12 de des. 2014

Pluja perillosa


A Filipines l’avís que ja arriba el Nadal no ve en forma d’anuncis de grans superfícies, ni amb
l’arribada de mercats parats per les placetes, ni perquè es detecten senyors grassos, amb barba i vestits de vermell dringant una campana.
Allà la realitat ja fa anys que decideix actuar d’una forma molt més contundent, i quan arriba el desembre la naturalesa, farta de penjar al firmament estranys estels que potser avui no s’entendrien ni ningú seguiria, anuncia la nova amb el crit aspre i cruel d’un tifó.

L’any 2011 va ésser el torn del Washi (1.268 morts); el 2012, del Bopha (1.900 persones); i l’any passat la bestialitat del Haiyan (amb un rastre de 6.300 morts i més de mil desapareguts).
I com que a les portes d’aquest Nadal també l’últim tifó de la temporada havia de sembrar la por entre els habitants de les illes, ara ha entrat en escena el Hagupit, que els filipins han anomenat Ruby (millor mirar directament els ulls de l’enemic anomenant-lo pel seu nom de pila).

Aquest cop, entre la menor magnitud del fenomen i les mesures preventives que s’havien imposat a conseqüència de l’escarment de l’any anterior (s’havien evacuat unes 500.000 persones només a la regió central de Samar Oriental i Leyte, que es preveia que fossin les més damnificades), afortunadament sembla que els danys a lamentar han estat molt menors.
Els habitants, que fins ara havien estat molt reticents a qualsevol moviment forçat per uns efectes meteorològics als quals malauradament ja estan molt acostumats, tenien gravades amb foc a la retina les colpidores imatges de fa dotze mesos. Evidentment, no deu haver costat convèncer-los sobre la necessitat de prendre actuacions que minimitzessin els possibles mals.
Fins al punt que diuen que ara la majoria de famílies tenen sempre preparada una bossa amb tot allò imprescindible (documentació, aliments, mantes, etc.), llesta per si aquest maleit temps apressa de nou.

Això no obstant, el govern del país i les organitzacions no-governamentals que hi han anat a intentar donar un cop de mà (la majoria encara hi són des del Hayian, ja que un milió de persones viuen des de llavors desplaçades, sense res i en una situació de total provisionalitat) són testimonis del temor de la població.
El tifó de l’any passat els deixà el cop d’un trauma psicològic massa ben arrelat als seus caps i a les seves vides. Moltes famílies que hi van perdre membres resten en el present totalment bloquejades (fins al punt que algunes mares van descuidar les necessitats biològiques dels fills que havien sobreviscut). No n’hi ha per menys.
I encara avui, cada cop que plou o fa vent moltes persones expressen símptomes crítics d’ansietat.

S’imaginen que terrible deu ser témer una cosa tan corrent com la pluja? que existeixi quelcom rutinari capaç de trasbalsar-nos l’existència i arrastrar-nos fins a la més profunda de les opacitats?

Afortunadament, la majoria dels que estem llegint aquest article no ens en podem fer la idea. I per molts anys.
Però tenim una manera d’acostar-nos-hi (encara que sigui discretament) si pensem en totes aquelles idees preconcebudes que tenim a la ment i que intenten allunyar-nos d’allò que realment volem amb manipulacions, autosabotatges i argúcies diverses que ens esborren projectes sense ni tan sols un intent.
Segurament que en reconeixeran algun. Normalment vénen a dir coses semblants a “No seré capaç”, “Mai seré prou bo”, “No tinc temps”, “Fallaré”, “Deixem-ho per demà”, “Sóc massa gran”, i un llarg etcètera.
Són aquells processos mentals i sentiments que en Coaching s’anomenen sabotejadors (o gremlins, ja que com els animalets de la pel·lícula també proven de fer-nos por i que ens quedem quiets allà on estem).

L’important en aquests casos és identificar les creences i les pors que ens impedeixen avançar.
Això serà en un primer moment com estar sota la pluja sense paraigua, però gràcies a mullar-nos aprendrem que no tota l’aigua que cau del cel és perillosa com la d’un tifó. I descobrirem que potser el paraigua ens estava tapant la fenomenal perspectiva de l’arc de Sant Martí allà al fons...