Alan

Diuen que una imatge val més que mil paraules. I s’hauria de discutir si això és cert quan s’hagin

acabat d’escoltar les mil paraules senceres; però com que avui el món va accelerat i sembla que costi trobar el temps per tal atenció, és més fàcil estar d’acord amb l’afirmació inicial.

Per tant, és innegable que la fotografia del petit Alan Kurdi (o Aylan Kurdi, segons algunes fonts) de cara a la sorra de la riba que havia jugat a ésser la Riba que encara no li pertocava ha trastocat moltes mentalitats. I amb raó.

És colpidora, indecent, juga amb els fils que crèiem tan controlats que manegen allò que hem esdevingut i ens obliga a fitar aquella altra cara del mirall que moltes vegades salpebrem de penombra perquè el seu gust excessiu passi desapercebut.

Sabíem que teníem un problema. Ara, a més, ho hem vist.

Existeixen moltes maneres de regalar una dosi de realitat a un individu en concret o a la humanitat en general.

Potser els exemples més remots dels quals ens en queda una constància fefaent són les pintures prehistòriques que els primers homínids plasmaven a les roques. Un crit de “Jo vaig ser aquí” molt diferent al que fan alguns homínids d’avui en dia sobre les portes dels lavabos públics o les parets d’altri. Els nostres avantpassats llunyans no en tenien prou de marcar la seva presència, sinó que també volien regalar a la posteritat la seva obra, que en aquell moment no havia trobat altra expressió que la caça o la consecució dels seus hàbits quotidians.

Posteriorment, fent un salt en el temps (o més aviat una colla de saltirons que ens portin a diferents espais temporals) ens topem amb les diferents escoles de Filosofia. Amb els seus innumerables enfocaments per donar forma en un context purament científic i fer generalitzable la Veritat, aquella realitat última al voltant de la qual orbiten totes les altres certeses.

I a partir d’aquí una presència constant d’aquesta recerca en el nostre dia a dia: la Justícia (que es faci complir allò que pertoca per mantenir una ètica que iguali a tots els ciutadans), el Periodisme (difondre allò que passa d’una forma global), la Pintura (l’intent de retratar instants per evitar que se’ls empassi el maquiavel·lisme del temps), la Sociologia (la Veritat de l’ara i aquí en aquest context per a un grup de gent determinat), la Fotografia (l’art que testimonia d’una forma democràtica, a l’abast de tothom, allò que ocorre a les vides de cadascú), etc.

És clar que s’ha de comptar que de sempre hi han hagut aquelles persones que volen conèixer la realitat i aquelles que no.

Aquest darrer grup de la societat pot optar per aquesta opció pels mètodes més diversos, alguns perfectament lícits i altres més discutibles (des del “no ho vull veure per no patir” d’algú o el “però jo per molt que hi pensi no ho arreglaré”, fins els grisos “mentre no em toqui a mi” o el “tant me fa” d’altres).

Això no obstant, a vegades hi ha llasts que enfonsen qualsevol resistència; per molt optimitzada que estigui la quilla de la nau. I la foto d’en Alan ha estat un d’aquests casos.
Com aquell despertador que de tant en tant sona, furiós, per fer-nos obrir els ulls i contemplar amb tots els sentits el malson.