Buidar el mar per pescar

Quan les coses van mal dades, es desitja ansiosament començar una “nova vida”. Fer un reset i ubicar-nos a la línia de sortida amb un panorama verge i encara per acolorir per endavant.

En múltiples ocasions hem anhelat una pàgina en blanc d’aquestes. Cada vegada que ens ocorre algun daltabaix personal, laboral o en alguna de les nostres relacions, per exemple.

Però també podem desitjar l’arribada d’un recomençament d’una forma imposada per l’exterior.

Sense anar més lluny, ara que la setmana vinent tindrem nous ocupants als ajuntaments (o els mateixos, però regenerats per la voluntat del poble), hi ha qui vol fer-nos creure que s’iniciarà un nou cicle que esborrarà d’una tacada tots els errors passats.

Certament, fer un mínim foc nou davant de l’herbada impenetrable en què s’havia convertit el panorama polític actual no es pot pas considerar dolent en absolut. Tot allò capaç de proporcionar-nos per vena una dosi immediata i contundent d’esperança serà ben rebut.

Ara bé, ni en aquest ni en altres episodis hem de comptar d’una forma segura que la “nova vida” durà per força associada una millora.

És possible que sigui únicament una dèria injustificada el fet d’organitzar una escissió de ple dret respecte allò que ha vingut passant durant els darrers temps per millorar la situació. No cal buidar el mar per pescar els peixos que necessitem. I, a més, tampoc seria garantia segura d’èxit.

A vegades n’hi hauria d’haver prou d’estirar la corda dels esdeveniments passats, aprofitant-los al màxim. Fer venir cap a nosaltres la xarxa per extreure del llac profund dels records, les vivències i les experiències tot allò que s’ha anat acumulant en el fons; com un pòsit enfonsat per la gravetat insubornable del pas del temps. I, quan treguin el cap a la nova superfície de l’avui, aprofitar per raspar-ne tot l’òxid i pintar-los amb aquelles tonalitats que desitgem pel nostre present.

Això no obstant, sovint resulta més ben vist llençar a la foguera els temps pretèrits que es desitgen oblidar. Habitem una època en què preval la substitució abans que la reparació.

Aquell efecte de renaixement, de ressorgir sota una forma òptima i pura, deu resultar massa llaminera com per deixar-la en un segon terme.

Què canviaries si poguessis tornar a néixer?, es pregunta d’una manera recurrentment ocurrent quan es té un atac de pseudofilosofia. I com que desitjar és gratis, eliminem tots els errors, totes les pífies, els malentesos i, a vegades, fins i tot la presència d’aquelles persones que d’una manera o altra ens van fer mal...

Si això fos així, però, sobre quines peces muntaríem les bastides de l’aprenentatge?

Una pel·lícula sense “dolents” o situacions que ens ubiquessin en atzucacs podria arribar a ésser extremadament poc estimulant.

Per això continuarem! i sovint caldrà que ho fem recolzant-nos en els íntims enemics quotidians que, dia a dia, ens posaran amablement a prova.