Loteria

Amb la mirada fixa, completament recta endavant, veia el sostre del seu pis, esblanqueït i amb una

lleugera taca d’humitat divisant-se en un racó. I si aixecava el cap lleugerament del reposacaps del sofà, es veia els mitjons i els seus peus, distants i estranys tot i trobar-se a poc més d’un metre i mig de distància.

La vida es percebia alentida i intranscendent, des d’aquesta posició. Res com estirar-se allà una tarda de diumenge, amb l’única companyia de l’altaveu escampant notes de Txaikovski per l’estança, per trobar la part tranquil·la de l’existència; aquella que autoritza per fi un merescut relax.

En aquell instant, es va posar a pensar en la sort que havia tingut que li hagués tocat la loteria.

Després de cada vint-i-dos de desembre aquest és un tema recurrent. Qui no té les butlletes premiades apel·la a la bona salut, i qui sí és posseïdor d’alguna de les combinacions agraciades ha de contestar inacabables retòriques sobre el destí final o l’objectiu de l’estrenada situació financera.

Però un cop s’arribava a la conjuntura de poder respondre amb coneixement de causa, no n’hi havia pas per tant...

En realitat l’únic que canviava era l’empeny que havies de posar per començar les coses, una dosi extra d’energia d’activació perquè l’acció fes la primera passa. Però a partir d’aquest punt, quan ja tot el que s’havia de moure estava en moviment, res guanyat per la mediació de l’atzar podia fer una diferència significativa.

És clar que estava malament que això ho digués precisament ell.

Ell, el que en aquests moments es podia permetre el luxe d’estar contemplant tranquil·lament el sostre d’aquell menjador mentre hi projectava tots els somnis que s’havien complert, tots els esbossos que s’havien anat consolidant en una forma tangible que avui un somriure de complicitat aprovava...

Tanmateix, estava totalment convençut que el fet que algú fos el receptor d’una pluja de diners no només estava massa ben vist, sinó que la sobrevaloració era tan excessiva que deixava ocult en el costat fosc que aquesta “fortuna” també podia arribar a ésser fins i tot contraproduent.

I és que qui es troba amb la rampa de llançament ja preparada es perd aquell moment màgic que constitueix el fet de veure aquella terra erma i amb aparença d’indomable xiuxiuejant el mot “repte”... Qui es troba la cosa estovada obvia aquell instant de por davant de la nova circumstància que fa bullir l’adrenalina i entrena la voluntat davant del seu pols amb el conformisme... Qui ha de donar forma a una idea a partir del zero més rotund sap que res és gratuït i que hi haurà de posar tot l’esforç del món; això no obstant, també és conscient que no existeix millor recompensa que observar compassats la marca de les pròpies petjades amb el rastre d’allò que ha nascut per obra i mèrit d’un.

Per tot això ell estava tan content que li hagués tocat la loteria. La loteria que mai ningú ni res li hagués regalat cap cosa; ni favors deshonestos ni una ventura propulsora. Tot s’ho havia ben guanyat a pols, sense avantatges ni sorts externes.

I tenir l’oportunitat de gravar damunt del calendari del nou any que estem a punt d’encetar les mil oportunitats que esperen, com una meravellosa i acollidora pàgina en blanc.

No hi ha millor atzar que el final d’un conte que comencem bé...

FELIÇ 2mil16!!