Bona lletra

En la política catalana continua l’impàs d'espera. Quan ja fa més d'un mes de les eleccions, no
simplement encara no tenim president de la Generalitat, sinó que tot sembla tan enquistat que fa l'efecte que va per llarg.

De fet, ja fa molt de temps que el Parlament de Catalunya i la societat d'aquí en general es mouen amb un ritme extremadament pausat.

Certament, el repte és molt ambiciós i tampoc es pot fer volant. El “poc a poc i bona lletra” pren avui més sentit que mai.

Però el problema, segons el meu parer, és que els que conduïen el timó de la nau (a qui tant agraden les metàfores marineres) fins ara s'havien dignat a explicar al poble (o com a mínim a l'estrat de població que li interessés) quin era el pròxim pas. Tanmateix, ara que estem en un pic d'interès, el canvi de rasant es presenta brusc, sorprenent, més inesperat que mai. Què hi deu haver al pendent que vindrà? O millor dit, seran molt abruptes les pròximes muntanyes que, no ho dubtin, arribaran? No tenim manera de saber-ho fins que ens diguin si el pròxim moviment és dreta, esquerre, o tot recte cap avall.

En aquest moment el que pitjor podria anar seria que tot se n’anés en orris. Serien tres o quatre legislatures perdudes i els corresponents anys llençats per la borda (aquest és l'únic símil mariner que en Mas encara no ha expressat).

Els darrers governs catalans (i tota l'oposició, aquí no se'n deslliura ningú!) han basat tota l'acció en acostar-se a l'estat propi (o en criticar el procés), deixant al marge moltes de les necessitats quotidianes de la gent d'aquest país.

Però és que, des d'Espanya, el govern del Partit Popular (i a l'oposició també li ha anat perfecte) ha disfressat la seva ineptitud i la manca de respostes als problemes que no els ha resolt la millora general de la conjectura econòmica global amb una ofensiva despietada i antidemocràtica contra el "problema català". I amb aquesta cortina de fum han ocupat l'agenda de quasi bé tot el mandat.

Definitivament, quan es té la sort de trobar algú que faci de malvat, n’hi ha prou amb renegar-ne i insultar-lo per quedar com tot un senyor.

Un altre tema a discutir és per què un bon dia vam decidir que necessitàvem un estat nou.

Molta gent va ésser per una qüestió sentimental, patriòtica. Però moltes altres persones es van apuntar a desitjar la construcció d'una Catalunya independent per trencar amb tots aquells vicis perversos que havia anat adquirint la democràcia espanyola.

I resulta que abans d'aconseguir-ho ja tenim una formació de les que pretesament estan a favor de la República Catalana que posa traves perquè no accepta com a president la persona que ha estat ratificada per tres eleccions en pocs anys.

Si el país nou ha de ser com el vell, amb idèntics fantasmes i quimeres, potser no val la pena tanta feina...

Immunitat emocional

Hi ha múltiples històries que es repeteixen cíclicament. De fet, gairebé m’atreviria a afirmar que una

relació es podria classificar en base a aquells detalls que cada cert temps s’hi reprodueixen exactament igual, clavats. I, a més, encara que sembli impossible, cada cop que es produeixen no podem evitar que ens sorprenguin com si fos la primera ocasió.

Coses que són (fem) notícia per, al cap d’un temps indeterminat, perdre’s entre el fullatge dels fets quotidians. Però que quan inexorablement tornin a la palestra, esdevindran altra vegada revelació.

Això més o menys és el que està passant amb el drama dels emigrants que travessen Europa en busca de l’Alemanya somiada o, com a mínim, el lloc mínimament digne on poder muntar el refugi que els allunyi de tanta por pretèrita (que massa vegades, la maleïda, s’obstina a no marxar).

I mentre els febles fan mans i mànigues per aconseguir allò que hauria d’ésser un dret innegociable, i tot i això continuen sent el blanc de la ceguesa moral més criminal per part d’estats i algunes persones, els capitans d’aquest vaixell anomenat Europa van de deriva en deriva.

El cap de setmana passat mateix, van escenificar de nou un d’aquests cops de teatre dolent, de vodevil barat. Els presidents dels països per on transcorre l’anomenada “ruta dels Balcans” es van reunir per mirar de trobar un arranjament a la crisi d’haver de gestionar les necessitats de tanta i tanta gent que ho està passant malament. Però en comptes de trobar o acostar-se ja no a una solució, sinó a quelcom que simplement fes més lleu el dany, el que van aconseguir fou fer més patent que mai la desunió i la incapacitat davant de l’afer.

Fins al punt que hi hagueren veus, com per exemple la de Miro Cerar –Primer Ministre d’Eslovènia-, que arribaren a interrogar sobre si allò podria significar el principi de la fi de la Unió Europea com a tal.

De nou una altra d’aquestes històries que es van repetint cíclicament: els “amics” (vegi’s qualsevol tipus d’aliança) que estan molt ben avinguts quan les coses són propícies, però que desapareixen misteriosament o es fan els desentesos quan toca donar un cop de mà.

S’ha vist força, últimament. Europa és genial quan ha de rescatar els meus bancs, però quan m’exigeix el pagament del deute és una escanyapobres; o ara, quan el continent sencer s’hauria de repartir l’emergència, hi ha qui només sap mirar-se el melic i obviar qualsevol responsabilitat compartida.

Com el company que és genial per anar de copes, però que esdevé una càrrega quan està malalt i hem d’anar a comprar-li el pa.

Hi ha poca empatia, en general. Ens hem tornat freds (excepte en xarxes socials o altres “aparadors”, on allà sí gaudim exposant una façana a mida).

I si això passa (i generalitzant, insisteixo) en el terreny de les persones, ho hem de multiplicar per cent en el cas de les institucions o els governs.

Sembla com si els mals temps que hem passat autoritzin a una immunitat emocional que ho relativitza tot. I mai (mai) ens podem autoritzar a relativitzar el sofriment de ningú altre.

Històries entrellaçades

Fa unes setmanes, el programa 30 Minuts de TV3 va emetre un reportatge sobre l’arribada de

migrants que travessen el mar per arribar a una esperança simbolitzada en la costa de l’illa grega de Kos.

Es confrontaven les imatges de desesperació de sempre (gent arribant exhausta, plors de pànic o també d’agraïment, condicions indecents per acollir els nouvinguts, i ulls que fitaven el llarg camí que els quedava encara per recórrer) amb el turisme present que tradicionalment havia estat l’única procedència de les persones que arribaven temporalment a Kos. Unes imatges realment contundents que tenien la indecència de col·locar en un mateix pla el sofriment dels individus que escapaven de la paüra amb aquells que únicament cercaven una mica de relax enmig d’una vida còmoda i acomodada.

Fins i tot s’hi mostrava una senyora que, en un moment donat, exigia als immigrants que deixessin pas, ja que segons deia considerava que el passeig on estaven era “pels turistes”.

Tots nosaltres som molt comprensius. Diem entendre perfectament la situació d’extrema gravetat que viuen moltes persones. És més, en fem bandera.

Aquests dies mateix, no podem evitar deixar anar un lacònic “pobra gent...” cada cop que el televisor mostra una faç enfosquida per l’ombra de la desigualtat. Alan, sirians, un plor en una platja grega o a la frontera hongaresa... Som bona gent, i com més persones ho sàpiguen millor. Anem amb la bandera blanca alçada en senyal de Pau; com a mínim fins que algú ens en faci alguna digna d’ésser cobrada.

Això no obstant, amb bona fe no n’hi ha prou. I com en el cas de la senyora que exigia pas “pels turistes”, sovint ens molesta quan interrompen el nostre pas, sigui quin sigui el motiu, la motivació o la situació de la persona que ho fa.

Per bé o per mal, nosaltres som els protagonistes de la nostra existència.

I hi ha una virtut anomenada empatia que cal que aquells que són o se senten protagonistes tinguin per enllaçar amb els seus congèneres i no quedar aïllats. Per ancorar la seva perspectiva única i intransferible als cors d’aquells que l’envolten. I que aquesta conjunció jugui a conjugar tots els temps de la reciprocitat.

Tanmateix, sovint aquesta empatia es fa fum, esclafada sobre la rapidesa de les pròpies accions. Prou feina tenim per nosaltres mateixos en els moments que conformen una dura pendent com per tenir l’habilitat de saber multiplicar-nos per abraçar l’espai de l’altre amb ànims de pertinença.

És llavors que val la pena parar-nos, meditar, buscar el perquè últim i, tot seguit, anar a cercar els múltiples destins que podrem esbrinar encallats en els ulls dels altres.

Habitem una era que requereix un doble esforç (ja sigui a Kos, a l’Àfrica Occidental, a l’Índia, a Síria o al costat de casa). És una època de contes entrellaçats. No n’hi ha prou en fer-ho bé; ni tan sols en fer-ho millor. El que cal és ballar junts.

Així ajudarem i, a sobre, perviurem en més històries que únicament la nostra.

És llavors que segurament descobrirem que el regust que deixa un paper secundari pot ser més dolç que qualsevol protagonisme.

Alan

Diuen que una imatge val més que mil paraules. I s’hauria de discutir si això és cert quan s’hagin

acabat d’escoltar les mil paraules senceres; però com que avui el món va accelerat i sembla que costi trobar el temps per tal atenció, és més fàcil estar d’acord amb l’afirmació inicial.

Per tant, és innegable que la fotografia del petit Alan Kurdi (o Aylan Kurdi, segons algunes fonts) de cara a la sorra de la riba que havia jugat a ésser la Riba que encara no li pertocava ha trastocat moltes mentalitats. I amb raó.

És colpidora, indecent, juga amb els fils que crèiem tan controlats que manegen allò que hem esdevingut i ens obliga a fitar aquella altra cara del mirall que moltes vegades salpebrem de penombra perquè el seu gust excessiu passi desapercebut.

Sabíem que teníem un problema. Ara, a més, ho hem vist.

Existeixen moltes maneres de regalar una dosi de realitat a un individu en concret o a la humanitat en general.

Potser els exemples més remots dels quals ens en queda una constància fefaent són les pintures prehistòriques que els primers homínids plasmaven a les roques. Un crit de “Jo vaig ser aquí” molt diferent al que fan alguns homínids d’avui en dia sobre les portes dels lavabos públics o les parets d’altri. Els nostres avantpassats llunyans no en tenien prou de marcar la seva presència, sinó que també volien regalar a la posteritat la seva obra, que en aquell moment no havia trobat altra expressió que la caça o la consecució dels seus hàbits quotidians.

Posteriorment, fent un salt en el temps (o més aviat una colla de saltirons que ens portin a diferents espais temporals) ens topem amb les diferents escoles de Filosofia. Amb els seus innumerables enfocaments per donar forma en un context purament científic i fer generalitzable la Veritat, aquella realitat última al voltant de la qual orbiten totes les altres certeses.

I a partir d’aquí una presència constant d’aquesta recerca en el nostre dia a dia: la Justícia (que es faci complir allò que pertoca per mantenir una ètica que iguali a tots els ciutadans), el Periodisme (difondre allò que passa d’una forma global), la Pintura (l’intent de retratar instants per evitar que se’ls empassi el maquiavel·lisme del temps), la Sociologia (la Veritat de l’ara i aquí en aquest context per a un grup de gent determinat), la Fotografia (l’art que testimonia d’una forma democràtica, a l’abast de tothom, allò que ocorre a les vides de cadascú), etc.

És clar que s’ha de comptar que de sempre hi han hagut aquelles persones que volen conèixer la realitat i aquelles que no.

Aquest darrer grup de la societat pot optar per aquesta opció pels mètodes més diversos, alguns perfectament lícits i altres més discutibles (des del “no ho vull veure per no patir” d’algú o el “però jo per molt que hi pensi no ho arreglaré”, fins els grisos “mentre no em toqui a mi” o el “tant me fa” d’altres).

Això no obstant, a vegades hi ha llasts que enfonsen qualsevol resistència; per molt optimitzada que estigui la quilla de la nau. I la foto d’en Alan ha estat un d’aquests casos.
Com aquell despertador que de tant en tant sona, furiós, per fer-nos obrir els ulls i contemplar amb tots els sentits el malson.

Octubre

Sento recordar-ho, però ja som setembre... aquell mes per a molta gent fatídic en què s’acostuma a dir

que tot torna a les grapes de la inexorable normalitat. Per aquestes dates les vacances s’acaben per a la majoria de població i els anuncis de la tornada a l’escola suposen un avís amenaçador per tothom, no únicament per als menuts de la casa.

Certament, moltes de les idees revolucionàries que teníem per a les estones d’oci, aquells temes de lleure que havíem de reprendre “quan tinguem una estoneta” o aquell lloc subratllat en la llibreta d’indrets que cal mirar perquè pot ser que hi hagi enterrat el nostre tresor, es quedaran uns mesos en stand-by.

Això no obstant, és una deserció momentània. Val la pena que deixem aquests “pendents” ben anotats en els esbossos que han de servir com a martell per rompre la dura monotonia el proper cop que percebem que una estoneta se’ns posa bé per fer d’escarpa.

Sí, efectivament el setembre és una continuació; però alhora és també un començament que no podem (si així ho volem) desaprofitar.

I és que hi ha maneres i maneres de fer la “mateixa” cosa. No s’hi val a queixar-se que tot és sempre igual mentre ens obstinem a realitzar-ho amb idèntic procediment un cop rere l’altre.

Viktor Frankl deia que “quan ja no som capaços de canviar una situació, ens trobem davant el desafiament de canviar-nos a nosaltres mateixos”. És la gran màgia d’ésser els propietaris absoluts del nostre locus intern. Encara que un factor ens vingui definit externament som prou poderosos com per donar-li un petit gir, manipular-lo, veure-hi la finalitat del perquè ho fem o, en última instància, rebutjar-ho.

És clar que això comporta un treball personal que ningú ha dit que hagi de ser fàcil. La rutina, apart d’enredar-nos entre els seus fils, també ens encomana de l’èter del conformisme. I trencar qualsevol inèrcia, allò que fa que ens moguem sense esforç (ni motivació, potser) sol·licita un treball extra i exigent.

Per això és l’hora de posar-nos de mans a l’obra. Anotar en majúscules uns objectius (en els àmbits que vulguem: el personal, el professional, el social...) i fer que les accions de la nostra existència ballin al ritme de la música que aquests imposaran.

El ritme, aquest “1, 2, 3, 1, 2, 3... i tornar a començar”, serà el pilot automàtic que ens mantingui en la direcció desitjada a pesar de les turbulències que de ben segur arribaran per provar de modificar el nostre rumb. Allò que ens dugui a justificar mitjançant exàmens interns periòdics tot el que fem. I autoritzar-nos-ho segons la seva afinitat amb allò que vam decidir que seríem.

Això fa que el mes a témer no sigui pas el setembre, aquesta innocent catifa sobre la qual dipositarem esperances, anhels i, tant de bo, algun canvi per a millor.

En realitat, el mes que hauria d’espantar és l’octubre. Serà aquest el que ens durà les primeres notes sobre com de bé ho estem fent; i el que ens pot renyar per haver-nos rendit o estar-nos fent trampes a nosaltres mateixos.