitalista.

Si el món fos ideal, tot això estaria molt bé. Però recents estudis científics i circenses demostren que no ho és. Ni tan sols la seva òrbita gira amb la precisió integral que crèiem.
Quan les coses van mal dades, cal arribar a un compromís entre el luxe i una existència de mínims. I els espècimens paràsits que han sorgit i continuaran sorgint han fet fallar el sistema. Això és un fet i cal reflexionar-hi.

Ara, per solucionar-ho, no solament s’han hagut d’eliminar moltes d’aquestes prestacions, sinó que els nous afegitons monetaris (increments d’IVA, electricitat, etc.) faran que tots en paguem els plats trencats. I, per acabar-ho d’adobar, contínuament sorgeixen els rumors d’encara nous possibles inputs econòmics per a curar els errors de l’Administració (per exemple, el debat interminable del copagament sanitari).

Ajudar els demés i actuar conjuntament els uns amb els altres com la societat que som ha d’ésser indubtablement un dels pilars de la raça humana. Això és innegociable. Però sempre amb la responsabilitat per endavant, tant la pròpia com la responsabilitat compartida del Bé Comú.
Tanmateix, no hi ha d’haver res gratuït. Si no, no estem fent altra cosa que organitzar un decorat irreal que ofrenarà un instant d’alegria al desvalgut. Però serà fugaç. Quan la fira es desmunti quedarà el mateix paisatge erm i desolador d’abans.
Es tracta de donar una canya a qui ho necessiti; no pas un peix.

Tot val i tot costa. No seria de justícia que, en igualtat de context geogràfic i social, tinguessin exactament el mateix una persona que ha hagut de treballar de sol a sol tota la vida que una que no ha donat mai un sol cop; per molt que hagi estat partícip d’un estat que patrocina les desigualtats.