Uns quants

Aquesta darrera setmana ha estat negra, d’un fosc colpidor, per culpa dels diferents atemptats

terroristes que hi ha hagut al nostre voltant. Com a més destacats, la massacre a la platja de Susa (Tunísia), el cop a la mesquita xiïta de Kuwait o la decapitació (i encara sort que la resta de pla fallà) de Saint-Quentin-Fallavier (França).

Tots els països, el món sencer, s’han posat en estat d’alerta en rebre aquesta nova sacsejada. Ningú està segur en cap lloc; n’és l’enèsima constatació definitiva, diuen les cròniques.

“El terror gihadista està provocant estralls”, és alhora el gran titular emmarcat en paper per una banda i en cares de preocupació dels lectors per l’altra.

I, certament, es demostra (també de nou) que qualsevol radicalisme esdevé el pitjor enemic de la racionalitat humana i de la convivència.

Ara bé, som especialistes en posar etiquetes. Ja sigui perquè fa l’efecte que en tenir-ho tot ben classificat les sorpreses siguin menors, com segurament també per una qüestió de modes.

I ara aquesta etiqueta “gihadista” s’usa pel broc gros, per definir qualsevol acció menyspreable que pugui tenir origen en la ment pertorbada d’una persona que tingui l’Islamisme com a creença. Però no s’hi val a oblidar que perquè un terrorista cometi un acte semblant, primer de tot s’ha de donar la primera circumstància exposada (que és tenir un cervell totalment ennegrit per la ràbia i l’odi). Mai s’ha de perdre de vista.

De la mateixa manera que quan hi ha una d’aquelles matances que es donen de tant en tant i són igualment execrables en algun High school d’Estats Units no parlem de “terror americà”, cal que no etiquetem a la lleugera.

L’horror ens posa a tots al mateix lloc i, per tant, no té cap mena de sentit acompanyar-lo d’un adjectiu que denoti la procedència de qui el rep o qui el causa. De totes formes només ens conduirà a una derrota personal i col·lectiva.

Tanmateix, dit això, també és cert que existeix un problema que no es pot passar per alt amb tota aquesta gent que entén malament la religió i l’empra com a bandera per fer barbaritats.

Cap credo no sol·licitarà al seu creient que agafi les armes i se’n vagi a conquerir terreny a Síria o que talli el cap del seu veí. L’idioma universal de les religions, sigui quina sigui (els punts de connexió entre elles són tants que sorprenen si ens posem a resseguir-los), es basa en la comunió i en atorgar a qui ho requereixi i vulgui unes normes bàsiques que li dictin què és allò que s’ha de fer i què no. Com una “etiqueta moral” que mai atacaria cap dels principis de la dignitat humana (un altre tema és si aquests preceptes són massa limitatius en certs casos; però això són figues d’un altre paner).

La solució a aquests problemes, però, ha de venir indissolublement de l’interior de la pròpia comunitat. Pel cas concret del que parlàvem, per exemple, dels mateixos musulmans.

Ningú més pot allunyar del nom del seu déu i dels postulats que segueixen a tots aquells farsants que s’aprofiten de quelcom tan noble per vomitar malícia i còlera. Abans que la justícia els detingui per tot aquell mal que cometran, els vertaders creients els han d’expulsar de la riba protectora de la religió, no permetent que es faci ús de les ensenyances que proposen per, desviant-les segons els foscos propòsits d’alguns, fer anar a pobres desgraciats pel camí de la perdició.

El mal interessa a uns quants. I és que sempre n’hi ha uns quants amb algun propòsit particular, encara que aquest vagi en detriment de la resta de persones o suposi aixafar-les. Són els que s’han d’aïllar.

És clar que també són uns quants els interessats en fer créixer la temença o el rancor davant certs col·lectius a base de posar etiquetes. I a vegades això s’oblida.