Pedres

Aquests dies s’ha commemorat el setantè aniversari del llançament de Little Boy, la bomba nuclearEnola Gay per esclatar tràgicament sobre Hiroshima. Un d’aquells records que la humanitat mai voldria haver de tenir, però que malauradament es repeteixen (i pel que sembla, lamentablement ho continuaran fent).

que sorgí de l’avió B-29 batejat com a

Tant de temps després, el seu devastador efecte continua ben viu, impertèrrit davant l’allau de plors que ha provocat. Com un fosc vel que cobreix les víctimes, els seus familiars i encara la marca d’un error que hauria de tintar amb el color de la vergonya per sempre més l’espècie humana.

Però no només per això la Hiroshima d’aquell 1945 continua ben present. També perquè molts dels seus efectes continuen actius o amenaçadorament latents els dies d’avui.

Els hibakusha, que és com es coneix en japonès les persones que foren bombardejades, continuen portant o fins i tot desenvolupant ara malalties relacionades amb l’exposició a la substància radioactiva: leucèmia i diversos tipus de càncer, aberracions cromosòmiques, electroforesi de les proteïnes, polimorfisme a l’ADN, infarts cerebrals, problemes de ronyó... Una macabra llista “consentida” per alguns dels insignes científics que foren els pares de la maleïda criatura (entre d’altres, Walter Oppenheimer, John von Neumann o Enrico Fermi).

En general, si ens poséssim a llistar els actes o les dates que s’organitzen al llarg d’un any per commemorar quelcom, tinc la impressió que ens emportaríem una sorpresa desagradable. I és que la majoria tenen com a finalitat retornar a la memòria esdeveniments luctuosos (com per exemple aquest del Japó) o bé conscienciar-nos perquè no duem a terme mals comportaments que ja hauríem d’estar evitant (per exemple amb coses com el Dia Internacional del Medi Ambient, que encara és necessari per conscienciar-nos d’un respecte que hauríem de dur incorporat de sèrie).

Tanmateix, és important que de tant en tant ens transportin a la memòria els errors que, individualment o d’una forma col·lectiva, un dia vam cometre. Per aprendre’n i que, si es donen circumstàncies que ens aboquen cap a l’embut d’una situació semblant, sapiguem actuar d’una forma ben diferent.

Que ja és àmpliament conegut allò d’ensopegar i de tornar-se a aixecar, però no per això deixa d’ésser menys vàlid.

Tanmateix, encara que sabem que l’esgarrapada d’una caiguda no ens deixarà fora de joc, bé és cert que tampoc no cal abusar; i qualsevol sot que el GPS de l’experiència ens pugui avisar i estalviar serà benvingut.

Ara bé, no podem pecar d’ingenus i creure que tothom seguirà aquesta màxima d’intentar no repetir errors. Si això tingués un àmbit d’aplicació universal, no seriem espectadors dels actes de tots aquests personatges que s’entesten a provar (i el que és pitjor, a fer-nos provar als que no ho havíem demanat) un cop darrere un altre la maleïda pedra del camí.

Per exemple, setanta anys després d’Hiroshima l’armament nuclear encara existeix; i les batalles, profuses i colonitzadores de tots els continents, són el pa que cada dia ens continuen posant a la boca per força.

És clar que, això de posar “normes” a la guerra, seria com eliminar un dels rocs més grossos que ha tingut la història. I a molta gent, malauradament, li agrada o li interessa veure com altres cauen.