Tenda de campanya

Des de fa uns dies ja estem immersos en la campanya que els nostres estimats polítics ofrenen a tots els seus convilatans. Vindran jornades en què els somriures, les promeses, plans més o menys agosarats i discursos provaran d’adquirir la màxima proximitat possible respecte les intencions de les persones que els han de votar.

No es pot negar que, per algú que es presenti per entrar a un consistori, ha d’ésser extremadament complicat muntar el trencaclosques del seu programa electoral.

Per això es fa imprescindible, en primer lloc, conèixer quins són els compromisos que el poble espera d’ells. I això que a tots ens sembla tan fàcil en les converses de carrer o en el recer d’una taula de bar, en realitat no ho és pas tant.

I és que es torna imprescindible eliminar el punt de vista estrictament subjectiu (tot i que, evidentment, sempre hi tindrà a dir) per anar a parar a un nou enfoc que concentri tots els punts de vista, tants com habitants hi hagi.

Em respondran que això és del tot impossible. Segurament sí. D’aquí la dificultat de l’empresa! Si no podem pas acontentar tothom, com a mínim caldrà destil·lar-ne totes les sensibilitats fins a obtenir la poció màgica: el mínim comú múltiple que, encara que no aconsegueixi fer aflorar un somriure de satisfacció en tots els rostres, faci l’ús de convèncer-ne uns quants.

En segona posició, un cop assolida la llarga llista de desitjos que haurien de ser del gust de la població, toca prioritzar-los.

És cert que prometre, i més en èpoques com aquesta, sembla que és gratis. Però els grups mínimament assenyats que es presenten haurien de tenir clar que cal economitzar promeses per no atabalar la gent o fer la impressió que simplement estan fent volar coloms.

Que la campanya no es converteixi en una tenda on tothom ho ofereixi tot bo, bonic i barat si després no podrà complir-ho.

I en tercer lloc (i segons la meva opinió el més vital de tot), cal que els polítics previsualitzin l’endemà de les eleccions assumint que han sortit elegits. I, des d’aquest punt de vista (privilegiat –o no-), ésser capaços de correlacionar cadascuna de les promeses que han fet amb una resolució efectiva; en un portar a la pràctica realista, tangible i planificat.

Que ja estem tots cansats de prometences que desapareixen al mateix temps que es retiren els cartells electorals després dels comicis (perdó! no recordava que als partits els costa bastant més netejar les publicitats que van córrer a penjar que algunes intencions pronunciades!).

Tres punts molt senzills, però a l’hora de la veritat difícils de desenvolupar.

Per tots ells es requereix un ingredient que em fa la impressió que en aquesta societat és deficitari (per als polítics i per als no polítics): manquen grans dosis d’empatia. Mirar de sentir el que els altres senten i escoltar (amb aquella escolta autèntica en què el cor recolza les oïdes) les opinions alienes.

Que sovint tenim judicis prefabricats que deixem anar amb facilitat en qualsevol context, com si fóssim experts en la Vida (així en majúscules), quan en realitat tots som només eterns aspirants a aprenents de la nostra pròpia existència.

No assumim que la història que la humanitat ha anat bastint no és res més que una simfonia de diferents visions entrellaçant-se que, inexorablement, acaben Construint.