Pedres

Aquests dies s’ha commemorat el setantè aniversari del llançament de Little Boy, la bomba nuclearEnola Gay per esclatar tràgicament sobre Hiroshima. Un d’aquells records que la humanitat mai voldria haver de tenir, però que malauradament es repeteixen (i pel que sembla, lamentablement ho continuaran fent).

que sorgí de l’avió B-29 batejat com a

Tant de temps després, el seu devastador efecte continua ben viu, impertèrrit davant l’allau de plors que ha provocat. Com un fosc vel que cobreix les víctimes, els seus familiars i encara la marca d’un error que hauria de tintar amb el color de la vergonya per sempre més l’espècie humana.

Però no només per això la Hiroshima d’aquell 1945 continua ben present. També perquè molts dels seus efectes continuen actius o amenaçadorament latents els dies d’avui.

Els hibakusha, que és com es coneix en japonès les persones que foren bombardejades, continuen portant o fins i tot desenvolupant ara malalties relacionades amb l’exposició a la substància radioactiva: leucèmia i diversos tipus de càncer, aberracions cromosòmiques, electroforesi de les proteïnes, polimorfisme a l’ADN, infarts cerebrals, problemes de ronyó... Una macabra llista “consentida” per alguns dels insignes científics que foren els pares de la maleïda criatura (entre d’altres, Walter Oppenheimer, John von Neumann o Enrico Fermi).

En general, si ens poséssim a llistar els actes o les dates que s’organitzen al llarg d’un any per commemorar quelcom, tinc la impressió que ens emportaríem una sorpresa desagradable. I és que la majoria tenen com a finalitat retornar a la memòria esdeveniments luctuosos (com per exemple aquest del Japó) o bé conscienciar-nos perquè no duem a terme mals comportaments que ja hauríem d’estar evitant (per exemple amb coses com el Dia Internacional del Medi Ambient, que encara és necessari per conscienciar-nos d’un respecte que hauríem de dur incorporat de sèrie).

Tanmateix, és important que de tant en tant ens transportin a la memòria els errors que, individualment o d’una forma col·lectiva, un dia vam cometre. Per aprendre’n i que, si es donen circumstàncies que ens aboquen cap a l’embut d’una situació semblant, sapiguem actuar d’una forma ben diferent.

Que ja és àmpliament conegut allò d’ensopegar i de tornar-se a aixecar, però no per això deixa d’ésser menys vàlid.

Tanmateix, encara que sabem que l’esgarrapada d’una caiguda no ens deixarà fora de joc, bé és cert que tampoc no cal abusar; i qualsevol sot que el GPS de l’experiència ens pugui avisar i estalviar serà benvingut.

Ara bé, no podem pecar d’ingenus i creure que tothom seguirà aquesta màxima d’intentar no repetir errors. Si això tingués un àmbit d’aplicació universal, no seriem espectadors dels actes de tots aquests personatges que s’entesten a provar (i el que és pitjor, a fer-nos provar als que no ho havíem demanat) un cop darrere un altre la maleïda pedra del camí.

Per exemple, setanta anys després d’Hiroshima l’armament nuclear encara existeix; i les batalles, profuses i colonitzadores de tots els continents, són el pa que cada dia ens continuen posant a la boca per força.

És clar que, això de posar “normes” a la guerra, seria com eliminar un dels rocs més grossos que ha tingut la història. I a molta gent, malauradament, li agrada o li interessa veure com altres cauen.

Calitja

Aquesta calitja impenitent ho inunda tot: aire, carrers, pell i sentits. Fins al punt que és totalment

impossible desempallegar-se de la sensació ni un sol instant.

El cos està pres per la sensació tèrmica ambiental i la impressió d’una insuficient transpiració que acaba situant tots els òrgans vitals com en un hivernacle en el qual es van deixant coure a foc lent... extremadament lent. D’aquí aquesta somnolència inexcusable.

Però la ment es deixa encomanar per la parsimònia que exigeix l’esforç inaguantable i, igualment, cedeix a la rendició davant d’aquest agost amenaçador. I és que, apart de la calor intransigent que dispara, aquest té com a arma la promesa que d’una forma dissimulada en xiuxiuejos ens anà fent la resta de l’any: “L’agost tot ho eixuga...”.

I volem que aquesta frase tingui sentit i que el mes en qüestió ens evapori totes les cabòries, tots els maldecaps, aquelles tasques pendents... el rastre d’una vida coneguda i exigent que ens marca amb els seus deures i havers un carril inalterable de quotidianitat que, contradictòriament, condueix únicament a la incertesa.

Mentrestant, nosaltres mirem d’omplir els espais de pausa, els buits ocupacionals que acostumen a aparèixer espontàniament per aquestes latituds d’any a causa que l’estat és general, dedicant-los al lleure o a aquelles tasques que sabem que restaran desateses a partir del setembre.

Això no obstant, ni el desgavellat moviment forçat que imprimim ni una agenda atrafegada acostumen normalment a foragitar el perfil baix de l’època. Sentim a mig gas, llunyanament, conscients que això no és l’existència real, sinó un oasi enmig de la travessia.

Tanmateix, a vegades amb l’aigua que neix de la deu imaginària d’un simple i fabulista miratge n’hi ha prou per refrescar-nos i que esdevingui benzina pels projectes que han de venir quan s’acabi la bonança estival.

Precisament per marcar ben bé la diferenciació entre l’avui i els altres mesos és que aquesta calima és dispersada ara per l’ambient. La seva missió és enterbolir qualsevol certesa amb un halo d’irrealitat, un sutge transparent que empastifi totes les coses de purpurina cristal·lina.

Perquè tot ens sembli un xic més agradable però, alhora, siguem conscients que res va tant de debò com fa uns dies. I ens puguem prendre per un cop a la lleugera l’extrema transcendència de tot plegat.

Per aquestes i altres coses, la fulla del calendari que duu representat l’agost és una novel·la, un conte curt; com a molt, una peça de realisme màgic... en definitiva, una ficció.

Mentre que a la resta de pàgines s’hi marca l’èpica de la supervivència, la lluita i el treball d’una forma fidedigna, ella té llicència per deixar de banda temporalment la història forjada dia a dia per vessar sobre el paper poesia. I escriu sobre els trenta-un quadradets que li pertanyen la lírica complexa de la imaginació, els projectes encara no desencadenats i la politja que extreu del pou dels anhels el líquid necessari per enaiguar les expectatives i poder anomenar el terreny negat ja definitivament Felicitat.

Però tot això serà quan hagi desaparegut de l’entorn aquesta calitja impenitent que ho inunda tot: aire, carrers, pell i sentits...

Sobre la solidaritat

La paraula solidaritat és com un xiulet provinent de la part exterior del balcó, que l’escoltem i

immediatament tendim a mirar a fora. I és un propòsit noble, que fem amb la millor de les intencions. Constatant totes les faltes, injustícies i dissorts que hi ha allà fora, és difícil mantenir-nos impassibles a l’interior del nostre sojorn (físic o emocional) davant d’un crit d’auxili.

Això no obstant, possiblement hauríem d’ésser conscients de la dualitat que atresora aquesta solidaritat.

En primer lloc estan, evidentment, aquelles necessitats que per humanitat han de ser cobertes si existeix la possibilitat de gestionar-les. Però en un segon marge hi ha, a l’uníson, una necessària meditació sobre les necessitats que ens impulsen al fet d’ajuda i, igualment, a la mesura en la qual aquesta col·laboració ha de donar-se.

Centrant-nos inicialment en el pensament del que està a punt d’iniciar un projecte solidari, s’ha de fer des del primer instant un necessari recalcament en la necessitat d’un compromís sòlid i fonamentat. I no em refereixo a un “simple” compromís temporal de no abandonar la missió a mig camí, sinó també respecte el vincle que es desitja engendrar amb les persones que han de rebre l’ajuda.

A vegades la solidaritat s’assembla a un mercadeig de favors bescanviats per agraïments. I quan l’emissor sent la necessitat de col·leccionar aquestes gratituds o s’acaba convertint en un dependent d’ells, la finalitat primogènita de l’obra es torba.

Llavors és que comença un cercle dramàtic on l’individu que ajuda es converteix en l’ajudat a causa de l’agraïment del que inicialment era receptor. I això esdevé un cercle sens final.

Anàlogament, la persona que projecti un acte col·laboratiu desinteressat ha de ser conscient de fins on ha d’arribar allò que proporcioni.

Com a principi bàsic, sempre ha de fer-se en la mesura oportuna des del punt de vista objectiu de la persona o comunitat ajudada. D’aquí la dificultat de l’empresa, ja que quan ens enfrontem a una necessitat vital present l’objectivitat es veu ennuvolada per la immediatesa.

Per tant, moltes vegades la decisió haurà de provenir irremeiablement de qui ajuda.

I això en base a la visió de proporcionar el cap de la corda que després el receptor podrà anar estirant pels seus propis medis per, al final, quan vegi responsablement que ja no requereix ajuda externa, deixar-la anar.

I és que l’autonomia hauria d’ésser la finalitat última de qualsevol projecte d’aquest tipus. Per tant, no ens podem permetre el luxe de confondre les necessitats del prestador amb les del receptor, ni pretendre un vincle amb els altres que no sigui conscient de la vertadera relació que s’estableix.

Llista única

Al final, després de marejar durant molt de temps la perdiu, s’ha arribat a l’anomenada “llista única”

per part principalment de Convergència Democràtica, Esquerra Republicana i la batejada com a “societat civil”. Amb aquesta, s’aspira a uns bons resultats a les properes eleccions del 27 de setembre, que aglutinin la major part de l’espectre independentista de votants.

Certament, com a experiment ha resultat interessant. L’exercici que deuen haver hagut d’efectuar els que perseguien aquesta unió bé es mereix un llibre (no s’estranyin que acabi arribant) que expliqui quines tècniques de gestió de grups i de treball en equip han hagut d’aplicar per ombrejar els personalismes (mai esborrar-los del tot) i fer predominar (o com a mínim aparentar) la noció del col·lectiu.

El primer que crida l’atenció és que per aconseguir un cap de llista de consens no s’ha utilitzat el terme mig, que és majoritàriament l’opció que es pren en aquests casos. Sinó que més aviat s’ha anat a cercar una persona que ideològicament és, com a mínim aparentment, més radical en molts termes que la mitjana de partits i entitats representats en aquesta agrupació.

La figura d’en Raül Romeva, però, pot ser encertada pel fet d’ésser un polític de reputada trajectòria que, des que es desvinculà del seu darrer projecte, no havia estat associat a cap altre formació.

Ara bé, el que impacta més és la introducció en la candidatura de “Junts pel Sí” de personatges no vinculats a l’activitat política.

En certa manera, això pot fer l’efecte que s’acudeix a una cita importantíssima, que exigeix la màxima preparació i habilitats, amb integrants que no són professionals de l’assumpte, sinó més aviat amateurs.

És com si el Barça jugués els partits importants amb una persona del públic en el lloc de porter o de davanter centre per representar el paper vital que té l’afició en la seva idiosincràsia.

Seria maco, però no necessàriament efectiu.

Així, a nivell d’opinió pública pot tenir un significat molt potent el fet que un objectiu que se’ns diu que no és estrictament polític sigui participat per diversos conformants de la societat. Ja se sap que el concepte de participar és sempre agraït, lluminós i reforça la moral.

Però possiblement a nivell efectiu no sigui el més idoni. Ja de primeres, el simple fet que els polítics hagin decidit que pot anar millor si no tothom a la llista és polític no fa cap bé a la ja minvada percepció de la població respecte aquest col·lectiu.

A més, el saber que si aquesta agrupació guanya les eleccions qui prendrà el poder seran de nou, com sempre, els polítics “professionals” deixa a l’ambient un lleuger tuf que es tracta d’una simple operació d’estètica, una capa de maquillatge que s’esvairà a la primera rentada.

Màrqueting, en efecte. Però no una lliçó qualsevol, sinó en realitat una de les més grans campanyes de màrqueting que s’han desenvolupat a Catalunya, possiblement.
I és que, de fet, no passa cada dia que el mateix país sigui, a més del receptor, el producted'una operació d'aquest tipus.

Vacances transcendents

A aquestes alçades de l’any, ja gairebé tothom està gaudint de les vacances o bé les té al cap, planejant com gastarà els dies de merescut respir.

Quan la calor esprem, com està essent el cas, és un dels indicadors que fa que el nostre cervell reclami un canvi, un gir. L’anomenem descans, encara que la majoria de vegades acaba sent tant o més estressant que la resta de quotidianitat.

El que en realitat cridem és quelcom que ens sacsegi. Que per molt que gaudim de la nostra feina, la família, els amics i el nostre de 8 a 17 hores habitual, sempre anirà bé girar pàgina per uns jorns i trobar-hi un contingut fresc i desacostumat; una fulla repleta de colors estridents que maregi les nostres perspectives i ens obligui a cercar un punt de vista incoherent amb l’existència “usual”. Que estant un pèl del revés obtindrem aire fresc d’allà on habitualment no ho fem.

És clar que tothom s’organitza a la seva manera l’època de vacances de la que disposa. I per aquest motiu acaba resultant gairebé única per cada persona.

Hi té molt a dir la “filosofia” amb què cadascú s’agafi aquest parèntesi enmig de la corrua dels fets habituals.

Una de les primeres distincions que podem trobar és en la preparació...

Hi ha aquells que, metòdics i extremadament organitzats, comencen a planejar el que faran a l’estiu pràcticament a un any vista. Un cop desempaquetades les maletes d’un curs, ja es reuneixen per preparar el següent. I és que tot ha d’estar sota el més estricte control.

La seva antítesi són els que es decideixen a l’últim moment, o bé surten a la carretera sense un itinerari fix. Una mica a veure-les venir, amb la càrrega d’adrenalina que suposa estar més obert a les sorpreses (tant positives com negatives, naturalment).

També hi ha una possible diferenciació en base al ritme que es desitja que adquireixin les vacances...

Alguns cerquen un moviment extrem, no parar ni un moment. Viatges a indrets feréstecs que exigeixin al màxim o una agenda que posi a prova el cos i la capacitat d’adaptació de la ment per no sobresaturar-se.

D’altres, en canvi, desitjaran ancorar-se en un “no fer res” continu, perenne durant les jornades que duri la bonança. Si pot ser, una hamaca en una platja paradisíaca i anar deixant que el sol els pessigollegi lentament cadascun dels porus de la pell, a volta i volta.

Igualment, darrere de qualsevol planning o projecte de temps de lleure hi ha una motivació subjacent...

El primer i més important, per contradictori que sembli, és aquell pla en què el motiu és un complet “sense motiu”. És a dir, plantejar un seguit d’accions que s’escindeixin totalment d’aquell fer les coses perquè toca de la resta d’existència, driblant als pesats per què. Són aquelles decisions en què voluntàriament deixem que el dimoniet que està sobre la nostra espatlla dreta venci l’angelet de l’altre cantó. Sense voler rumiar-nos-ho, però tan a gust!

També hi ha les persones que organitzen les vacances recolzant-se en un factor emocional o en la cura d’una relació: anirem allà perquè Ella ho vol... necessitem estar sols i aquest any ho farem sense nens...  aquí els vailets s’ho passaran bé... o vull pensar i aquí ho podré fer amb tranquil·litat...

Un altre motiu potent, molt vinculat a l’anterior i cada cop en més auge, és el de l’autorealització. Per exemple, dedicar el permís laboral per a l’autoconeixença, per formar-se en certa àrea, cercar un viatge responsable amb el territori visitat i la seva gent, o fins i tot col·laborar amb alguna ONG o organització semblant per millorar les condicions d’algun altre ésser.

I mil finalitats més...

És estrany quanta informació es pot extreure de les decisions que prenem per planificar l’època en teoria més innòcua de l’any.

Per això els animo que, primer de tot, gaudeixin molt aquest estiu de les estones de temps lliure que puguin recopilar. I, tot seguit, que meditin sobre el perquè van decidir fer allò i no una altra cosa. Estic convençut que serà una eina potent per entendre millor el que haurà de succeir durant la resta de l’any.