Rua entre llambordes

Assegut a la vora del camí tot es veia més fàcil, menys indòmit, tranquil...

Aquella paret de pedra seca proporcionava l’alçada suficient per disposar de la mínima llunyania necessària per tenir certa perspectiva. Amb l’ajuda del seu recer, era fàcil sentir-se més valent.

Les inclemències baixaven del cel amb la mateixa gravetat que ho havien fet sempre, però encara que igualment el toquessin, el fet del recorregut que encara els quedava per fer fins arribar al sòl feia semblar que el seu objectiu no era pas ell i, per tant, no les apreciava tan agressives.

Fins i tot el fred era mal·leable i servicial, des d’aquí: es deixava sentir en el grau just perquè congelés rutina i presses, però no resultava en absolut incòmode ni arribava a ofendre.

Quan arribaven aquestes dates li agradava seguir aquest ritual. Cercar la seva riba apartada, sempre ben al marge del món, i posar-se a pensar sobre què suposava per a ell el rastre que l’any que estaven abandonant havia deixat.

Certament, no era fàcil. Les emocions s’entrelligaven d’una forma inevitable amb el que eren pròpiament els fets i acabaven tenyint-los d’un to de subjectivitat que constantment li recordava com podia influir ell en allò que li havia ocorregut o bé en el futur ho faria.

I era ben bé veritat que, segons com estigués el seu humor als voltants del dia trenta-ú de desembre, batejava l’any a punt de finir amb adjectius molt diferents.

Si en aquell moment estava en una posició incòmoda, tot se li feia costa amunt i fins i tot les oportunitats semblaven desafiaments mirant-lo fixament, amb els ullals afilats trets; en canvi, si estava en un instant optimista creia que qualsevol cosa era possible i ja desitjava que viressin les xifres del calendari per començar a demostrar de tot el que era capaç.

Això no obstant, ara s’esforçava per romandre el més serè possible, sense que els sentiments s’interposessin gaire en el judici just que mirava de perpetrar.

I veia desfilar per sota seu una rua d’imatges que descrivien el que els darrers dotze mesos havien ofert. Amb pas pausat, avançaven per sobre les llambordes mig trencades d’una calçada irregular; però, simultàniament, també ho feien per la visió a vegades plorosa, expectant o riallera d’aquell que cercava respostes a través de la contemplació.

Les vinyetes mòbils d’aquest conte breu titulat “2mil14” anaven passant, una a una; una darrere l’altra...

No es fixà gaire bé en l’ordre exacte d’aparició, ja que la percussió eixordadora dels instants transformava un ordre aparent en pur caos, però hi veié aparèixer, entre d’altres...

Un virus arribat de no se sap ben bé on que entre interrogants plovia sobre les esperances ja mullades d’un continent amb molts llasts i poca ajuda...

I molts dubtes, de tots els tipus i formes, però representats per la careta d’un misteri majúscul com el del desaparegut vol MH370 de Malaysia Airlines...

També hi caminaven milers de persones amb rostres de sofriment extrem, forçades a escapar d’un rastre d’odi, intolerància i conflictes oberts que (sense excepció de l’excusa que duien a l’etiqueta) tenien l’únic objectiu final de la por...

O braços plegats (tones i tones de braços plegats), incapaços de reaccionar davant l’estímul de crits d’ajuda, boques passant fam, braços massa prims treballant, estats que asfixien, injustícies de gènere o del que sigui, símbols que colpegen, i un llarg etcètera...

També persones que perseguien canvis. Ja sigui el retorn d’uns drets, tenir un ofici (i, si pot ser, un mínim benefici), canviar un model d’Estat (o d’Estat directament) o introduir noves tendències polítiques; entre d’altres...

I fins i tot episodis que demostren que res està del tot perdut encara. Es veien transitar els cursos de múltiples investigacions biomèdiques; dones i homes que encara es perceben en un marc que justifica que romanguin lluitant pels Altres; un enginy fabricat per la humanitat que aconsegueix viatjar 6.500 milions de quilòmetres per esbrinar coses sobre els cometes i l’origen de l’univers; herois o heroïnes que, apart d’anomenar-s’ho, fan vertaderes heroïcitats (res a veure amb jugadors de futbol o altres succedanis); la melodia que aquest any ens haurà fet fantasiar, una aparició sobtada al bell mig d’una existència desganada, aquell amor...

Quan s’acaba la filera el terra queda impol·lut, silenciós, sense petjades... La quietud torna a posseir-ho tot com fa una estona.

Ja és hora que tots els que fins ara hem exercit de mers espectadors hi tirem confeti per deixar ben clar que tot allò que hem fet ha d’haver deixat per força un rastre. I a partir d’aquestes conseqüències gravades al paviment, matisar-les o bé tombar-les 180 graus.

I és que els nostres somnis deuen encaixar perfectament entre aquestes llambordes que l’any vinent algú potser també contemplarà.

Feliç any.