Sobre la solidaritat

La paraula solidaritat és com un xiulet provinent de la part exterior del balcó, que l’escoltem i

immediatament tendim a mirar a fora. I és un propòsit noble, que fem amb la millor de les intencions. Constatant totes les faltes, injustícies i dissorts que hi ha allà fora, és difícil mantenir-nos impassibles a l’interior del nostre sojorn (físic o emocional) davant d’un crit d’auxili.

Això no obstant, possiblement hauríem d’ésser conscients de la dualitat que atresora aquesta solidaritat.

En primer lloc estan, evidentment, aquelles necessitats que per humanitat han de ser cobertes si existeix la possibilitat de gestionar-les. Però en un segon marge hi ha, a l’uníson, una necessària meditació sobre les necessitats que ens impulsen al fet d’ajuda i, igualment, a la mesura en la qual aquesta col·laboració ha de donar-se.

Centrant-nos inicialment en el pensament del que està a punt d’iniciar un projecte solidari, s’ha de fer des del primer instant un necessari recalcament en la necessitat d’un compromís sòlid i fonamentat. I no em refereixo a un “simple” compromís temporal de no abandonar la missió a mig camí, sinó també respecte el vincle que es desitja engendrar amb les persones que han de rebre l’ajuda.

A vegades la solidaritat s’assembla a un mercadeig de favors bescanviats per agraïments. I quan l’emissor sent la necessitat de col·leccionar aquestes gratituds o s’acaba convertint en un dependent d’ells, la finalitat primogènita de l’obra es torba.

Llavors és que comença un cercle dramàtic on l’individu que ajuda es converteix en l’ajudat a causa de l’agraïment del que inicialment era receptor. I això esdevé un cercle sens final.

Anàlogament, la persona que projecti un acte col·laboratiu desinteressat ha de ser conscient de fins on ha d’arribar allò que proporcioni.

Com a principi bàsic, sempre ha de fer-se en la mesura oportuna des del punt de vista objectiu de la persona o comunitat ajudada. D’aquí la dificultat de l’empresa, ja que quan ens enfrontem a una necessitat vital present l’objectivitat es veu ennuvolada per la immediatesa.

Per tant, moltes vegades la decisió haurà de provenir irremeiablement de qui ajuda.

I això en base a la visió de proporcionar el cap de la corda que després el receptor podrà anar estirant pels seus propis medis per, al final, quan vegi responsablement que ja no requereix ajuda externa, deixar-la anar.

I és que l’autonomia hauria d’ésser la finalitat última de qualsevol projecte d’aquest tipus. Per tant, no ens podem permetre el luxe de confondre les necessitats del prestador amb les del receptor, ni pretendre un vincle amb els altres que no sigui conscient de la vertadera relació que s’estableix.