Alan

Diuen que una imatge val més que mil paraules. I s’hauria de discutir si això és cert quan s’hagin

acabat d’escoltar les mil paraules senceres; però com que avui el món va accelerat i sembla que costi trobar el temps per tal atenció, és més fàcil estar d’acord amb l’afirmació inicial.

Per tant, és innegable que la fotografia del petit Alan Kurdi (o Aylan Kurdi, segons algunes fonts) de cara a la sorra de la riba que havia jugat a ésser la Riba que encara no li pertocava ha trastocat moltes mentalitats. I amb raó.

És colpidora, indecent, juga amb els fils que crèiem tan controlats que manegen allò que hem esdevingut i ens obliga a fitar aquella altra cara del mirall que moltes vegades salpebrem de penombra perquè el seu gust excessiu passi desapercebut.

Sabíem que teníem un problema. Ara, a més, ho hem vist.

Existeixen moltes maneres de regalar una dosi de realitat a un individu en concret o a la humanitat en general.

Potser els exemples més remots dels quals ens en queda una constància fefaent són les pintures prehistòriques que els primers homínids plasmaven a les roques. Un crit de “Jo vaig ser aquí” molt diferent al que fan alguns homínids d’avui en dia sobre les portes dels lavabos públics o les parets d’altri. Els nostres avantpassats llunyans no en tenien prou de marcar la seva presència, sinó que també volien regalar a la posteritat la seva obra, que en aquell moment no havia trobat altra expressió que la caça o la consecució dels seus hàbits quotidians.

Posteriorment, fent un salt en el temps (o més aviat una colla de saltirons que ens portin a diferents espais temporals) ens topem amb les diferents escoles de Filosofia. Amb els seus innumerables enfocaments per donar forma en un context purament científic i fer generalitzable la Veritat, aquella realitat última al voltant de la qual orbiten totes les altres certeses.

I a partir d’aquí una presència constant d’aquesta recerca en el nostre dia a dia: la Justícia (que es faci complir allò que pertoca per mantenir una ètica que iguali a tots els ciutadans), el Periodisme (difondre allò que passa d’una forma global), la Pintura (l’intent de retratar instants per evitar que se’ls empassi el maquiavel·lisme del temps), la Sociologia (la Veritat de l’ara i aquí en aquest context per a un grup de gent determinat), la Fotografia (l’art que testimonia d’una forma democràtica, a l’abast de tothom, allò que ocorre a les vides de cadascú), etc.

És clar que s’ha de comptar que de sempre hi han hagut aquelles persones que volen conèixer la realitat i aquelles que no.

Aquest darrer grup de la societat pot optar per aquesta opció pels mètodes més diversos, alguns perfectament lícits i altres més discutibles (des del “no ho vull veure per no patir” d’algú o el “però jo per molt que hi pensi no ho arreglaré”, fins els grisos “mentre no em toqui a mi” o el “tant me fa” d’altres).

Això no obstant, a vegades hi ha llasts que enfonsen qualsevol resistència; per molt optimitzada que estigui la quilla de la nau. I la foto d’en Alan ha estat un d’aquests casos.
Com aquell despertador que de tant en tant sona, furiós, per fer-nos obrir els ulls i contemplar amb tots els sentits el malson.

Octubre

Sento recordar-ho, però ja som setembre... aquell mes per a molta gent fatídic en què s’acostuma a dir

que tot torna a les grapes de la inexorable normalitat. Per aquestes dates les vacances s’acaben per a la majoria de població i els anuncis de la tornada a l’escola suposen un avís amenaçador per tothom, no únicament per als menuts de la casa.

Certament, moltes de les idees revolucionàries que teníem per a les estones d’oci, aquells temes de lleure que havíem de reprendre “quan tinguem una estoneta” o aquell lloc subratllat en la llibreta d’indrets que cal mirar perquè pot ser que hi hagi enterrat el nostre tresor, es quedaran uns mesos en stand-by.

Això no obstant, és una deserció momentània. Val la pena que deixem aquests “pendents” ben anotats en els esbossos que han de servir com a martell per rompre la dura monotonia el proper cop que percebem que una estoneta se’ns posa bé per fer d’escarpa.

Sí, efectivament el setembre és una continuació; però alhora és també un començament que no podem (si així ho volem) desaprofitar.

I és que hi ha maneres i maneres de fer la “mateixa” cosa. No s’hi val a queixar-se que tot és sempre igual mentre ens obstinem a realitzar-ho amb idèntic procediment un cop rere l’altre.

Viktor Frankl deia que “quan ja no som capaços de canviar una situació, ens trobem davant el desafiament de canviar-nos a nosaltres mateixos”. És la gran màgia d’ésser els propietaris absoluts del nostre locus intern. Encara que un factor ens vingui definit externament som prou poderosos com per donar-li un petit gir, manipular-lo, veure-hi la finalitat del perquè ho fem o, en última instància, rebutjar-ho.

És clar que això comporta un treball personal que ningú ha dit que hagi de ser fàcil. La rutina, apart d’enredar-nos entre els seus fils, també ens encomana de l’èter del conformisme. I trencar qualsevol inèrcia, allò que fa que ens moguem sense esforç (ni motivació, potser) sol·licita un treball extra i exigent.

Per això és l’hora de posar-nos de mans a l’obra. Anotar en majúscules uns objectius (en els àmbits que vulguem: el personal, el professional, el social...) i fer que les accions de la nostra existència ballin al ritme de la música que aquests imposaran.

El ritme, aquest “1, 2, 3, 1, 2, 3... i tornar a començar”, serà el pilot automàtic que ens mantingui en la direcció desitjada a pesar de les turbulències que de ben segur arribaran per provar de modificar el nostre rumb. Allò que ens dugui a justificar mitjançant exàmens interns periòdics tot el que fem. I autoritzar-nos-ho segons la seva afinitat amb allò que vam decidir que seríem.

Això fa que el mes a témer no sigui pas el setembre, aquesta innocent catifa sobre la qual dipositarem esperances, anhels i, tant de bo, algun canvi per a millor.

En realitat, el mes que hauria d’espantar és l’octubre. Serà aquest el que ens durà les primeres notes sobre com de bé ho estem fent; i el que ens pot renyar per haver-nos rendit o estar-nos fent trampes a nosaltres mateixos.

Fronteres

Estem vivint amb una inusitada naturalitat un moment de grans canvis, de fets que sacsegen els

nostres dies i els jorns per venir.

I segurament sí que ens n’adonem. Però la pressa i la força d’aquest corrent inaplaçable i tossut causa que no ens puguem aturar a pensar ni en les repercussions de tot plegat, ni sapiguem posar-nos prou en el lloc de tota la gent que pateix, ni (i això és el pitjor) siguem capaços de trobar solucions per remeiar-ho.

Les fileres interminables de persones arribant a la utopia d’aquella Europa somiada que probablement mai arribaran a veure amb la bonhomia promesa és avui una tràgica realitat. Famílies senceres o fantasiosos solitaris que en comptes de trobar la imatge que l’anhel els havia ensenyat es topen amb un continent incapaç d’acollir-los amb la decència que es mereixen o, fins i tot, amb la sensació que ni governs ni habitants tenen gaires ganes de facilitar-los quelcom que no hauria d’ésser una demanda, sinó un dret d’allò més bàsic. Pura i simple humanitat, res més.

Ningú demana altra cosa. Gairebé ningú ofereix ni això.

Fan feredat les imatges que ens ofereixen aquests jorns els que proven a la desesperada de dur a bon terme la migració. Cares a pesar de tot felices d’arribar a l’objectiu, tot i que segurament encara no són del tot conscients del que els espera.

I el primer que acostumen a fer és punxar la zòdiac amb la qual han arribat, perquè ningú els pugui remolcar de tornada al lloc del que han vingut. Tota una declaració d’intencions: aquest és ara el seu lloc; no l’han triat, sinó que les circumstàncies extremes d’un país en guerra o una contrada on la fam és l’única llei els han empès fins aquí.

I ningú és més “d’aquí” que ells o qualsevol altre. Tot i que trobaran amb amargor un grapat de persones de les més diverses procedències que miraran d’imposar unes fronteres inventades com aquell sistema irracional i inhumà d’exclusió que així troba coartada per reivindicar-se amb impunitat. Glopejades d’un sentiment de superioritat moral que escampen com un verí perillosament encomanadís.

No. Ells no únicament s’aniran trobant barreres físiques (quilòmetres esgotadors, tanques massa altes, camins pedregosos, papers ideats que faran de clau inexpugnable, una meteorologia a vegades inclement...), sinó també barricades construïdes per la poca empatia dels seus congèneres.

I és que en molts llocs la migració mai acaba, i certes persones que hi arriben sempre estaran condemnades a sentir-se immigrants.

S’ha vist en els malaurat episodi de violència que hi va haver fa unes setmanes a Salou.

Evidentment, els aldarulls que causaren la comunitat senegalesa són totalment reprovables; però també ho són els comentaris de molta gent “d’aquí” per referir-se a aquests.

Ha d’ésser molt dur que persones que han nascut a Catalunya (o que fins i tot porten dues o tres generacions aquí) hagin de sentir-se diferents en base al seu origen o al seu color de pell. I que un país que hauria d’estar tan avesat a les migracions no hagi après encara res de res.

Resulta que una persona que va arribar a Salou des de Baena durant els  anys seixanta ho va fer amb valentia per guanyar-se la vida (igual que els catalans i els espanyols que els últims anys han hagut de viatjar fora pel mateix motiu); però en canvi algú que vingué de Senegal hi ha qui considera que hauria d’haver-se quedat al lloc on van néixer els seus avantpassats, encara que allà no hi hagi oportunitats.

És cert que tenim (a nivell global) una dificultat amb la gestió dels fluxos migratoris. Però potser no té solució si abans no resolem (a nivell individual o com a societat) algun altre problema, i greu, que tenim. 

La cançó de l'estiu

Sembla que els darrers anys s’està perdent una mica aquella tradició tan típica quan arribava aquesta

època de proposar una “cançó de l’estiu”. Aquella que s’escoltava arreu i esdevenia la banda sonora de les aventures i desventures que tenien lloc entremig de la calor.

No crec que aquest fet que últimament no es decreti d’una forma tan clara com abans un tema que exerceixi d’himne estiuenc sigui així perquè la qualitat de la música que actualment es compon hagi minvat. De fet, encara que en general des de fa una temporada crec que és així i els discos avui no són res de l’altre món, les “cançons de l’estiu” mai s’havien caracteritzat precisament per la seva excel·lència. Si de cas eren “enganxoses”, “encomanadisses”, “amb ritme”, “fresques” o qualsevol altre eufemisme que fes innecessària i obviable la valoració qualitativa de l’obra. Només cal repassar el llistat històric de hits (començant per “La barbacoa” o altres perles per l’estil) per entendre aquest fet.

Ara bé, pel que sí servien aquelles cançons que es convertien en el fil musical d’un fragment concret de vida era per posar fites a la particular història de cadascú. I també per poder visualitzar l’evolució que hem practicat.

Això sol ja els dóna un incomptable valor.

Així, per exemple, és molt corrent que quan escoltem, una temporada després, una música que durant un temps ens havia encantat maleïm el nostre mal gust i en reneguem totalment.

Els gustos canvien, evolucionen; talment com ho fa el sabor d’un bon vi al fons del celler. De mica en mica es va creant un pòsit que es decanta al fons del recipient, allà on la marea del líquid és immutable i les coses són per sempre.

Per això només algunes melodies queden lligades durant tota l’existència a la nostra afinitat. Són aquelles que esdevenen les cançons de la nostra vida (i que generalment no seran gaires). La resta són passatgeres.

Tot i així, no es pot menysprear el valor d’aquells temes musicals que, encara que amb una data de caducitat predefinida, serveixen momentàniament per formar un ancoratge emocional que ens connecta amb un temps determinat en què visquérem certes vivències; experiències bones o no tant que, inexorablement, ens feren madurar o adonar-nos-en de quelcom.

En sentir-los, el cervell es connecta amb el record i acabem navegant per un dels meandres que conformen el mateix riu del que hem estat, som i serem. Paisatges ben diferents conformats per una mateixa aigua.

Pedres

Aquests dies s’ha commemorat el setantè aniversari del llançament de Little Boy, la bomba nuclearEnola Gay per esclatar tràgicament sobre Hiroshima. Un d’aquells records que la humanitat mai voldria haver de tenir, però que malauradament es repeteixen (i pel que sembla, lamentablement ho continuaran fent).

que sorgí de l’avió B-29 batejat com a

Tant de temps després, el seu devastador efecte continua ben viu, impertèrrit davant l’allau de plors que ha provocat. Com un fosc vel que cobreix les víctimes, els seus familiars i encara la marca d’un error que hauria de tintar amb el color de la vergonya per sempre més l’espècie humana.

Però no només per això la Hiroshima d’aquell 1945 continua ben present. També perquè molts dels seus efectes continuen actius o amenaçadorament latents els dies d’avui.

Els hibakusha, que és com es coneix en japonès les persones que foren bombardejades, continuen portant o fins i tot desenvolupant ara malalties relacionades amb l’exposició a la substància radioactiva: leucèmia i diversos tipus de càncer, aberracions cromosòmiques, electroforesi de les proteïnes, polimorfisme a l’ADN, infarts cerebrals, problemes de ronyó... Una macabra llista “consentida” per alguns dels insignes científics que foren els pares de la maleïda criatura (entre d’altres, Walter Oppenheimer, John von Neumann o Enrico Fermi).

En general, si ens poséssim a llistar els actes o les dates que s’organitzen al llarg d’un any per commemorar quelcom, tinc la impressió que ens emportaríem una sorpresa desagradable. I és que la majoria tenen com a finalitat retornar a la memòria esdeveniments luctuosos (com per exemple aquest del Japó) o bé conscienciar-nos perquè no duem a terme mals comportaments que ja hauríem d’estar evitant (per exemple amb coses com el Dia Internacional del Medi Ambient, que encara és necessari per conscienciar-nos d’un respecte que hauríem de dur incorporat de sèrie).

Tanmateix, és important que de tant en tant ens transportin a la memòria els errors que, individualment o d’una forma col·lectiva, un dia vam cometre. Per aprendre’n i que, si es donen circumstàncies que ens aboquen cap a l’embut d’una situació semblant, sapiguem actuar d’una forma ben diferent.

Que ja és àmpliament conegut allò d’ensopegar i de tornar-se a aixecar, però no per això deixa d’ésser menys vàlid.

Tanmateix, encara que sabem que l’esgarrapada d’una caiguda no ens deixarà fora de joc, bé és cert que tampoc no cal abusar; i qualsevol sot que el GPS de l’experiència ens pugui avisar i estalviar serà benvingut.

Ara bé, no podem pecar d’ingenus i creure que tothom seguirà aquesta màxima d’intentar no repetir errors. Si això tingués un àmbit d’aplicació universal, no seriem espectadors dels actes de tots aquests personatges que s’entesten a provar (i el que és pitjor, a fer-nos provar als que no ho havíem demanat) un cop darrere un altre la maleïda pedra del camí.

Per exemple, setanta anys després d’Hiroshima l’armament nuclear encara existeix; i les batalles, profuses i colonitzadores de tots els continents, són el pa que cada dia ens continuen posant a la boca per força.

És clar que, això de posar “normes” a la guerra, seria com eliminar un dels rocs més grossos que ha tingut la història. I a molta gent, malauradament, li agrada o li interessa veure com altres cauen.