Immunitat emocional

Hi ha múltiples històries que es repeteixen cíclicament. De fet, gairebé m’atreviria a afirmar que una

relació es podria classificar en base a aquells detalls que cada cert temps s’hi reprodueixen exactament igual, clavats. I, a més, encara que sembli impossible, cada cop que es produeixen no podem evitar que ens sorprenguin com si fos la primera ocasió.

Coses que són (fem) notícia per, al cap d’un temps indeterminat, perdre’s entre el fullatge dels fets quotidians. Però que quan inexorablement tornin a la palestra, esdevindran altra vegada revelació.

Això més o menys és el que està passant amb el drama dels emigrants que travessen Europa en busca de l’Alemanya somiada o, com a mínim, el lloc mínimament digne on poder muntar el refugi que els allunyi de tanta por pretèrita (que massa vegades, la maleïda, s’obstina a no marxar).

I mentre els febles fan mans i mànigues per aconseguir allò que hauria d’ésser un dret innegociable, i tot i això continuen sent el blanc de la ceguesa moral més criminal per part d’estats i algunes persones, els capitans d’aquest vaixell anomenat Europa van de deriva en deriva.

El cap de setmana passat mateix, van escenificar de nou un d’aquests cops de teatre dolent, de vodevil barat. Els presidents dels països per on transcorre l’anomenada “ruta dels Balcans” es van reunir per mirar de trobar un arranjament a la crisi d’haver de gestionar les necessitats de tanta i tanta gent que ho està passant malament. Però en comptes de trobar o acostar-se ja no a una solució, sinó a quelcom que simplement fes més lleu el dany, el que van aconseguir fou fer més patent que mai la desunió i la incapacitat davant de l’afer.

Fins al punt que hi hagueren veus, com per exemple la de Miro Cerar –Primer Ministre d’Eslovènia-, que arribaren a interrogar sobre si allò podria significar el principi de la fi de la Unió Europea com a tal.

De nou una altra d’aquestes històries que es van repetint cíclicament: els “amics” (vegi’s qualsevol tipus d’aliança) que estan molt ben avinguts quan les coses són propícies, però que desapareixen misteriosament o es fan els desentesos quan toca donar un cop de mà.

S’ha vist força, últimament. Europa és genial quan ha de rescatar els meus bancs, però quan m’exigeix el pagament del deute és una escanyapobres; o ara, quan el continent sencer s’hauria de repartir l’emergència, hi ha qui només sap mirar-se el melic i obviar qualsevol responsabilitat compartida.

Com el company que és genial per anar de copes, però que esdevé una càrrega quan està malalt i hem d’anar a comprar-li el pa.

Hi ha poca empatia, en general. Ens hem tornat freds (excepte en xarxes socials o altres “aparadors”, on allà sí gaudim exposant una façana a mida).

I si això passa (i generalitzant, insisteixo) en el terreny de les persones, ho hem de multiplicar per cent en el cas de les institucions o els governs.

Sembla com si els mals temps que hem passat autoritzin a una immunitat emocional que ho relativitza tot. I mai (mai) ens podem autoritzar a relativitzar el sofriment de ningú altre.